LA MARE DE DÉU DE FÀTIMA I MOLTES COSES MÉS

El 13 de maig de 1956 era diumenge i jo vaig fer la primera comunió. Avui crec que encara hi ha criatures que fan la comunió, però també n'hi ha moltes més que no la fan. Era el dia de la Mare de Déu de Fàtima. La gent jove d'avui no es pot ni imaginar l'imaginari religiós entre el qual navegàvem en aquells anys, un imaginari el qual, contemplat en perspectiva, tenia la seva gràcia entranyable: estampetes, capelletes, miracles, pastorets, rosaris, misses i la resta.

El que sobta més és pensar que l'aparició de Fàtima i la de Lurdes no són de temps ancestrals sinó dels segles XIX i XX. Hi va haver d'altres aparicions, en aquelles anys, però no van tenir tant d'èxit, com ara la de la Mare de Déu de la Salette, tambe amb pastorets pel mig.

A Espanya, malgrat alguns casos pintorescos, no es va aconseguir comptar amb aparicions oficials, em temo que aquest fet devia representar per al règim un greuge comparatiu. Portugal i França, països veïns, en van tenir i aquí, res de res. A més a més de la història religiosa vam gaudir de molt de cinema a l'entorn d'aquelles historietes exemplars.  Una de les pel·lícules més famoses sobre el tema de Lourdes va ser La canción de Bernardette, Jennifer Jones es va donar a conèixer amb aquell paper i va guanyar un óscar i tot. Així que no era tan sols a les espanyes, que la cosa rutllava.

En aquells anys el poc turisme que es feia era religiós. Comptar amb sants locals o amb aparicions al poble era com si t'hagués tocat la rifa, d'aquí ve la inspiració per aquella magnífica peli de Los jueves, milagro, amb Pepe Isbert en estat de gràcia. A causa de la proximitat, des de Catalunya s'anava molt a Lourdes i encara s'hi va. 

Aquests llocs, al final, s'amaren de l'energia de la bona gent que s'hi acosta i al capdavall ja tenen un valor afegit, el de la credulitat ben intencionada i massiva. Avui tothom sap, més o menys, que a Santiago no hi ha cap resta comprovada del sant però el camí es continua fent, per motius una mica esportistes, no diré que no, però també iniciàtics i sí, religiosos.

La religió és una cosa estranya i parteix de la necessitat humana de cercar explicacions senzilles als grans misteris. Fins i tot polítiques que la volien fer desaparèixer del mapa han copiat les maneres i han inventat noves litúrgies. Els comunistes tenien la mòmia de Lenin i ara han retornat als popes i les celebracions diverses. La política laica imita la metodologia religiosa, marxes de torxes, visites de sepultures, llocs emblemàtics on s'explica una història  refeta i idealitzada. El Born, per exemple, és una mena de temple actual del patriotisme nostrat. Sembla que la cosa funciona, vaja.

No es pot recórrer a la racionalitat per tal d'explicar aquesta mena de coses. Si les critiques pots caure en l'altre extrem i ferir sensibilitats diverses. Al capdavall potser es millor deixar les coses com estan. Per la ràdio escoltava fa poc una interpretació de les aparicions de Fàtima en clau de teoria conspiratòria i amb explicacions lligades a ovnis i extraterrestres, encara em semblava més creïble que hagués baixat la Mare de Déu que no pas tot allò de la gent de més enllà de la galàxia, un tema recurrent quan es vol explicar el que sigui donant-li una improbable pàtina pseudocientífica. 

No és fàcil admetre que sabem molt poca cosa i que un munt de fets, ara per ara, no tenen explicació o que, per exemple, moltes veritats històriques són mentides i poca cosa més ja que la veritat no es pot saber, si és que n'hi ha alguna. Fa anys es donava molt de valor a la documentació, però la documentació és altament falsificable. En el fons tots creiem allò que volem creure sigui sobre religió, sobre política o sobre la història  familiar més recent. 

Javier García Sánchez ha publicat fa poc un llibre sobre l'assassinat de Kennedy, sembla que més o menys ja es coneix el rerefons i els implicats, però com que tot plegat sura en un mar d'informacions controvertides deia l'escriptor que ni tan sols en el cas de què algun president actual dels Estats Units assumís la veritat, o allò que més s'aproximi a la veritat, la gent s'ho creuria, en general. 

Això m'ha passat amb el tema de la pobra Enriqueta Martí, sobre la qual es fan rutes morboses i molt concorregudes per la ciutat i s'han escrit novel·les demencials, han sortit llibres que n'expliquen la realitat fonamentada però molta gent no se la creu ja que té més gràcia creure en crims sagnants, secrets malèvols i ricatxos pervertits.

Una companya de feina, fa molts anys, deia  que a ella li era igual que se li aparegués la Mare de Déu que el dimoni, que no volia que se li aparegués ningú, vaja. Penso el mateix. Que els esperits, els sants, les verges i els extraterrestres es deixin tranquils, que ja en tenim prou amb els fantasmes del present. 

Sempre sorgeixen nous dogmatismes, sovint vestits de ciència. Els científics suposadament seriosos se sorprenen de la credulitat de la gent però, de fet, ells també ens demanen fe, fe en la ciència moderna. Creus en les persones més que no pas en el que et diuen, em temo. Però les persones també ens fallen, no hi ha res absolutament sòlid.

Hem de recórrer a la fe ja que no ho podem saber tot ni tenim elements per destriar el gra de la palla, més enllà del nostre camp de coneixement, molt limitat. Els científics, per exemple, saben molt de la seva parcel·la però he llegit afirmacions, per exemple, sobre fets històrics, absolutament errònies i tergiversades, fetes per grans biòlegs. Hi ha una tendència considerar que si algú sap molt d'alguna cosa sap de tot o té prou eines per esbrinar-ho tot, això no és res més que vanitat  humana. 

Hi ha temes sobre els quals tothom opina, com ara l'educació. Com que és un tema que em toca de prop em sorprèn escoltar tantes bestieses dites per gent amb molts estudis però que no prové del camp educatiu. Tot i que des del mateix camp educatiu es poden escoltar, així mateix, moltes tonteries.

Quan algú et diu que una cosa està comprovada científicament cal anar molt amb compte. Amb els anys has patit tantes aixecades de camisa que et tornes cínica, escèptica, agnòstica i potser atea i tot i no tan sols pel que fa al camp religiós. El veritable savi, n'hi ha pocs, acostuma a ser molt humil i no sol dogmatitzar, condemnar ni imposar. Però per tot fa falta experiència i anys i la vida és breu per més que ens l'allarguin, què hi farem.

La història de Fàtima tenia el valor afegit del misteri lligat a aquells sobres misteriosos amb secrets diversos, molts dels quals relacionats amb el pervers comunisme soviètic. Es deia que quan totes les famílies passessin el rosari cada dia Rússia es convertiria. No sé si s'ha convertit, el fet és que el comunisme es va acabar i, encara pitjor, va resultar en molts casos, políticament parlant, molt pitjor el remei que la malaltia, pel que fa al paradís comunista i la seva parafernàlia. I és que les religions i les polítiques són obra dels homes i utilitzades pels homes -i les dones- i l'espècie humana és com és i no com hauria de ser, cosa que ens costa d'admetre.

Avui el Sant Pare actual, que al menys és simpàtic i sembla carregat de bones intencions, és a Fàtima, a fer sants els pastorets. I jo, que mai no seré santa ni ganes, ja fa seixanta-un anys que vaig fer la comunió, això sí que és una dada comprovada de forma fefaent i documental.