12.4.17

COSTUMS QUE ES PERDEN I COSTUMS QUE ES REINVENTEN

Resultat d'imatges de vellaquaresma

Ja sé que vivim en la incoherència i que l'escola primària no ha estat mai laica del tot, malgrat els esforços de la col·lectivitat pedagògica descreguda. Tot i que no se celebri res a l'entorn de la Passió i Mort de Jesús, ja que una història amb tanta sang, avui, semblaria de molt mal gust, hi ha dues constants que s'han convertit en icona escolar des de fa algunes dècades, fer la Mona el darrer dia del curs, o sigui, fer Pasqua abans de Rams, i tallar les cames d'aquest ninot, una tradició que jo no recordo haver seguit ni a casa ni a pagès i que, en tot cas, devia ser remota i minoritària com ho era també el Tió. És clar que avui es fa tot a tot arreu i això de les tradicions, com tot, neix, creix, mor i ressuscita
Resultat d'imatges de El judas antonio vilar
En una ocasió, fa anys, a una parvulista que és planyia de què a escola, per imperatiu legal, s'hagués d'oferir classe de religió, li vaig comentar com era que ella feia això de la Quaresma i les cames i gairebé se'm va empipar, és una tradició catalana, em va dir. 

Entenc que no es pugui defugir el Nadal, es bonic i alegre i ens podem arreglar la història religiosa a la nostra mida. Tot i que en una ocasió va venir a dinar, a un menjador en el qual coincidíem persones de diferents escoles de l'entorn, una pobra mestra joveneta amb els ulls enllorats i amoïnada, a la seva escola eren molt esquerranosos i feien allò del solstici, ella, de bona fe, va ensenyar una Nadala als infants i l'equip directiu li va fotre bronca. Això et passa de gran i tant se te'n dóna, però de joveneta, encara més avui que els directors i directores poden reclamar-te o no, és molt lamentable i trist.

Això de les set potes quaresmals, de tota manera, ho trobo de mal gust, a banda de què, com a persona a tocar del portal de la vellesa, la imatge d'aquesta horrible iaia, amb pinta de bruixa de les Tres Bessones amb afició exagerada al moscatell, resulta d'allò més inquietant. Aquesta parvulista incoherent, a cada reunió, sense que vingués a tomb, a la pobra profe de Religió, que era un tros de pa, li amollava: contra tu no tinc res, però estic totalment en contra de què es faci religió a l'escola. La confecció senzilla de mones escolars consistia en guarnir un donut amb un ou de xocolata, lacasitos, i una ploma d'aquestes tan boniques, acolorides. 

En canvi, una tradició tan bonica com cantar Caramelles, llevat dels indrets on s'ha mantingut més el costum, ha acabat diluïda en el no res generalitzat. He vist gent molt descreguda la qual, a causa del prestigi que se li suposa, ha portat la fillada a escoles concertades religioses, s'ha de dir que moltes d'aquestes escoles s'han adaptat als nous temps i fan una mena de religió que ni es nota, la veritat. Tot és màrketing, que diuen. En tot cas, em temo que poques escoles porten les criatures, avui, a veure passions i molt menys les representen, tot i que potser m'equivoco, qui sap. A mi, fa molts anys, quan era petita, les monges em van portar a Esparraguera i la cosa se'm va fer llarguíssima. Com és sabut es representa matí i tarda i l'hora de lleure per dinar i jugar em va resultar molt curta. Però com que aleshores no ens duien enlloc, ni mestres ni pares i mares, encara bo. 

Fa uns dies vaig tornar a veure aquesta peli entranyable que és El Judas, a una associació del barri. Un senyor gran, en acabar la projecció, feia broma sobre el fet de  què es podia provar de donar a alguns senyors, polítics més que res, el paper de Jesús en alguna passió, a veure si els passava el mateix que li passa al Vilar i es convertien en honrats i bones persones, seria bonic i esperançador. La redempció era un tema recurrent en el cinema i el teatre del passat, àdhuc en la novel·la, de fet és el que li passa al protagonista de la Resurrecció tolstoiana. En la vida real no diré que no n'hi hagi algun cas, d'aquests, però poquets...

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

"En una ocasió, fa anys, a una parvulista que és planyia de què a escola, per imperatiu legal, s'hagués d'oferir classe de religió, li vaig comentar com era que ella feia això de la Quaresma i les cames i gairebé se'm va empipar, és una tradició catalana, em va dir."..

jajajajaja...molt bó.

Mira, mi niña, te explico: La empresa que llevaba por aquel entonces tenía 321 empleados. Era un matadero de Vic. Como siempre, mi labor era la de Jefe Personal (RRHH que le decían los del diseño de las palabras).
Como los actores de la obra, de una obra cualquiera, porque actuaban, habían tres Testigos de Jehová.
Ellos siempre se tildaban de ejemplares. Realmente nada que objetar, eran buenos trabajadores...pero...sometían al personal a largas serenatas bíblicas. Jamás dije nada. Nunca les llamé la atención...hasta que llegada las navidades y ante tanto ímpetu de propaganda que dejaron por el matadero tuve que hacer una reunión con todo el personal disponible.

Alternativa: si ellos dejaban de cobrar la paga de Navidad por ser esta una fiesta pagana, yo les dejaba distribuir la propaganda de la Wach Tower por las dos lineas de matanza y el descargador porcino.

Me consta de que nunca más se vió propaganda de los Testigos por el matadero.

Vivimos, como bien dices, en la incoherencia, y no comulgamos con los hechos, sólo hacemos teatro, e incluso nos atrevemos con nuestra creencia religiosas.

Un abrazo
Salut


Francesc Puigcarbó ha dit...

De menut hi havia anat a cantar caramelles a Caldes de Montbui, anàvem damunt de la caixa d'un camió més o menys guarnida, i ara, al barri volten cada any una colla de jubilats que encara en canten, però és ja anecdòtic...

Júlia ha dit...

Miquel, con las incoherències de la gente se podrian escribir enciclopedias. Una vez también tuve un debate muy interesante con una amiga comunista sobre si estaba bien que un comunista estuviese forrado y le parecía la mar de bien por razones personales.

En el Evagelio Jesús ya dice, sobre los fariseos: haced lo que dicen y no lo que hacen...

Lo que pasa es que esos malos ejemplos hacen mucho daño, jeje.

Júlia ha dit...

Francesc, per la zona del Bagès encara es cantem moltes caramelles i no tan sols els jubilats, i també en alguns altres indrets, però no és general, llàstima.

Júlia ha dit...

Els mitjans de comunicació també tenen molt a veure amb tot, mireu com han promocionat els castellers, ara hi ha castellers a tot arreu i més, quan jo era petita tan sols n'hi havia a determinades comarques, en canvi a la sardana mes aviat se l'ha 'marginat'... Comprovar l'estona que les teles dediquen a una cosa o a una altra i en quin horari dóna moltes pistes. Si en lloc del ojapidei fessin concursos de caramelles... però com que som tan 'guais'.

Júlia ha dit...

Entenc que no es pot ser coherent en tot, et tornes un fanàtic perillós, però entre poc i massa...