AVUI, AHIR, DEMÀ PASSAT, PERIODISME I PAÍS

Estic llegint amb entusiasme tafaner aquest llibre excel·lent i, com que encara no l'he acabat, no serà aquesta la darrera vegada que escrigui sobre ell. En els darrers temps compro menys llibres i els que són més actuals els encarrego a una antiga papereria-llibreria del barri, de les poques que queden, on una noia jove i treballadora, la Núria, malda des de fa temps per tirar endavant el seu petit comerç. Aquests dies, a sobre, li van entrar a robar i més que no pas robar li van malmetre la porta i coses com ara la fotocopiadora. Els fets es van esdevenir abans de les onze del vespre, uns veïns van avisar el 112 però sembla que quan va venir la policia els assaltants, que són del barri o hi tenen vinculacions i que fa algun temps que roben pels nostres carrers, ja havien guillat. 

M'explica la llibretera que, a més a més, aquest Sant Jordi es va trobar amb què algunes editorials i distribuïdores li van dir que primer servien a les grans superfícies o que passaven del petit comerç resistent. Algunes d'aquestes grans superfícies fins i tot, oferien descomptes anticipats, cosa que crec que és il·legal. L'excessiva normativa sobre espais públics també ha perjudicat aquest establiment i d'altres, ara li fan posar una porta diferent que li treu espai interior i fa algun temps li van fer retirar uns aparadors mòbils que li facilitaven mostrar el que tenia a la botiga. 

Fa anys hi havia molts establiments d'aquest tipus pel meu barri i per Sant Jordi posaven paradetes al carrer. Ara alguna cosa fan a la Plaça del Molino, poca, i la majoria de paradetes són de roses o polítiques. A més a més, s'hi oferten un munt de llibres solidaris de segona mà a preus tirats, ja que avui els llibres ens surten per les orelles i ningú no sap què fer-ne. Li vaig demanar altres llibres però no els hi han servit, alguna editorial ni tan sols li ha contestat l'email. La llibretera em lloa la gent de Meteora, educada, amable i servicial, una perla en el mar de la professió. Hi  estic absolutament d'acord.

Aquesta història del diari Avui és excel·lent i valenta. Maria Favà hi va treballar, sap del què parla i no té pèls a la llengua. Ja en la introducció ens avisa de la desaparició misteriosa dels arxius del diari. Hi ha molt poca cura, en general, per a la conservació de paperassa important, així que la cosa pot haver-se esdevingut de forma intencionada i malèvola o, senzillament, per ignorància i desídia. Recordo l'afer dels documents del Molino, recuperats en part d'un contenidor per una veïna anglesa, o de com fa ja temps algú es va adonar de què en un altre hi havia papers i llibres que havien sortit d'una neteja del Museu Arqueològic. El diari Avui tenia una hemeroteca excel·lent, avui els seus fons s'han de consultar en una web gironina i el buscador és molt pitjor que l'original del diari.

La història de l'Avui és imprescindible per als interessants en la història recent, una baula més per afegir a tants llibres sobre personatges i fets de la Transició que s'estan publicant, per a alegria dels interessats en història contemporània, com els de Jordi Amat. Aquests llibres provenen més aviat de periodistes que no pas d'historiadors, un fet a considerar, així mateix. Amb tot plegat et pots anar fent una idea del que s'esdevenia mentre tu ballaves el twist a les revetlles i et calçaves les xiruques per pujar al Tagamanent. 

Fins i tot llibres que són veritables ensabonades de personatges, val més no dir noms, tenen el seu què ja que ens completen el puzle, encara que sigui amb peces que no acaben de lligar. L'Avui  va néixer de forma apressada, enmig d'aquests entusiasmes col·lectius que ens amaren de tant en tant i que sovint acaben en aigua de figues, ara passa una mica el mateix. Jo recordo un programa de ràdio que feien el migdia, amb l'inoblidable Castelló Rovira, i com es donava suport a la publicació del diari en aquell ja llunyà Sant Jordi. Un col·laborador eventual del programa era Quintà, de trista memòria.

Jo vaig patir coses que Favà explica amb claredat, com ara la mala gestió de les subscripcions, de vegades no el rebíem i en ocasions ens n'arribaven dos o tres. Al final el vam acabar comprant al quiosc però en moltes ocasions no arribava a temps, cosa que també es comenta en el llibre. Ens hauríem de fer mirar aquesta tendència del país a endegar iniciatives que després van a mal borràs, va passar amb l'Enciclopèdia Catalana, amb el Grup del Llibre, amb Edigsa,la Nova Cançó, els cicles de teatre de Cavall Fort... 

La situació del nostre país és singular, no diré que no, però no tot el mal ve d'Almansa, moltes coses es podrien fer molt millor. També han funcionat i funcionen les capelletes, lligades a partits polítics però també a devocions personals i picabaralles diverses. No hi ha censura però hi ha pressions, moltes, i el llibre també ens n'explica uns quants casos lamentables.

Dit això he de manifestar que vaig ser força fidel a l'Avui i que moltes crítiques que es poden fer al seu contingut al llarg dels anys es podrien fer a molts altres diaris lloats i beneïts. El trobo a faltar. El Punt Avui no hi té res a veure, no té a veure ni tan sols amb El Punt original. La gent avui té tirada a l'Ara que jo trobo fluixet i avorrit, la veritat, amb l'excepció d'algun articulista en concret. Les versions en català de La Vanguardia i El Periódico són això, versions en català, i tant l'un com l'altre tenen les seves servituds i devocions excessives. 

Malgrat els molts penjaments que es fan i es faran a La Vanguardia la compro i la llegeixo en alguna ocasió pel gruix d'alguns col·laboradors i la quantitat d'informació que ens ofereix. Ja sé, ho he sabut sempre i ja ho deia el meu avi que va al negoci i és dels qui manen, però en el fons la informació no és mai innocent ni neutra ni ho pot ser, el mateix passa amb l'educació. La Vanguardia és un diari que tothom que es té per progre critica però que la majoria de gent llegeix o fulleja, ni que sigui de franc, a la biblioteca, és clar. Les biblioteques han estat una iniciativa magnífica però caldria reflexionar sobre el que es deixa de vendre a causa de la facilitat per llegir sense pagar que tenim ara. Seria una llàstima, per exemple, que la gent interessada en el llibre que comento es limités a anar a la biblioteca del barri i reservar l'exemplar en lloc d'afluixar la mosca i contribuir al manteniment del negoci editorial modest i del petit comerç de proximitat.

Hem perdut tants llençols a les bugades que ens hem de conformar amb el que hi ha. L'Avui va comptar amb enemics contundents, un sector socialista molt bel·ligerant que li va penjar el cartell  de convergent en una època en la qual ser socialista o convergent era una alternativa recurrent i segons on anaves et trobaves uns o altres i t'identificaven amb uns o altres. Durant una època fins i tot a la feina, a l'escola, hi havia el mestre que venia amb El País sota el braç i el que ho feia amb l'Avui de la bona època. 

L'Avui el van enviar durant una temporada a les escoles, després el van deixar d'enviar, en algun lloc vaig llegir que era perquè els mestres no el feien servir però a mi, que l'havia fet servir força, ningú no em va preguntar mai res. Per cert, alguns dels mestres de El País llegien l'Avui de gorra, en la intimitat, i fins i tot de vegades havien d'admetre que no estava tan malament ni era tan convergent. Ser convergent era dolent, ser independentista, aleshores, un error històric o un exotisme, però ser socialista o pesuquero estava molt bé.

La primera capçalera de l'Avui la  van sotmetre a consulta popular, el mateix que el monument a Macià, que també es menciona al llibre. Per tal que anem amb compte amb això de les consultes populars cal dir que la capçalera la van canviar sense previ avís quan els va semblar adient i que el monument final va ser també aquell que va semblar adient als promotors. Aquesta història de l'Avui hauria d'esdevenir imprescindible a les facultats de periodisme però també de lectura obligada per als professionals adults del país amb una mica d'ambició. Avui hi ha molts periodistes joves als quals aquells sous que eren la meitat del que es cobrava en d'altres publicacions els semblarien un somni, fins i tot. Sobre l'ús i abús que es fa dels periodistes joves i dels estudiants de periodisme, avui, se'n podria escriure un altre llibre, però això passa en moltes professions i val més no assenyalar ningú que no saps mai de qui s'haurà de refiar el teu nét o la teva neboda.

El  temps passa i la memòria et falla, és enganyosa. La meva memòria d'aquells anys és, sobretot, sentimental. La desaparició de l'Avui em va entristir tant com la del Destino, totes dues, com tantes altres, eren morts anunciades. L'Avui s'ha de dir que generava, així mateix, incondicionalitats i fervors populars en alguns sectors de població, Favà explica un munt d'anècdotes sucoses a l'entorn de la relació del diari amb el seu públic fidel. Aquesta característica va passar a la TV3, i és un risc, als convençuts no els pots fer cap mena de crítica seriosa sobre la cosa. La història de TV3 potser s'escriurà algun dia en profunditat i no sempre aquestes reflexions han d'anar lligades a la mort prèvia del mitjà tot i que s'esdevé d'aquesta manera en molts casos. Llegir l'Avui al metro t'identificava ja amb un tipus de persona molt concreta, en aquesta mena de subtileses etiquetadores caiem els humans tot sovint. 

Avui tot ha canviat molt. Aquests llibres també ajuden a entendre la Transició, tan criticada pel jovent actual. Tot s'ha de situar sempre en el seu context, fins i tot les contradiccions i misèries humanes. Un dels grans defectes, jo ho considero defecte, del país, més enllà del seny i la rauxa, és el cofoisme, que caldria defugir i que també està present en la gènesi d'un munt d'iniciatives, lligat més aviat a la rauxa que no pas al seny, per cert. El llibre de Maria Favà ens parla d'un diari desaparegut però va molt més enllà, ens parla del país, de tots nosaltres, dels riscos de la memòria i de l'oblit i de la gran diferència entre les il·lusions i les realitats. 

He escrit en el blog en alguna altra ocasió sobre el diari, no hi puc fer més, coses de l'edat i de la nostàlgia, que ja no és el que era, com va escriure Simone Signoret:

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2011/08/avui-ja-no-hi-ha-avui.html