MOLT MÉS QUE UNA BIOGRAFIA

La vida de Txèkhov, escrita per Irene Nemirovsky, és va publicar per primera vegada després de la mort de l'escriptora, l'any 1945. Existeixen diferents edicions en castellà però jo diria que aquesta de L'Avenç, amb una molt bona traducció de Margarida Casacuberta, és la primera en català que tenim a l'abast. Txèkhov és un personatge que ens continua fascinant, sobretot a través d'alguns dels seus contes i de les seves obres de teatre més emblemàtiques. 

Com sol passar, aquesta fascinació ha fet que molts directors i arranjadors en fessin versions diverses, ara tenim un Ivanov al Lliure que no he vist, per tant no en puc dir res. No em crida l'atenció ja que a mi m'agraden les obres de l'autor quan les representen de forma clàssica tot i que sovint, en l'actualitat, fins i tot els muntatges més convencionals, es passen les acotacions, gairebé tan importants com el text, pel folre.

Nemirovsky ha estat una escriptora que hem redescobert en aquests darrers anys, al menys a fons, tot i que de Le bal hi ha fins i tot una versió en pel·lícula, de l'any 1931,   interpretada per una molt jove Danielle Darrieux, mite vivent i incombustible del cinema francès que aquest maig farà cent anys, si Déu vol.

Dues vides intenses, malmeses més o menys a la mateixa edat, i difícils de comparar, més enllà dels orígens eslaus de tots dos. Nemirovsky potser no va comptar amb l'afecte maternal de petita però no va tenir necessitats materials, més aviat al contrari, va néixer entre les elits i va rebre una educació intensa i acurada. Però la vida és estranya i va topar de front amb aquell horror que sacsejaria el continent i que avui ens sembla inexplicable, per moltes explicacions que se li busquin.

Com Zweig, Nemirovsky era jueva reticent, més aviat refusava el tema i en feia brometa però el tema la va encalçar i eliminar i no pas a Alemanya sinó en aquesta França sovint tan contradictòria i que havia conegut ja misèries antisemites com l'afer Dreyfus. Txèkhov sembla, en ocasions, no sentir simpatia pels jueus però aquest és un factor anecdòtic ja que l'escriptor era, per damunt de tot, un molt bon home, disposat a patir amb els qui patien. No cal ni tan sols que militem en res per tal que ens caiguin bastonades quan vagin mal dades, n'hi ha prou amb què ens etiquetin d'allò que potser no hem volgut ni tan sols ser. Al menys en èpoques passades es toleraven, amb moltes limitacions, els conversos. El nazisme i el col·laboracionisme francès no filaven tan prim ja que ells prioritzaven allò de la raça per damunt de les creences religioses.

La infantesa i joventut de l'escriptor fan que moltes teories pedagògiques sobre l'entorn i la família se'ns esberlin. Hi ha gent que se m'enfada quan li dic que a través de la meva feina d'anys he comprovat com de famílies lamentables en sortien fills excel·lents i a l'inrevés, allò de l'ovella negra rebrota de tant en tant a l'indret més afable, tranquil i pacífic. Adolf Tobeña ha insistit en el tema, des d'un punt de vista més científic, però quan l'han portat a un debat o tertúlia he vist que els seus contertulians semblaven no creure del tot en el que explicava, malgrat que qualsevol observació del passat, mirada en perspectiva o sota la lent familiar i de l'entorn proper, ens demostra que les coses són com són i no com voldríem que fossin. 

És clar que tractar i educar bé les criatures pot tenir efectes positius i, a l'inrevés, però no sempre és així, ni de bon tros. És com creure que amb l'augment de l'educació i la cultura serem millors, un bon grapat de gent culta ha fet molts disbarats o ha deixat que se'n fessin i han existit persones excel·lents que eren analfabetes o ignorants. En aquestes sobrevaloracions de la cultura o de la lectura també hi suren prejudicis i elitismes. En els darrers temps vivim davant d'una altra onada ximpleta de pedagogia suposadament moderna i innovadora beneïda per alguns suposats experts, què hi farem. 

La vida de l'escriptor rus ens resulta prou coneguda, ell mateix va escriure sovint a l'entorn de les seves vivències personals, però el llibre de Nemirovsky és molt més que una biografia i ens obre moltes finestres a l'entorn de l'escriptor, sempre queden coses per descobrir, encara que no ho sembli. El mateix passa amb el context, aquella Rússia contradictòria, violenta i miserable en molts aspectes però amb tanta grandesa en uns altres. Txèkhov era realista, no s'enganyava pel que fa a la natura humana, sabia que hi havia bona gent, poca, però que sovint era absolutament impotent davant de la situació. En algun moment va escriure que el món era bonic però que érem nosaltres, els humans, els qui potser hi sobraven. Té moltes frases estranyament modernes, com ara aquella que diu que els homes intel·ligents volen aprendre i els altres, ensenyar. O com quan manifesta que en la seva valoració de les obres literàries tan sols coneix un criteri, el de si li agraden o no. 

Txèkhov era metge i exercia, sovint sense cobrar. Aquests escriptors eteris que es queixen d'haver de fer feines diverses o que critiquen i criticaven el lletraferit de diumenge per la tarda haurien de reflexionar sobre aquesta mena de coses i de vides. Va viatjar a l'infern, a aquella horrible Sibèria carcerària, malgrat la seva, ja, mala salut perquè creia que ho havia de fer. La Rússia de l'època és estranya, molta gent s'adona de què les coses han de ser d'una altra manera i es fan intents ben intencionats que aconsegueixen poca cosa ja que les solucions ràpides no existeixen. 

La de després va ser, durant anys, igualment horrible, malgrat les lectures idealitzades que n'hem volgut fer, una mica com els passava als russos mateixos quan idealitzaven els mugics, ja que alguna cosa hem de pensar que hi ha en el nostra entorn que ens forneixi una mica d'esperança. Txékhov escrivia que la felicitat no existeix sinó més aviat el nostre desig de què existeixi, ben mirat no és poca cosa. La dura vida de Txékhov ens hauria d'ajudar a no queixar-nos però és més còmode estar instal·lats en la queixa recurrent. Del que es pot llegir avui, sobretot a l'entorn de la política i la societat, un tant per cent molt alt són, de fet, queixes inútils i moltes vegades, absurdes, que no serveixen per a res.

Nemirovsky va deixar descendència, Txèkhov va deixar darrera seu Olga Knipper, que va arribar als noranta anys en aquell terrible context de la Unió Soviètica. Van estar casats durant poc temps, una part del qual, separats a causa de la feina d'ella. Les consideracions que Nemirovsky fa a l'entorn de la devoció russa pels seus actors és encisadora. Semblant, potser, a la que inspiren els actors argentins a la seva terra, tema sobre el qual ironitzava en una ocasió, per la ràdio, Emilio Gutiérrez Caba, que planyia la poca durada de les nostres devocions teatrals. Teatrals, literàries i de tot, diria jo. Aquesta vida de l'escriptor és un petit gran llibre amb fragments inoblidables, per tenir i rellegir, vaja.