POLÍTICS, PSIQUIATRES, GANYOTES I DISCURSOS

Ahir vaig anar amb la meva amiga i cunyada, Mercè, a veure L'Electe, a la Sala Muntaner. És aquesta una petita gran obra esplèndida, amb dos actors en estat de gràcia i un text que és obra d'un d'ells, per cert, de Madaula. Hi vam anar a causa de recomanacions informals de persones que ens n'havien parlat molt bé, per allò del boca-orella, vaja. La sala no és excessivament gran però era plena de gom a gom i els aplaudiments van ser dilatats i sincers. 

Pertanyem, totes dues, al club de fans inexistent del Ramon Madaula, un actor que ho fa tot bé i cada dia millor. Però Roger Coma, més jove, no es queda gens enrere. Tots dos ofereixen un recital esplèndid, fan riure i somriure, però també pensar. I ho fan sense el recurs a l'acudit fàcil, a la referència excessivament evident, a la grolleria excessiva. L'obra té un to moderant, en l'estil de l'humor anglès tradicional o del més genuí humor català d'altres temps, avui malmès a causa de tanta xaronada televisiva.

Coma és un aquí un polític a punt de fer el seu discurs d'investidura, com a President de la Generalitat, però resulta que així que l'assaja, davant del mirall, li ve una picor al nas que li fa fer horribles ganyotes. Un psiquiatra de prestigi, Madaula, disposa d'una estona breu per tal de solucionar el problema, a base de recórrer al de sempre, la indagació sobre la infantesa de l'electe, sobre les seves pors i les seves febleses. I al capdavall la solució és fàcil, admetre que ens acabarem creient allò que volem ser encara que no ho siguem i que direm a la gent allò que vol escoltar, encara que siguin bajanades i grandeses patriòtiques impossibles. 

No sabem si el polític és de dreta o d'esquerra, probablement hi haurà qui hi voldrà veure aquell o l'altre però la narració defuig identificacions de poca volada i ens trobem amb un polític real i abstracte a la vegada, una d'aquestes persones que han trobat en la política la solució a les seves mancances, un d'aquests que ja a l'escola són delegats de classe quan ningú no ho vol ser i que després van fent carrera a l'ajuntament de casa amb la intenció de fer el salt definitiu quan es pugui, si es pot. Us sona? 

Potser és que aquests dos actors, seguint les cíniques i brillants directrius del psiquiatra, han cregut que poden ser els millors i fan que ens ho creguem, qui sap. Al rerefons de l'obra hi plana tota una profunda reflexió sobre el poder i els motius que el fan desitjable, però també sobre el prestigi professional, sigui o no cert. Al capdavall potser fan una cuina tan bona al restaurant del barri com a una d'aquestes fondes de prestigi amb estels Michelin, però el cas és creure que s'és bo i no reflectir els dubtes vitals que posen en evidència les nostres inseguretats. I vendre bé el producte, és clar. Les sàvies recomanacions del psiquiatre m'han fet pensar en d'altres professions, per exemple, per motius personals, en la literatura i en com alguns autors defensen sense vergonya el que fan, encara que costi de creure que n'estiguin satisfets.

El final m'ha fet pensar en una ocasió en la qual Josep Cuní va fer un de les seves bromes a la Rahola i li va dir que havia estat en un partit el qual no votava ni ella, cosa que la nostra dama mediàtica va admetre de bon rotllo. El mon de la política és estrany, crec que no tothom s'hi fica per tal de fer calaix però allò tan bonic de la voluntat de servei a la comunitat avui ja s'ho creu poca gent, al menys a partir de determinats nivells de poder. 

Crec que aquest és el millor espectacle de la temporada, encara que sembli modest i de petit format. Fins i tot la Sala Muntaner resulta d'allò més adient al contingut, en un teatre més gran i convencional la complicitat del públic resultaria més complexa. I consti que portem algunes temporades molt interessants, en general, pel que fa al teatre de tota mena. Fa algun temps criticava jo mateixa l'excés d'obres amb dos o tres personatges, motivades per la crisi i la gasiveria, però en aquest cas tot està plenament justificat.

De forma inevitable també en venia al cap ahir aquella dita russa recollida per Gogol, i tan aprofitada en diferents obres literàries: No culpis el mirall: la ganyota la fas tu.

Podeu llegir més valoracions sobre L'Electe aquí.