COSTUMS QUE ES PERDEN I COSTUMS QUE ES REINVENTEN

Ja sé que vivim en la incoherència i que l'escola primària no ha estat mai laica del tot, malgrat els esforços de la col·lectivitat pedagògica descreguda. Tot i que no se celebri res a l'entorn de la Passió i Mort de Jesús, ja que una història amb tanta sang, avui, semblaria de molt mal gust, hi ha dues constants que s'han convertit en icona escolar des de fa algunes dècades, fer la Mona el darrer dia del curs, o sigui, fer Pasqua abans de Rams, i tallar les cames d'aquest ninot, una tradició que jo no recordo haver seguit ni a casa ni a pagès i que, en tot cas, devia ser remota i minoritària com ho era també el Tió. És clar que avui es fa tot a tot arreu i això de les tradicions, com tot, neix, creix, mor i ressuscita. 

En una ocasió, fa anys, a una parvulista que és planyia de què a escola, per imperatiu legal, s'hagués d'oferir classe de religió, li vaig comentar com era que ella feia això de la Quaresma i les cames i gairebé se'm va empipar, és una tradició catalana, em va dir. 

Entenc que no es pugui defugir el Nadal, es bonic i alegre i ens podem arreglar la història religiosa a la nostra mida. Tot i que en una ocasió va venir a dinar, a un menjador en el qual coincidíem persones de diferents escoles de l'entorn, una pobra mestra joveneta amb els ulls enllorats i amoïnada, a la seva escola eren molt esquerranosos i feien allò del solstici, ella, de bona fe, va ensenyar una Nadala als infants i l'equip directiu li va fotre bronca. Això et passa de gran i tant se te'n dóna, però de joveneta, encara més avui que els directors i directores poden reclamar-te o no, és molt lamentable i trist.

Això de les set potes quaresmals, de tota manera, ho trobo de mal gust, a banda de què, com a persona a tocar del portal de la vellesa, la imatge d'aquesta horrible iaia, amb pinta de bruixa de les Tres Bessones amb afició exagerada al moscatell, resulta d'allò més inquietant. Aquesta parvulista incoherent, a cada reunió, sense que vingués a tomb, a la pobra profe de Religió, que era un tros de pa, li amollava: contra tu no tinc res, però estic totalment en contra de què es faci religió a l'escola. La confecció senzilla de mones escolars consistia en guarnir un donut amb un ou de xocolata, lacasitos, i una ploma d'aquestes tan boniques, acolorides. 

En canvi, una tradició tan bonica com cantar Caramelles, llevat dels indrets on s'ha mantingut més el costum, ha acabat diluïda en el no res generalitzat. He vist gent molt descreguda la qual, a causa del prestigi que se li suposa, ha portat la fillada a escoles concertades religioses, s'ha de dir que moltes d'aquestes escoles s'han adaptat als nous temps i fan una mena de religió que ni es nota, la veritat. Tot és màrketing, que diuen. En tot cas, em temo que poques escoles porten les criatures, avui, a veure passions i molt menys les representen, tot i que potser m'equivoco, qui sap. A mi, fa molts anys, quan era petita, les monges em van portar a Esparraguera i la cosa se'm va fer llarguíssima. Com és sabut es representa matí i tarda i l'hora de lleure per dinar i jugar em va resultar molt curta. Però com que aleshores no ens duien enlloc, ni mestres ni pares i mares, encara bo. 

Fa uns dies vaig tornar a veure aquesta peli entranyable que és El Judas, a una associació del barri. Un senyor gran, en acabar la projecció, feia broma sobre el fet de  què es podia provar de donar a alguns senyors, polítics més que res, el paper de Jesús en alguna passió, a veure si els passava el mateix que li passa al Vilar i es convertien en honrats i bones persones, seria bonic i esperançador. La redempció era un tema recurrent en el cinema i el teatre del passat, àdhuc en la novel·la, de fet és el que li passa al protagonista de la Resurrecció tolstoiana. En la vida real no diré que no n'hi hagi algun cas, d'aquests, però poquets...