LLENGUATGE TEATRAL POSTMODERN

Per motius diversos, aquests darrers anys he tornat a anar força al teatre. Hi ha diferents tipus d'obres de teatre, de tant en tant es recuperen autors incombustibles, més de fora que no pas de casa, tot s'ha de dir: Miller, Lorca, Txèkhov... A banda d'aquestes obres clàssiques trobem, afortunadament, tot un reguitzell de produccions de forma modesta que troben un forat en alguna sala convencional o alternativa, de tant en tant. La darrera que he vist és Sacrifici, a L'OffVillarroel, el que comento es pot aplicar a aquesta obra però ho podria dir de moltes més de les que he pogut veure darrerament.

En general es compta amb bons actors joves i amb idees brillants. Les escenografies acostumen a ser pobres, no sé si per manca de recursos, d'imaginació o pel fet que aquesta pobresa ja va lligada al context del que se'ns explica. Tot sovint aquestes obres que potser no veurem mai més -o sí, qui ho pot saber?- parteixen d'idees sòlides però després s'han elaborat, potser, de forma apressada, hi trobo com una mena de manca d'ambició en coses com ara l'aprofundiment en la psicologia dels personatges, per exemple.

Però aquesta manca d'ambició també va lligada al llenguatge que es fa servir, i això val per aquestes obres i per altres de més -suposada- volada. En el cas de traduccions, com que no conec l'original no ho puc valorar del tot. El cas és que les converses dels protagonistes moderns estan esquitxades, de forma abusiva, de mots com puta mare, merda, tio... En una obra suposadament de més voltatge com era La Treva la cosa era demencial, potser un dia m'entretindré en comptar quantes vegades es repeteix al teatre fet avui puta o puto, paraules les quals, curiosament, encara no es consideren políticament incorrectes tot i que això de fer servir fill de puta com insult recurrent s'hauria de revisar, avui que tot ho revisem. És clar que aleshores potser ens quedaríem sense insults contundents, qui sap. El tema afecta així mateix a les sèries televisives.

Entenc que el que és vol es donar verisme a les converses i no crec que jo sigui puritana respecte a la qüestió, el que trobo excessiu és el nombre de vegades que s'utilitzen aquests mots en qualsevol situació, vingui o no vingui a tomb. De veritat la gent jove parla, avui, així? I encara que hi parli, en determinats contextos, el teatre o la televisió no haurien de mirar de trobar fórmules més diversificades? Tampoc cal caure en aquell ridícul del principi de TV3, quan el més fort que podies escoltar en boca d'un gàngster era vatua l'olla! Totes les masses piquen, que diuen.

I un altre tema és, en un context dramàtic, ni que sigui quotidià, incloure-hi falques estranyes destinades a fer riure el públic, és clar que en ocasions tampoc no entenc del tot de què riu la gent. En la darrera obra que vaig veure, la que he mencionat, a més a més vaig poder escoltar uns quants castellanismes que tampoc no venien a tomb, la gent normaleta diu no m'ho trago?  Aquests castellanismes, en ocasions, s'alternen amb gairebé cultismes  en desús, la situació arriba a ser una mica surrealista, la veritat. O així m'ho sembla a mi. Una excepció remarcable, les dues obres escrites per Ramon Madaula que he vist a la Sala Muntaner i al Maldà, L'electe i Ignots, la primera de les quals interpretada també per l'actor. Crec que eren un exemple de com el llenguatge planer no té perquè ser pobre ni recórrer en tot moment a merdes ni putes, la veritat.