PÀTRIES PERSONALS, JOSEP BENET I EL SEU TEMPS

Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha trigat uns deu anys en enllestir aquesta esperada biografia de Josep Benet. Amat ha publicat molts altres llibres sobre la nostra història recent i sobre diferents personatges, més o menys coneguts, que han tingut un pes específic rellevant en el desenvolupament cultural, social i polític del nostre país. No és gens estrany que el llibre hagi tingut una gestació tan llarga. Com una pàtria és i no és una biografia de Josep Benet. 

Benet potser sigui poc conegut avui per part de la gent més jove que no tingui unes grans inquietuds històriques o una necessitat acadèmica d’entrar a fons en la nostra llarga postguerra i en la transició i que no llegeix aquest tipus de llibres. En l’actualitat s’han publicat d’altres volums sobre fets i personatges d’aquells anys, tan propers, tan llunyans, tan diferents, molts dels quals amb una certa frivolitat documental, com ara el de Sinca sobre Cendrós. Així mateix en trobem d'altres, interessants, més temàtics, però que arrodoneixen la visió de la nostra societat i la seva evolució a partir dels seixanta, com ara el de Maria Favà sobre el diari Avui.

La situació del nostre país ha estat anòmala, complexa. La postguerra va fer que la cultura i la cultureta fossin senyorejades pels qui s’ho podien permetre, burgesos amb mala consciència, sectors il·lustrats de l’església catalana, intel·lectuals amb ganes d’endegar projectes diversos i fins i tot il·luminats amb calerons. No voldria treure mèrit a alguns d'aquests personatges, tan típics de la nostra societat en els darrers dos segles. Al capdavall també la Renaixença va sorgir des de dalt. Més endavant fins i tot els joves irats i trencadors que remenaven, no  sense grans riscos, la política i la cultura eren, al capdavall, fills d'aquells senyors. Els coneguts de casa, sobre els quals va ironitzar el brillant i lúcid Ainaud de Lasarte.

La procedència de tot un munt d’iniciatives les quals, durant un temps, van marginar els marginats i una gran part dels vençuts, va potenciar certa visió que avui sembla curta de vista sobre la relació de tot allò que era català amb el conservadorisme i la burgesia rància i benestant. En una escola d'estiu de fa molts anys Jordi Carbonell, davant d'un públic absolutament minoritari, gairebé s'emocionava en criticar allò de què el català era una llengua burgesa, cosa que avui pot semblar pintoresca però de la qual certa esquerra del país en va fer un eslògan recurrent. També recordo haver escoltat l'historiador Termes reivindicant una Catalunya obrerista i oblidada.

Benet volia escriure les seves memòries, en va arribar a publicar una part i sembla que tenia mig enllestida alguna cosa més. En un article amb motiu d'aquella publicació, a Vilaweb, titllen Benet d'antifranquista transversal, una definició interessant. Josep Benet va ser un home amb moltes idees, complex, intel·ligent, coratjós gairebé sempre, amb un caràcter difícil i una certa megalomania o, més aviat, amb una tendència personal excessiva a creure’s cridat a menar i salvar el país. Al darrere hi ha aspectes personals que entrarien més aviat en el camp de la psicologia, l’absència del pare i la manca d’una vida familiar convencional i acollidora, una educació religiosa contundent, la manca de fills, un fet que al llibre sorgeix poc i de passada però que jo crec que també devia pesar, i força. Al costat, una dona forta, fidel i devota, amb poc paper aparent en el conjunt de la seva biografia, potser per  decisió pròpia, però de la qual ens agradaria saber molt més. 

No ve a tomb però sovint em pregunto com devia ser la vida íntima dels nostres polítics, dels nostres intel·lectuals de postguerra. Ballaven, s'enamoraven de forma convencional, anaven a veure striptease a Perpinyà? Explicaven acudits verds o recitaven facècies escatològiques en els focs de camp? Una educació amarada de ciris i moral rància, que ens va afectar tots, els devia afectar encara més a tots ells, potser? És el que trobo a faltar en alguns d'aquests llibres, el tarannà pregó de les persones, més enllà de les seves vocacions polítiques, literàries. Una companya castellana de feina, sobre una altra mestra molt elegant i tocada i posada, comentava, en ocasions: parece que ni mee. Doncs això em passa sovint en llegir sobre un munt de gent d'aquells anys tot i que hi ha excepcions. En ocasions t'assabentes d'anècdotes sucoses sobre tots ells que els fan humans i terrenals, però sempre te les xiven off the record. 

Les dones, més d’una comentarista del llibre ho ha remarcat, eren unes grans absents en aquell món. I en tants altres, afegeixo jo. Però, ho eren, en realitat? O és que no s’ha pogut aprofundir, per diferents raons, en el pes de les seves aportacions pràctiques i imprescindibles? Com és que dones brillants, intel·ligents, actives, van viure, a dreta i esquerra, a l'ombra d'uns marits amb una personalitat  tan aclaparadora com es vulgui però dels quals, elles més que ningú, en sabien les febleses? Precisem d'una dona, crec que haurà de ser una dona, que ens ofereixi algun dia les biografies aprofundides d'aquelles esposes i companyes. Fa anys, en un setmanari de vida efímera i tendència socialista, van publicar diferents entrevistes amb dones de polítics catalans, em va sobtar comprovar que totes tenien servei, un nombre generós de fills i vivien a la part alta però també em va agradar saber com pensaven, què opinaven, més enllà dels ressons de les veus dels marits. 

El llibre és tota una lliçó d’història contemporània, recuperem fets, personatges. La memòria és molt enganyosa i l'oblit s'escampa sovint pels nostres records. A més a més aquell era un món poc conegut, més enllà d'ell mateix. El problema de Benet, com el de molts intel·lectuals carregats de bones intencions, va ser no tenir un mitjà de vida que els permetés ser més independents i lliures de condicionants i de lligams econòmics. Abans eren els mecenatges, avui, les subvencions, els clientelismes prenen formes diverses però sembla que no ens en podem alliberar del tot. Per més generós i útil que sigui el mecenatge, qui paga, mana. La llibertat professional és, en general, un miratge. Inquieta, però, saber que en un moment concret en el qual Benet aconsegueix alliberar-se d'una feina mediocre i fer política i cultura amb un sou fix aquest sigui molt elevat per l'època, considerant com estaven les coses a la majoria de llars normaletes.

Benet forma part d’aquest triangle de prestigi polític en els altres vèrtexs del qual trobem a Tarradellas i Pujol, persones que van arribar a tenir més poder que Benet, més espavilades i potser més tèrboles, tot s’ha de dir. Però fa certa angúnia comprovar com Benet accepta al capdavall la feina que Pujol li procura en els seus darrers anys, voldria suposar que per respecte personal més que no pas per evitar una competència que ja feia temps que no existia. El mateix va passar amb Lorés. Pujol va tenir gestos admirables però quan al llibre sobre l'Avui llegeixes com, de forma descarada, Prenafeta assegura que a la gent la compra, no et pots deixar d'esgarrifar.

Benet manté una dignitat seriosa, però és humà i té les seves ombres i les seves febleses i en ocasions es mostra excessivament preocupat per la subsistència pràctica. Evoluciona, s’adona de la distància d’aquelles elits culturals amb el món real dels barris, de la gent treballadora. En aquest sentit és molt rellevant el que per a Benet representa el trasbals de les inundacions del 62. La immigració es va viure com un problema pel catalanisme durant anys, en això no es pot evitar reconèixer el paper del PSUC, partit que va acabar, però, per tenir dues ànimes i per no saber mantenir el poder popular que va assolir durant uns anys difícils i esperançadors. Benet, com és sabut, va ser el candidat del PSUC en unes eleccions però potser el moment no era l'adient i el tema no va prosperar, el pujolisme vivia els seus moments dolços.

Hi ha tants temes, tants fets, tantes situacions diverses i tanta documentació en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global. És un d’aquells volums per tenir, per consultar durant anys, per contrastar amb d’altres publicacions sobre l’època, una època plena d’entrebancs i de complicacions, l’aïllament i la manca de llibertat, la clandestinitat i el pes feixuc d’una dictadura que tan sols s’acabarà amb la mort del dictador van passar factura a tothom. Benet era contrari al restabliment d’una Generalitat republicana en un context que no tenia res de republicà, el pas del temps li ha donat la raó, en part, però som on érem o potser, en certs aspectes,  més endarrerits, i Tarradellas era un gat vell.

No és aquest un llibre fàcil de llegir ni que es pugui ventilar en un parell de setmanes. He llegit diferents ressenyes sobre el volum que en ocasions m’han semblat fins i tot contradictòries, en aquest tipus de llibres cadascú hi troba allò que hi vol trobar i potser no hi troba allò que pensava trobar-hi. També he llegit comentaris diversos a l’entorn d’algunes d’aquestes ressenyes, el país continua sent complex i  divers. El que no es pot discutir és que la feina de documentació resulta impressionant i la figura de Benet, en el present, fins i tot amb les seves ombres personals manté en tot moment, com Amat ha remarcat en alguna entrevista, la dignitat. No he pogut anar a les presentacions que l'autor ha anat fent del llibre, en les quals segurament devien sorgir molts temes, molts comentaris, moltes anècdotes.

No sabem com hauria pogut ser una Generalitat amb Josep Benet com a president. Les coses són com són i la resta es especulació, el mateix que pensar que Maragall hauria evolucionat des de la seva visió burgesa dels fets, del moment històric. Tot i que el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, citat sovint a la primera part de Com una pàtria  és admirable i emblemàtic, la seva visió de Maragall m’ha semblat sempre magnificada a causa de la necessitat de comptar històricament amb una altra burgesia.

Crec que pagaria la pena poder afegir, en aquest tipus de llibres, destinats a un públic eclèctic, una cronologia que situés els fets en el context català, espanyol, europeu i mundial. En tot cas, és aquest un volum imprescindible per als afeccionats a la història o per als encuriosits que vam viure aquella època des d’estaments socials molt diferents, més modestos i menys implicats en política o en cultura i que tot just fa poc temps que hem anat esbrinant què hi havia darrere de diferents publicacions, de les editorials que editaven en català, de les cançons dels Setze Jutges o de la desaparició sobtada o agònica de coses que semblaven destinades a perdurar. Entristeix comprovar quantes iniciatives no van arribar a bon port o no van tenir continuïtat, no tant a causa de la manca de coratge o de mitjans, sinó per temes com ara els personalismes, els malentesos, la mala organització o la manca d’unitat.

Com una pàtria no és una biografia a l’estil de les de Zweig, d’aquestes que aprofundeixen més aviat en el biografiat i en les quals l’autor es permet llibertats especulatives literàries. Una mica més d'especulació literària el faria més apte per a tots els públics. He llegit poques biografies sobre personatges catalans que aconseguissin anar més enllà de les dades i d'algunes insinuacions o suposicions sobre les persones reals. Tan sols recordo la de la Capmany, de l'Agustí Pons, exemplar pel que fa a explicar època i personatge i ser capaç de mostrar afecte al personatge sense amagar-ne els defectes i les relliscades. Va rebre algun pal, quan va sortir. Recordo que a Carmen Alcalde no li va abellir el retrat que de l'escriptora va fer Pons, que té d'altres biografies interessants però, pel meu gust, no tenen la grapa d'aquesta.

Com una pàtria és tot un fresc documentat sobre aquells anys que explica, en part, el nostre present. En ocasions pot semblar un llibre una mica desordenat, és fàcil perdre’s per les seves pàgines si no es tenen coneixements previs, vaja. Però quan el lector s’orienta una mica enmig de tanta informació, la lectura esdevé molt  més planera i senzilla. La figura de Benet, eix central del llibre, resta, malgrat tot, boirosa, una mica distant i fins i tot freda. Potser el biografiat era així, no ho sé. Benet es un d’aquells personatges que podia haver estat i no va ser, amb aspiracions patriòtiques i valors personals no n’hi ha prou, per tal d’assolir el poder. No sempre, més aviat poques vegades, els més ben dotats assoleixen el poder, el poder del tipus que sigui. Fins i tot, si l'assoleixen, en ocasions duren poc i es deceben aviat, la realitat del món casa malament amb els alts ideals i amb la gent incorruptible. 

La personalitat de Benet causa admiració i fins i tot  desvetlla tendresa retrospectiva. Les seves defenses de presoners polítics, en ocasions molt rellevants històricament, com Rosa Santacana, la dona de Comorera, i tants altres, amb les quals es feia, segurament més savi que ric, parafrasejant Sagarra, les seves innumerables idees, la seva participació en gairebé totes les iniciatives culturals i polítiques del país, en uns anys difícils i perillosos... I la seva marginació, en diferents ocasions, de la direcció d’aquelles mateixes iniciatives que ell havia endegat produeixen admiració i angúnia a la vegada. Un caràcter difícil i cantellut no ho explica tot, d’altres polítics amb més sort  també han estat complexos i difícils de  tractar. Com una pàtria, més enllà de la història personal, política, social i cultural de Benet hauria de generar una reflexió sobre el país, les seves limitacions i les seves relliscades. 

Aquest tipus de llibres haurien de propiciar debats i xerrades, puntualitzacions i controvèrsies, al capdavall el present és també fruit d’aquell passat i no el podem defugir. Malauradament l’interès pel passat recent no sembla ser, ara per ara, una prioritat generalitzada. Un llibre tan complex, potser, com el mateix Benet, resulta avui imprescindible. El gruix i contingut dels llibres i articles de Jordi Amat em produeix una gran admiració en aquests temps en els quals crec que hi ha una tendència a criticar l’eficiència i lloar la galvana amb grapa comercial. Amat, un noi de l'edat dels meus fills, avantposa el rigor a l’amenitat i aquest llibre, com d’altres de l’autor, resulten i resultaran imprescindibles a l’hora de poder valorar com som i com érem. I com hauríem pogut ser.

El títol del llibre l'ha manllevat l'autor d'un poema de Ferrater dedicat a Carner, el copio aquí per tal que en copseu la referència. Ferrater, Carner, Benet... tot un món divers i contradictori, i és que les pàtries són moltes coses i potser són una cosa ben diferent per a cadascú de nosaltres.

Josep Carner


En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria. 

Per tal de diversificar tendències he combinat aquest llibre amb Amy i Isabelle, de l'Elisabet Strout, crec que és el primer que va publicar i he de dir que, per ara, és el que m'ha agradat més de l'autora. I amb un altre que tinc a mitges, encisador, Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia, de María Belmonte, que incideix en la fascinació que aquests països mediterranis, de cultura clàssica i clima benigne, van exercir en un munt de personatges diversos del mon de la cultura, dels quals ens en dibuixa una semblança biogràfica molt particular. 

AVUI, AHIR, DEMÀ PASSAT, PERIODISME I PAÍS

Estic llegint amb entusiasme tafaner aquest llibre excel·lent i, com que encara no l'he acabat, no serà aquesta la darrera vegada que escrigui sobre ell. En els darrers temps compro menys llibres i els que són més actuals els encarrego a una antiga papereria-llibreria del barri, de les poques que queden, on una noia jove i treballadora, la Núria, malda des de fa temps per tirar endavant el seu petit comerç. Aquests dies, a sobre, li van entrar a robar i més que no pas robar li van malmetre la porta i coses com ara la fotocopiadora. Els fets es van esdevenir abans de les onze del vespre, uns veïns van avisar el 112 però sembla que quan va venir la policia els assaltants, que són del barri o hi tenen vinculacions i que fa algun temps que roben pels nostres carrers, ja havien guillat. 

M'explica la llibretera que, a més a més, aquest Sant Jordi es va trobar amb què algunes editorials i distribuïdores li van dir que primer servien a les grans superfícies o que passaven del petit comerç resistent. Algunes d'aquestes grans superfícies fins i tot, oferien descomptes anticipats, cosa que crec que és il·legal. L'excessiva normativa sobre espais públics també ha perjudicat aquest establiment i d'altres, ara li fan posar una porta diferent que li treu espai interior i fa algun temps li van fer retirar uns aparadors mòbils que li facilitaven mostrar el que tenia a la botiga. 

Fa anys hi havia molts establiments d'aquest tipus pel meu barri i per Sant Jordi posaven paradetes al carrer. Ara alguna cosa fan a la Plaça del Molino, poca, i la majoria de paradetes són de roses o polítiques. A més a més, s'hi oferten un munt de llibres solidaris de segona mà a preus tirats, ja que avui els llibres ens surten per les orelles i ningú no sap què fer-ne. Li vaig demanar altres llibres però no els hi han servit, alguna editorial ni tan sols li ha contestat l'email. La llibretera em lloa la gent de Meteora, educada, amable i servicial, una perla en el mar de la professió. Hi  estic absolutament d'acord.

Aquesta història del diari Avui és excel·lent i valenta. Maria Favà hi va treballar, sap del què parla i no té pèls a la llengua. Ja en la introducció ens avisa de la desaparició misteriosa dels arxius del diari. Hi ha molt poca cura, en general, per a la conservació de paperassa important, així que la cosa pot haver-se esdevingut de forma intencionada i malèvola o, senzillament, per ignorància i desídia. Recordo l'afer dels documents del Molino, recuperats en part d'un contenidor per una veïna anglesa, o de com fa ja temps algú es va adonar de què en un altre hi havia papers i llibres que havien sortit d'una neteja del Museu Arqueològic. El diari Avui tenia una hemeroteca excel·lent, avui els seus fons s'han de consultar en una web gironina i el buscador és molt pitjor que l'original del diari.

La història de l'Avui és imprescindible per als interessants en la història recent, una baula més per afegir a tants llibres sobre personatges i fets de la Transició que s'estan publicant, per a alegria dels interessats en història contemporània, com els de Jordi Amat. Aquests llibres provenen més aviat de periodistes que no pas d'historiadors, un fet a considerar, així mateix. Amb tot plegat et pots anar fent una idea del que s'esdevenia mentre tu ballaves el twist a les revetlles i et calçaves les xiruques per pujar al Tagamanent. 

Fins i tot llibres que són veritables ensabonades de personatges, val més no dir noms, tenen el seu què ja que ens completen el puzle, encara que sigui amb peces que no acaben de lligar. L'Avui  va néixer de forma apressada, enmig d'aquests entusiasmes col·lectius que ens amaren de tant en tant i que sovint acaben en aigua de figues, ara passa una mica el mateix. Jo recordo un programa de ràdio que feien el migdia, amb l'inoblidable Castelló Rovira, i com es donava suport a la publicació del diari en aquell ja llunyà Sant Jordi. Un col·laborador eventual del programa era Quintà, de trista memòria.

Jo vaig patir coses que Favà explica amb claredat, com ara la mala gestió de les subscripcions, de vegades no el rebíem i en ocasions ens n'arribaven dos o tres. Al final el vam acabar comprant al quiosc però en moltes ocasions no arribava a temps, cosa que també es comenta en el llibre. Ens hauríem de fer mirar aquesta tendència del país a endegar iniciatives que després van a mal borràs, va passar amb l'Enciclopèdia Catalana, amb el Grup del Llibre, amb Edigsa,la Nova Cançó, els cicles de teatre de Cavall Fort... 

La situació del nostre país és singular, no diré que no, però no tot el mal ve d'Almansa, moltes coses es podrien fer molt millor. També han funcionat i funcionen les capelletes, lligades a partits polítics però també a devocions personals i picabaralles diverses. No hi ha censura però hi ha pressions, moltes, i el llibre també ens n'explica uns quants casos lamentables.

Dit això he de manifestar que vaig ser força fidel a l'Avui i que moltes crítiques que es poden fer al seu contingut al llarg dels anys es podrien fer a molts altres diaris lloats i beneïts. El trobo a faltar. El Punt Avui no hi té res a veure, no té a veure ni tan sols amb El Punt original. La gent avui té tirada a l'Ara que jo trobo fluixet i avorrit, la veritat, amb l'excepció d'algun articulista en concret. Les versions en català de La Vanguardia i El Periódico són això, versions en català, i tant l'un com l'altre tenen les seves servituds i devocions excessives. 

Malgrat els molts penjaments que es fan i es faran a La Vanguardia la compro i la llegeixo en alguna ocasió pel gruix d'alguns col·laboradors i la quantitat d'informació que ens ofereix. Ja sé, ho he sabut sempre i ja ho deia el meu avi que va al negoci i és dels qui manen, però en el fons la informació no és mai innocent ni neutra ni ho pot ser, el mateix passa amb l'educació. La Vanguardia és un diari que tothom que es té per progre critica però que la majoria de gent llegeix o fulleja, ni que sigui de franc, a la biblioteca, és clar. Les biblioteques han estat una iniciativa magnífica però caldria reflexionar sobre el que es deixa de vendre a causa de la facilitat per llegir sense pagar que tenim ara. Seria una llàstima, per exemple, que la gent interessada en el llibre que comento es limités a anar a la biblioteca del barri i reservar l'exemplar en lloc d'afluixar la mosca i contribuir al manteniment del negoci editorial modest i del petit comerç de proximitat.

Hem perdut tants llençols a les bugades que ens hem de conformar amb el que hi ha. L'Avui va comptar amb enemics contundents, un sector socialista molt bel·ligerant que li va penjar el cartell  de convergent en una època en la qual ser socialista o convergent era una alternativa recurrent i segons on anaves et trobaves uns o altres i t'identificaven amb uns o altres. Durant una època fins i tot a la feina, a l'escola, hi havia el mestre que venia amb El País sota el braç i el que ho feia amb l'Avui de la bona època. 

L'Avui el van enviar durant una temporada a les escoles, després el van deixar d'enviar, en algun lloc vaig llegir que era perquè els mestres no el feien servir però a mi, que l'havia fet servir força, ningú no em va preguntar mai res. Per cert, alguns dels mestres de El País llegien l'Avui de gorra, en la intimitat, i fins i tot de vegades havien d'admetre que no estava tan malament ni era tan convergent. Ser convergent era dolent, ser independentista, aleshores, un error històric o un exotisme, però ser socialista o pesuquero estava molt bé.

La primera capçalera de l'Avui la  van sotmetre a consulta popular, el mateix que el monument a Macià, que també es menciona al llibre. Per tal que anem amb compte amb això de les consultes populars cal dir que la capçalera la van canviar sense previ avís quan els va semblar adient i que el monument final va ser també aquell que va semblar adient als promotors. Aquesta història de l'Avui hauria d'esdevenir imprescindible a les facultats de periodisme però també de lectura obligada per als professionals adults del país amb una mica d'ambició. Avui hi ha molts periodistes joves als quals aquells sous que eren la meitat del que es cobrava en d'altres publicacions els semblarien un somni, fins i tot. Sobre l'ús i abús que es fa dels periodistes joves i dels estudiants de periodisme, avui, se'n podria escriure un altre llibre, però això passa en moltes professions i val més no assenyalar ningú que no saps mai de qui s'haurà de refiar el teu nét o la teva neboda.

El  temps passa i la memòria et falla, és enganyosa. La meva memòria d'aquells anys és, sobretot, sentimental. La desaparició de l'Avui em va entristir tant com la del Destino, totes dues, com tantes altres, eren morts anunciades. L'Avui s'ha de dir que generava, així mateix, incondicionalitats i fervors populars en alguns sectors de població, Favà explica un munt d'anècdotes sucoses a l'entorn de la relació del diari amb el seu públic fidel. Aquesta característica va passar a la TV3, i és un risc, als convençuts no els pots fer cap mena de crítica seriosa sobre la cosa. La història de TV3 potser s'escriurà algun dia en profunditat i no sempre aquestes reflexions han d'anar lligades a la mort prèvia del mitjà tot i que s'esdevé d'aquesta manera en molts casos. Llegir l'Avui al metro t'identificava ja amb un tipus de persona molt concreta, en aquesta mena de subtileses etiquetadores caiem els humans tot sovint. 

Avui tot ha canviat molt. Aquests llibres també ajuden a entendre la Transició, tan criticada pel jovent actual. Tot s'ha de situar sempre en el seu context, fins i tot les contradiccions i misèries humanes. Un dels grans defectes, jo ho considero defecte, del país, més enllà del seny i la rauxa, és el cofoisme, que caldria defugir i que també està present en la gènesi d'un munt d'iniciatives, lligat més aviat a la rauxa que no pas al seny, per cert. El llibre de Maria Favà ens parla d'un diari desaparegut però va molt més enllà, ens parla del país, de tots nosaltres, dels riscos de la memòria i de l'oblit i de la gran diferència entre les il·lusions i les realitats. 

He escrit en el blog en alguna altra ocasió sobre el diari, no hi puc fer més, coses de l'edat i de la nostàlgia, que ja no és el que era, com va escriure Simone Signoret:

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2011/08/avui-ja-no-hi-ha-avui.html

CRONOMÒBILS IMPOSSIBLES

Entre d'altres notícies sobre difunts notables d'aquests dies m'assabento de la mort de Pere Verdaguer. Verdaguer va fer moltes coses interessants, jo crec que hauria estat i, potser ho va ser, un candidat a aquest estrany i atzarós Premi de les Lletres Catalanes. Va rebre diferents guardons però em temo que la gent jove en sap poca cosa, com també en sap ben ben poca de Verde i Aldea, successor amb poc èxit de Pallach, una altra persona coneguda que ha finat en aquests primers dies de l'any 2017.

El primer que em ve al cap, relacionat amb el nom de Pere Verdaguer, és el llibre de ciència-ficció El Cronomòbil. Era un llibre habitual en les biblioteques escolars de la desapareguda i enyorada segona etapa d'EGB. S'ha reeditat en alguna ocasió, ara he mirat per les llibreries virtuals i es pot trobar a preus baratíssims, com tants altres. 

Pere Verdaguer va escriure molts més llibres de ficció, a més d'estudis diversos sobre la llengua, de divulgació o més acadèmics. Però diria que El Cronomòbil és una mica com el Mecanoscrit de Pedrolo o la Pedra de Tartera de Barbal, aquell llibre que ha tingut més sortida i que de vegades amaga la resta de forma parcial o, potser, inevitable. En algunes entrades a la xarxa observo que adjectiven Pere Verdaguer com a prolífic, no sé el perquè, o potser sí, però això de ser prolífic en ocasions em sembla un penjament. Em temo que encara hi ha certa tirada a considerar la galvana com a sinònim de genialitat.

Pere Verdaguer era un dels nostres homes a la Catalunya francesa. Avui la relació amb aquella Catalunya imprecisa i gavatxa es troba una mica sota mínims, segons la meva opinió. Què farem, amb allò dels Països Catalans? La meva filla va anar a escoles del CEPEC, els Països Catalans eren una reivindicació constant i s'ensenyaven en l'apartat de ciències socials però en algun moment es va decidir que no tocava i els currículums es van homologar segons tendències. Cal recordar que una hipotètica i ben intencionada volta en carro pels Països Catalans va ensopegar en alguna ocasió amb rebudes poc amables.

Un dels personatges d'aquella Catalunya a la qual la Generalitat va ajudar a pagar les Bressoles ha estat Le Bihan qui em va sorprendre en una ocasió, durant una entrevista, fent proclames sobre la possible independència de Catalunya -parlo de fa anys- mentre fugia d'estudi quan es feia referència a França i el que podia esdevenir-se per allà. Verdaguer firmava en ocasions en francès, Pierre. Les coses són complexes, què hi farem. Ja te prou mèrit que gent de per allà treballi per la causa, ni que sigui de forma possibilista. En alguna ocasió en què he estat a pobles francesos que se suposa que són catalans m'he trobat amb escrits en un català macarrònic que no té res a envejar al valencià alternatiu del sud irredempt.

Els diaris han dedicat alguns obituaris una mica apressats a Pere Verdaguer, encara bo. Crec que tota una època s'està esvaint amb la mort de tantes persones que no vaig conèixer mai però que formen part del meu imaginari i em temo que tampoc no hi ha un gran interès en què aquesta memòria recent, avui que tant es parla de memòria, suri de forma seriosa pel nostre fràgil present. Ai, què bé ens aniria, un bon cronomòbil, per tal de poder tirar enrere i endavant, i contemplar la història amb ulls condescendents i resignats!

JORDI CARBONELL I EL PASSAT EFÍMER

Ha mort Jordi Carbonell, el mateix dia que Narcís-Jordi Arago. Carbonell tenia noranta-dos anys, feia temps que la seva salut era molt fràgil. Durant uns dies podrem llegir molts obituaris que lloaran la seva figura sense matisos, és el que sol passar quan algú de categoria reconeguda mor. Però ahir mateix, cercant per la xarxa, em vaig ensopegar amb alguns indrets de fa alguns anys on, amb motiu de la mort de Xirinacs, se'n qüestionaven algunes actituds i s'evocava l'època del BEAN i de les divisions internes.

Tot passa. Hi va haver un temps en el qual l'independentisme era gairebé pintoresc. Convergents i socialistes en el poder se'n fotien una mica i ERC feia allò que ha fet en més d'una ocasió, una mena de paper d'estrassa que no acabes d'entendre del tot. Hi va haver uns anys en els quals van sorgir partits que haurien pogut fer forat en el monolític panorama consensuat però no van rebre el suport popular que calia, a causa de divisions i personalismes, no ens enganyem, que no tots els mals vénen de fora.

El BEAN, el PSAN, quins temps aquells. Què s'ha fet d'aquelles flors? La possibilitat perduda que van ser aquells Nacionalistes d'Esquerra es va diluir en la realitat possible, al capdavall diuen que la política és la ciència d'allò que és possible. Coses com ara l'Assemblea de Catalunya acostumen a esdevenir flors de temporada però em temo que s'aprèn poc dels errors passats, les generacions i els líders canvien, tot va molt de pressa i l'oblit interessat reconverteix la memòria històrica en història contemporània i efímera.

Fa poc llegia per la xarxa un elogi sense matisos fet a Raimon Obiols i la seva època. Anem omplint el record d'intocables i inqüestionables i si no fos perquè vas viure moltes coses, ni que fos de resquitllada encara estaries més perplexa. Hi ha bones persones amb carisma i entusiasme que ensopeguen quan arriben al món real i cauen en contradiccions, o servituds mal enteses per als puristes. El món és com és i no pas com hauria de ser. Un dels moments més patètics i lamentables que he viscut, en el context de la política propera, va ser quan vaig escoltar Marta Mata, per sort davant d'un públic minoritari, intentant justificar de forma molt maldestra i poc convincent l'entrada a l'OTAN. 

Fa anys, molts, vaig fer un curs a l'escola d'estiu de Rosa Sensat, quan la trobada es feia als locals de la Patmos, una escola d'elit amb unes instal·lacions de categoria. Era sobre coneixement de Catalunya, matèria en la qual la majoria de jovenets érem encara molt ignorants, aclaparats de forma feixuga sota aquell franquisme sociològic, cruel i ridícul. El curs el donaven Carbonell, Cirici, Balcells. Jordi Carbonell ens emocionava, parlava amb una fe absoluta sobre el país i la seva història, li espurnejaven els ulls quan feia referència al fet català. Al curs ens hi vam apuntar quatre gats.

Amb els anys m'he tornat escèptica, aquestes emocions personals ja no se m'encomanen, però les respecto i les admiro fins i tot encara que no les comparteixi. Tot un univers es clou amb la mort de persones com Carbonell, era aquell un món que jo tenia idealitzat, en èpoques en les quals la gent amb carrera universitària era minoritària tot semblava de més volada. Fa uns dies comentàvem l'autoritat de molts capellans d'abans, i és que més enllà de la seva professió cal  considerar que eren gent amb estudis en un món en el qual la gran majoria sabia llegir i escriure de forma justeta.

Crec que va ser a la  revista El Món, una de tantes iniciatives de vida efímera lligades a la transició, que van entrevistar esposes de polítics de l'època, una d'elles va ser Hortènsia Curell, l'esposa de Carbonell. Totes aquelles dames, algunes de gran vàlua intel·lectual com la mateixa Curell, eren molt menys conegudes que els seus marits, tenien minyona, molts fills i vivien a la part alta de la ciutat. També això ha canviat força avui  i allò dels coneguts de casa, una intel·ligent ironia d'Ainaud de Lasarte, ja no és ben bé el mateix.

Hi ha una constant preocupant en el context del país, del nostre, però també del veí, la manca d'unitat en temps difícils. Pocs i mal avinguts, encara que de tant en tant sortim tots plegats al carrer, amb iaies i criatures, en estat de cofoïsme eufòric, a intentar que la prudència no ens faci traïdors, tot i que això de la prudència i la traïdoria es presten a interpretacions i s'han de contextualitzar.

El futur és imprevisible, el passat és interpretable. Sembla que els nostres grans personatges no admeten encara biografies acurades ni documentals una mica aprofundits que no defugin les espines ni les penombres. La televisió fa obituaris de circumstàncies i a otra cosa, mariposa. Molts adolescents i joves d'avui no sabran ni qui era aquest senyor vellet i bonhomiós que ha mort tan gran i que mencionen de passada per la tele, aquí encara no fem bones pel·licules sobre tot plegat i tant interessants com podrien ser. Es clar que potser no fa falta saber massa sobre el passat, jo també en sabia poca cosa quan era jove. De vegades el passat reinventat i instrumentalitzat pels suposats experts pot esdevenir un pes excessiu i una font de ressentiments, frustracions i greuges. Allò de què si coneixes els errors passats no els repetiràs és una fal·làcia de tantes com ens n'amollen, què hi farem.

LA FASCINANT AMBIGÜITAT DEL PAÍS

Ahir, en un programa en català sobre llibres, a la tele, van promocionar-ne tres, tots ells en castellà i d'autors no catalans. Això és molt freqüent. No em sembla ni bé ni malament, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, en el camp cultural, en el polític i fins i tot en el domèstic. 

Moltes realitats reflecteixen allò que de forma magistral, en un article a Núvol, Jordi Amat, titllava de fascinant ambigüitat del país. Amat em sembla un dels escriptors més interessants del present en el seu camp, la investigació sobre la nostra història recent. Ho fa des d'un punt vista seriós, rigorós, bonhomiós, sense pressa i sense complexos. Aquest tarannà no és gens habitual i em temo que amb alguna espineta s'ensopegarà i ja s'han ficat amb ell alguns guardians de les essències pàtries. Si entrem en la tòpica dicotomia entre seny i rauxa, Amat és dels del seny i avui estem en temps de rauxa, o així m'ho sembla. És clar que els límits entre una cosa i l'altra no són clars i tots tenim una mica de tot,

Estic llegint El llarg procés, no comentaré el llibre a fons, encara, perquè no l'he acabat però em sembla extraordinari i estic xalant d'allò més. Darrerament tinc més tirada a l'assaig i al llibre d'història que no pas a la narrativa de ficció o a la poesia, potser perquè em trobo amb molta palla ben promocionada i tot plegat m'ha desmotivat. No és pas que en el camp assagístic no hi hagi bunyols, que també, però crec que menys i, en tot cas, els textos més acadèmics s'han de justificar d'alguna manera.

Aquests dies llegeixo i escolto moltes coses estranyes, constato que hi ha dues virtuts nostrades que són relliscoses, l'eufòria col·lectiva i el cofoisme. Hi ha persones que em raonen el perquè del seu possible vot de diumenge sorpreses del fet que no tothom ho vegi com ells i tant clar com és. No cal que expliqui que de persones d'aquests tipus me'n trobo de diferents tendències. Mirar enrere sense manies ni dogmatismes patriòtics ajudaria, però no sempre ens convé. Les realitats i les biografies serioses fan trontollar molts mites, per aquest motiu en ocasions ni tan sols no volem saber coses de la nostra pròpia família.

Ara semblarà que entro en terreny frívol però no és ben bé així. L'altre dia sapejant em vaig quedar aturada en un canal on Bertín Osborne fa una cosa semblant a allò del convidat Om, però sense quedar-se a dormir ni ensenyar com es renta les dents abans d'acotxar-se. Era a casa de Lolita, la filla de Lola Flores. Sempre he tingut una flaca per aquesta família, potser perquè de petita vaig viure a fons l'èxit de la matriarca, per cert, una d'aquestes mostres de fascinant ambigüitat catalana, aquell èxit. Sembla que Lolita Flores ha escrit o dictat un llibre sobre la seva vida i els seus amors i la seva filla, Elena Furiase, que em va semblar brillant i intel·ligent i que és una actriu remarcable, va manifestar que no pensava llegir-lo i que s'estimava més que els detalls, si volia, els hi expliqués la seva pròpia mare en el moment oportú.

Doncs, això. Aquells que vulguin mantenir una certa esperança en la puresa nostrada potser que no llegeixin El llarg procés i que es refiïn, més o menys, dels que els en vulguin explicar els detalls del passat quan toqui i com toqui. Avui molta gent jove -i no tant- critica les actituds de supervivència d'uns anys grisos en els quals, encara que no agradi, ens vam haver de refiar més del Destino que de Serra d'Or. Diuen o deien que la política era la ciència del possibilisme, no tot es pot tenir ni es pot tenir ara. Però qui vulgui entrar a fons en aquest llarg període històric que va des de la postguerra a l'actualitat, en el camp del catalanisme cultural -i també del catalanisme polític- no pot prescindir d'aquesta obra ambiciosa i honesta on ens ensopegarem amb les nostres pròpies contradiccions i les dels nostres ídols, alguns dels quals amb peus de fang i caiguts avui de forma suposadament irreversible. I també copsarem els entrellats del poder i dels poders, fins i tot quan no es tenia cap mena de poder efectiu però sí algun estrany poder a l'ombra, sovint a l'empara d'un catolicisme català protector i ambigu. Cada dia em fa més angúnia la gent que ho té tot tan clar i no dubta quan, de fet, la figura del cagadubtes és també un clàssic català recurrent i fins i tot saludable.

HILARI SALVADÓ, EL DARRER ALCALDE DE LA BARCELONA REPUBLICANA

Presa de possessió com Alcalde de Barcelona d’Hilari Salvadó, el 17 de juliol de 1937. Pérez de Rozas. AFB

L'historiador Pau Vinyes, que he mencionat en diferents ocasions i que ja té uns quants llibres publicats sobre temes relacionats amb l'etapa republicana, els seus personatges i aspectes poc coneguts d'aquells anys, breus i difícils però farcits de projectes i entusiasmes, està treballant en l'actualitat en una biografia d'Hilari Salvadó, el darrer alcalde barceloní d'aquell període. Està previst que el llibre sobre Salvadó es publiqui el 2016.

Hilari Salvadó té avui una plaça i tot a la ciutat però crec que és encara molt poc conegut per a la majoria de gent. Els secundaris de luxe, tot i el seu relleu i la seva importància, no sempre aconsegueixen reconeixement i popularitat. Salvadó era fill d'una família humil procedent del País Valencià , establerta al barri de la Barceloneta. Va néixer l'any 1899. Als dotze anys va perdre el pare i quatre germans,que havien sortit a pescar, en un temporal marítim. 

La seva mare es va quedar amb els altres tres fills i les dificultats econòmiques van fer que Salvadó no pogués dedicar-se a estudiar, va treballar d'agent comercial als emblemàtics magatzems El Siglo. A principis dels anys trenta va ingressar a Esquerra Republicana i més endavant es va incorporar a la direcció del partit. L'any 34 va ser elegit regidor a l'Ajuntament de Barcelona, càrrec en el qual va assolir una gran popularitat. A causa dels fets del 6 d'octubre de 1934 va ser empresonat junt amb els altres membres de l'equip municipal. Després de les eleccions de 1936 va tornar a ser regidor. Pel juliol de 1937 va ser elegit alcalde, en substitució de Carles Pi i Sunyer, que va passar a ser conseller de Cultura de la Generalitat.

Va fer grans esforços per aconseguir subministraments per a la població i per a protegir els barcelonins dels bombardeigs, convertint-se en un expert de la defensa passiva. Sovint anava als indrets bombardejats per tal de solidaritzar-se amb les víctimes. En els darrers temps de la guerra va potenciar l'acolliment dels refugiats que arribaven d'altres indrets d'Espanya, prenent decisions importants en els camps de la sanitat i l'educació. Va viatjar a Londres, Brusel·les i París, per entrevistar-se amb personalitats polítiques i sindicals, a causa del llastimós tema de la no-intervenció dels països democràtics en el conflicte. Va endegar accions a favor de la recollida d'ajuda  per a Madrid i el seu front. 

A l'Ajuntament de Barcelona: Menon, Nerhu, Nelken, Indira i Hilari Salvadó, alcalde de la ciutat (1938)

A finals de gener de 1939 es  va haver d'exiliar a diferents ciutats de França. No va poder tornar a Barcelona fins sis anys abans de la seva mort, el 1966. L'any 1998 l'Ajuntament va dedicar-li una plaça al seu barri natal, la Barceloneta.

Aquests dies en què estem en plena campanya per a les eleccions municipals crec que paga la pena dedicar un record a Hilari Salvadó i a la seva tasca en aquella època complexa i difícil.

SÍMBOLS, MITES I REALITATS HISTÒRIQUES

Ahir el senyor Cuní va fer una breu entrevista al professor Joaquim Albareda, qui va matisar alguns dels mites diversos relacionats amb els fets del 1714, de forma breu, car tampoc no tenia gaire temps, ja sabem com va això de la tele, les coses serioses no es poden explicar a fons però després has d'entomar un munt de palla. Tot i que el senyor Albareda va ser moderat en les seves crítiques a les lectures que es fan d'aquella època i d'aquells fets, la inefable senyora Rahola va voler puntualitzar algunes coses i va sortir el tema de la novel·la Victus que ja ha deixat de ser una novel·la per esdevenir una mena de símbol narratiu mediàtic. No vull entrar en valoracions literàries i fins i tot hauré d'admetre que enmig de tanta narrativa de fullaraca com s'ha publicat, amb el rerefons d'aquells fets, Victus deu ser de lo milloret. Quan a algú li matiso les seves excel·lències, cosa perillosa en els temps que corren, sempre m'expliquen que aquest escriptor es va documentar durant dos anys. Bé, el senyor Albareda en porta més de trenta estudiant l'època i els fets i té llibres d'història publicats tant o més apassionants que qualsevol novel·la i, en tot cas, més objectius, profunds i realistes.

Hi ha produccions culturals que esdevenen símbols emblemàtics i per tant arriba un moment en el qual no es poden valorar de forma objectiva sense comptar amb el seu pes simbòlic. És com si jutgessin La Santa Espina, La Marsellesa, La Internacional o l'Himne oficial de les espanyes pels seus valors musicals, un impossible. Quan es commemora un fet històric sempre sorgeixen a tort i a dret llibres de narrativa que s'inspiren en aquell fet, va passar amb la Setmana Tràgica i continuarà passant. Una cosa és la literatura i el cinema i l'altra la història i la política, tot i que sovint es barregin les coses i s'instrumentalitzin, aquí i a les antípodes. Quan es va celebrar el segon centenari de la Revolució Francesa van ser molt mal vistes i fins i tot silenciades veus d'historiadors francesos que intentaven posar les coses a lloc i fer una lectura menys triomfalista de tot plegat. Quan més centralistes són els països més difícil els resulta bandejar aquests mites i entrar a fons en les biografies dels suposats herois, a Espanya ni tan sols no s'ha plantejat revisitar de forma pública quelcom tan tergiversat i dubtós com ara la suposada Reconquista.

També és recurrent caure en el revanxisme, ens van dir que era així però era justament a l'inrevés, és clar. Els herois érem nosaltres i no pas ells i qualsevol personatge hispànic té avui, segons determinada historiografia recreativa, arrels catalanes ocultes. No estic en contra de la novel·la històrica seriosa ni del cinema històric ben fet, ni una cosa ni l'altra demanen versemblança ni realisme, tot es pot inventar. Però és que en patim un gran empatx, com de novel·la negra, i les modes fan que surti de tot i més i molta fullaraca. Becket o l'honor de Déu va ser una molt bona pel·lícula, basada en una bona obra de teatre, però el tema històric que planteja s'ha d'agafar amb pinces, començant pel canvi en l'edat dels personatges. Ni l'obra teatral ni la pel·lícula pretenien explicar història sinó incidir en un conflicte de poders i en la lluita per la dignitat personal del protagonista. 

La sèrie sobre l'emperador Claudi, de Graves, i el producte televisiu que se'n va derivar, eren molt dignes però els historiadors hi matisarien molts aspectes i, en tot cas, no podrem saber mai la realitat personal d'aquella gent, situada en un context molt diferent del nostre i amb una mentalitat que no podem copsar per raons òbvies. Tot i amb això, amb motiu del segon milenari d'August, hi ha qui em defensa encara algun aspecte sobre l'emperador i la seva família a partir de la sèrie televisiva. Graves es va documentar a fons i era un home instruït i un gran lector però crec que no volia fer història sinó explicar una mena de superació personal en un context complex, d'intrigues a dojo. A més a més aconsegueix qualitat literària i amenitat, cosa molt difícil, encara més en un llibre tan extens.

Assisteixo a debats i tertúlies sobre temes històrics a partir de lectures especialitzades, i de vegades tinc la sensació de que fins i tot la gent que compartim les lectures i els debats ens acabem quedant amb les nostres veritats. Si no ens acaba de fer el pes el que ha escrit l'historiador sempre hi ha explicacions, pot ser sionista, comunista, de dretes, ianqui irredempt o fins i tot tenir complex d'Edip. El fet és que els historiadors tampoc no poden ser mai neutrals del tot, és clar, i cal contrastar fonts, fonts serioses, és clar.  Volem explicacions senzilles i entenedores a situacions complicades com complicada és la natura humana. Tot allò que no respon al nostre ideari no ho considerem ni ho volem considerar, com feien Cortázar o Sartre quan no volien assabentar-se dels pecats comunistes i com fa gent d'aquí quan no vol ni sentir parlar de coses com ara els camps de concentració republicans o dels pobres republicans estossinats a la Rússia idealitzada o perduts als Gulags. A les víctimes, en general, tant els fa que els estossinin uns i altres, és com quan algú creu que és pitjor un pederasta-capellà que un pederasta-monitor-d'esplai- d'idees progres, per a qui pateix l'abús la cosa no té matisos, els matisos els hi posen la nostra ideologia i les nostres creences.

Amb això del 1714 s'ha donat poca veu i poc protagonisme a gent com el professor Albareda i el seu equip. En aquest cas, pel que fa als actes organitzats al meu districte, no m'he implicat en el tema com vaig fer amb el de la Setmana Tràgica, a causa de l'excés símbolic i patriòtic que intuïa que hauríem d'entomar. Amb motiu del centenari de la Setmana Tràgica vaig escoltar moltes bestieses a conferències emeses per persones que no eren expertes en l'època ni en el context encara que fossin historiadors o periodistes mediàtics o amb un cert reconeixement. La història és una ciència -o el que sigui, que no ho sé- complicada. El passat és interpretable, explicat sovint per la poca gent que aleshores sabia una mica de lletra, i ens arriba a través dels vencedors però també dels vençuts amb ànim venjatiu o reivindicatiu. Sovint intenta conformar un present oportunista a la mida dels poders polítics vigents. El passat vol justificar el present i sovint en lloc de mirar aquest present i el possible futur ens fonamentem en el fang del pretèrit, sempre relliscós. Als manuals escolars d'ahir i d'avui he llegit moltes ximpleries i és que la història s'hauria de començar a estudiar en una edat amb un cert pòsit de maduresa, la veritat. En tot cas, per als interessats, aquí teniu l'enllaç a la breu entrevista fet al professor Albareda al programa d'ahir del senyor Cuní.  Val més enciam que gana.