OLEGUER JUNYENT, HOME POLIFACÈTIC

A Barcelona, des de tres vessants, s'ha recuperat el record i la petja d'Oleguer Junyent, un d'aquests personatges inclassificables i polifacètics d'abans de la guerra, però també de després, de fet va morir el 1956, que semblen incomodar les memòries ortodoxes d'un munt de persones de totes les bandes de l'espectre polític.

Avui, amb una visita concertada prèviament, es pot visitar la casa de Junyent i el seu estudi, un indret dels pocs que es conserven tal qual, més o menys. És una casa particular i la visita la comenta una persona de la família. Així mateix a l'Arxiu Fotogràfic de la ciutat es poden contemplar les fotografies que va fer Junyent en el seu viatge pel món, i que va propiciar un best séller de l'època, Roda el món i torna al Born. 

També al Museu Marès hi ha una exposició, petita i delicada, parafrasejant Ministral Masià, a la qual, si no sou experts en l'obra, fets i relacions de Junyent, cal anar-hi en la modalitat de visita concertada. Per completar-la es pot comprar el catàleg, un d'aquests catàlegs tan bonics que edita el Museu, molt barats i assequibles considerant el que s'hi pot trobar.

Aquests personatges i el seu entorn han estat amarats de prejudicis diversos. Marés incomoda, per a uns sembla ser una mena de rapinyaire que va fer estàtues franquistes, avui vivim en temps de simplificacions absurdes. Tan sols cal veure i llegir com s'explica el tema del Marquès de Comillas, el qual, per a satisfacció dels convençuts i radicals ben aviat es veurà expulsat del seu escambell i del seu lloc a la ciutat. 

Per tal d'evitar segons quins prejudicis sovint les webs biogràfiques passen de puntetes, o, senzillament, no passen, pel període de la guerra civil relacionada amb aquesta gent que tant de pes va tenir en el món cultural, àdhuc en el de la primera postguerra. En això s'esdevé una mica com en els llibres de batxillerat del meu temps, les biografies, en aquell cas dels intel·lectuals i artistes republicans, morts o exiliats, els quals era impossible esborrar del mapa cultural, obviaven tots aquells detalls que no tocava mencionar. 

Hi ha molts fets paradoxals en aquests temes i encara es desvetllen un munt de visceralitats. Per sort la gent ja no interromp les explicacions sobre artistes i escriptors preguntant a l'explicador què va fer durant la guerra, és clar que això depèn del tipus de públic i del context. En tot cas ahir vaig poder gaudir, a l'entranyable Museu Marés, d'una explicació acurada i evocadora i d'un públic respectuós, tot dones, per cert.

La figura d'Oleguer Junyent n'evoca moltes altres, Cambó, el mateix Marés, Feliu Elies, Gaspar Homar, Maurici Vilumara... Tot homes, és clar, tot i que les dones col·laboraven i ajudaven i pintaven i restauraven, com la mateixa neboda de Junyent. I a més a més feien bonic, com ara, tan sols cal veure aquestes boniques aquarel·les de les dames que van compartir el Catalònia amb senyors tan importants. 

Gràcies a aquells col·leccionistes disposats a fer despeses elevades per comprar de tot tenim avui museus, tot i que hores d'ara no sé si això és bo o dolent, la veritat. Fa uns dies rellegia El Marge i l'opinió del seu protagonista sobre el tema és molt sucosa i fa pensar. Al capdavall els museus són una mica com els zoològics de l'art i avui, com aquests, han anat desenvolupant més aviat tasques de recuperació, cura i emmagatzemament inevitable. Sobre el consum cultural i el calaix que fomenta, en l'actualitat, podria estar escrivint deu dies seguits.

En aquell passat recent les restauracions estaven també lliures de prejudicis, si a una Mare de Déu li mancava el cap se n'hi podia afegir un altre, els edificis es podien reinventar. Avui és moda posar horribles pegots d'un altre material per tal que es vegi el vell i el nou, tot són tendències i sempre ens sembla que allò que ens han dit darrerament és el que val, com en medicina i en pedagogia. Unes tendències, aquestes, les quals, evidentment, no apliquem a les nostres llars en cap moment i cal pensar que un pis del present, d'aquí cinc-cents anys, pot haver esdevingut material museogràfic de primera categoria. Tot és relatiu.

Sobre les dèries dels col·leccionistes, recomano el llibre de Blom que veieu aquí, ahir, quan escoltava com ens parlaven de Junyent i, encara més, de Marés, pensava en què és una figura que Blom, d'haver-la conegut en profunditat, hauria inclòs en aquest volum. Algú va dir durant la visita que avui no es col·lecciona d'aquesta manera, jo en discrepo, una cosa és que el que es col·lecciona no tingui, en el present, un gran valor material, malgrat que hi ha de tot. Però els col·leccionistes de nivell diferent existeixen, les trobades d'aquests malalts de l'amuntegament, especialitzat o no, em sorprenen d'allò més. Cal pensar que Marés col·leccionava de tot, des de capsetes de llumins i postals a escultura de categoria.

Ser col·leccionista o tenir un parent col·leccionista té un valor afegit, saps què comprar quan tens diners sobrers i la gent sap què regalar-te per l'aniversari i en d'altres ocasions. 

Avui ho deixo aquí, el tema continuarà que hi ha molta teca.