10.4.17

LA MORT ABANS DELS CINQUANTA

No crec que a la gent normal, de sentiments normals, li sigui indiferent la mort d'una persona relativament jove, encara que, com en el cas de Carme Chacon, no fos objecte de les devocions d'una gran part de catalans d'un altre tarannà, fins i tot d'un altre tarannà en el camp socialista. Per les xarxes he llegit avui molts planys sobre aquesta desaparició però també bestieses diverses, com sol passar, i és que avui sembla que ni tan sols la mort aconsegueix, durant un breu temps, consensuar el respecte temporal vers la persona traspassada. No era Chacon una persona que em resultés ni propera ni simpàtica per molts motius, però avui no toca fer valoracions professionals.

Potser a Carme Chacon la va perdre, en la seva fulgurant carrera política escapçada, un excés d'ambició, no ho sé. En tot cas encara tenia molt de camp per córrer i no se sap mai. La recordo quan encara jo no sabia ben bé qui era i la van fer, molt jove, ministra de l'habitatge. A la televisió, on l'entrevistaven, trucaven joves que expressaven la seva esperança en què una noia jove incidís en el problema de l'escassedat i el preu dels pisos. Avui tothom evoca el seu pas pel Ministeri de Defensa però jo la recordo més aviat en aquell primer pas, tan breu, per la política d'alta volada.  Els primers temps de l'etapa Zapatero van enllumenar una esperança efímera sobre tots nosaltres però ja sabem com va acabar.

Va durar poc en aquell càrrec i semblava una dona imparable, ho semblava excessivament, qui sap si la constatació d'un risc vital, com ara aquesta maleïda cardiopatia congènita, no produeix una certa necessitat de superació, qui sap. Hi ha persones que no mostren ambició per fer coses fins que no passen un tràngol gros, n'he conegut alguns casos. I és que em semblava una persona que, sense tanta pressa, podia haver arribat molt més lluny, però avui tot ho veig des d'una altra dimensió.

És curiós, tinc una novel·la inèdita en la qual un dels personatges és una dona ambiciosa, jove, ficada en política i a la qual l'ambició professional i política li ve a través de la superació d'una leucèmia, quan era petita. No vaig pensar en cap moment en Chacón quan escrivia el llibre, que tinc al calaix des de fa molts anys, però avui no he pogut evitar fer un estrany paral·lelisme. Pel que fa a l'edat en què ha mort, una edat en la qual en els nostres temps considerem una persona encara molt jove i amb totes les seves facultats en actiu, el fet és que en aquesta edat, més o menys, han mort persones conegudes, moltes de les quals, dones: Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig...

També he conegut la mort, a aquesta edat, de persones amigues, que no han estat famoses. Com ara la Maria Àngels Barba, gran persona i gran mestra. Era germana de l'arquitecta Rosa Barba, la qual també va morir relativament jove. Vaig estudiar amb ella magisteri, va venir al meu casament, jo vaig anar al seu. Vam compartir sortides, excursions. En una ocasió vam anar totes dues soles al Santuari del Paller, jo no hi havia estat mai, ella era escolta i coneixia molts indrets. També vam fer una altra sortida, totes dues, al Far. 

Ens vam casar i cadascú va fer el seu camí, ella va tenir quatre fills, li encantaven les criatures. El seu marit també era mestre. Feia anys que no ens vèiem i en una ocasió ens vam trobar, demanant unes autoritzacions per a visites, a la mútua mèdica. El meu problema no va ser res important però el seu va fer que aquell mateix estiu m'ensopegués amb una esquela al diari que em va trasbalsar. Havia mort i ja no ens trobaríem mai més enlloc.

En una ocasió, per la televisió, van fer un documental sobre la seva germana arquitecta però en cap moment van mencionar la Maria Àngels, se'm va fer estrany. La recordo sovint, de la mateixa manera que recordo tanta gent de la meva generació i d'altres, que ja no retrobaré mai, imatges a les fotografies, ombres del passat. La recordo en una ocasió en què vam anar a Montserrat, tota una colla de la Normal, i al vespre fèiem gresca, crec que és l'única vegada que la vaig veure una mica empipada ja que no la deixàvem dormir. La recordo quan em va ensenyar la casa de Gaudí del carrer de les Carolines, que jo desconeixia, la recordo quan, en una ocasió, vam anar a estudiar a casa seva i la seva mare ens va portar pa amb xocolata per berenar. 

Quaranta-sis anys són molt pocs per morir. Però considerant que cada dia mor al món molta gent que les ha passat magres, de forma violenta, injusta i absurda, haver fet una vida convencional, amb elements convencionals, estudi, feina, amor, fills, sembla un regal del destí, un regal que potser no hem fet res per merèixer a fons, no ho sé. La  vida és molt amable, deia el meu pare, que n'havia passat de tots colors. En tot cas la vida és l'únic que tenim i cadascú l'ha de viure el millor que pot, sap i el deixen. Descansin en pau tantes dones de la meva generació i de tantes altres que no han pogut, com jo, arribar al portal de la vellesa.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Amb la malaltia que patía, hi havia aquest risc de morir jove, s'ha de dir que va fer prou feina en pocs anys, és alló d'una vida viscuda amb intensitat i aprofitada, fins i tot va tenir un vailet que deu tenir 7 o 8 anys. No em queia gens bé, és més tot i no esperar-ne molt d'ella, ni això va assolir i poc doncs em va decebre, no donava la talla i solia pixar fora de test políticament, recordo una intervenció seva de joveneta a TV3 una nit electoral que va ser patètica. Dikt aixó, sap greu la mort d'una persona tan jove, encara que políticament estaba ja acabada i amortitzada, i no se que és més obscé, si les hipócrites lloances d'uns o els insults d'altres, dels quatre tarats mentals de torn d'aquests que fa odiosa la xarxa.

salut

Tot Barcelona ha dit...

Lo que nos dice FRANCESC, en su última parte lo comparto plenamente: " Dit aixó, sap greu la mort d'una persona tan jove, encara que políticament estaba ja acabada i amortitzada, i no se que és més obscé, si les hipócrites lloances d'uns o els insults d'altres, dels quatre tarats mentals de torn d'aquests que fa odiosa la xarxa."; lo que nos comentas tu, JÚLIA también : " quaranta-sis anys són molt pocs per morir"

Sobre su trabajo poco a decir, creo que en defensa no fue lo que se esperaba, salvo lo de la retirada de las tropas, que eso era menester e inevitable.

No se si tenía o no tirón en el PSC, pero desde la desaparición del Maragall del escenario político, nadie ha dado la talla, ni el Iceta, con sus gritos desgañitadores a favor de Pedro, igual que la Penélope, para al final mirar hacia otro lado. De ahí mi aprovación al escrito de Francecs.

Y también me sabe mal, muy mal, porque no sólo pienso en ella, sino en su hijo. A los ocho años quedarse sin madre es cuanto menos, una putada.

Un beso
Salut

Tot Barcelona ha dit...

Y aprovación, Miquelito, va con b de burro...y no con v de vanidad.
Lo siento.
Salut

Helena Bonals ha dit...

Jo vaig anar a la mateixa classe de l'institut Boscà amb la Carme Chacón, a tercer de BUP i a COU, de lletres pures. Em va tocar fer treballs de literatura espanyola amb ella i dos nois de la classe, a casa seva, a Esplugues. Era una casa sola de dos pisos, molt maca. Ella era molt exigent, i sempre ens posaven molt bona nota, li posaven a ella. Jo llavors encara no havia entrat en el món de la crítica literària, volia ser dissenyadora gràfica. Recordo un cop que em va dir que jo era "una bona nena". No en vull dir res més.

Júlia ha dit...

Francesc, era una persona controvertida, un altre tema és que sempre sap greu la mort d'una persona jove i que ara entens algunes presses inexplicables en la seva manera de fer. Això de que estava amortitzada no ho sé ni es podrà saber, però el partit socialista és avui tan erràtic que ves a saber, qui hagués dit que Iceta tenia futur, fa uns anys???

Júlia ha dit...

Miquel, yo también he pensado en el hijo, aunque no debía verla mucho es muy triste perder la madre tan pronto.

Júlia ha dit...

Helena, com he comentat, era una persona controvertida, aquests tipus d'animals polítics -i ho dic com un elogi- no tenen amics ni valoren gaire la resta de la gent.