L'ELEFANT VA ENTRAR A L'ESCOLA I TARRADELLAS VA TORNAR

A l'excel·lent llibre de Jordi Amat sobre Josep Benet, que comentava fa uns dies, l'autor, respecte al retorn de Tarradellas i els seus primers contactes amb el govern espanyol, escriu:

Als menors de 50 anys el nom de Josep Tarradellas no els podia sonar de res. No m'estranyaria que la notícia els semblés més increïble que la innocentada impresa aquell mateix dia dels Innocents: 'Barcelona: un elefante se  escapa de un circo y entra en un colegio de religiosas'.

Com és ben sabut, allò de Tarradellas era cert, enguany farà quaranta anys del seu retorn, que va desvetllar més entusiasmes que no pas protestes o reticències. La seva figura és controvertida tot i que crec que és un dels personatges dels quals avui es pot parlar i escriure amb més llibertat, cosa que no s'esdevé amb molts altres de la nostra història antiga i contemporània.

Però resulta que la innocentada no ho era, es tractava d'un fet real, i ho sé pel fet que va passar al meu barri. La Vanguardia va publicar la notícia, efectivament, el 28 de desembre, sense donar dades ni referències, a qualsevol no-poble-sequí els devia semblar una facècia, una d'aquelles bromes ingènues que els diaris inserien en aquella data. El singular esdeveniment va tenir lloc el dia de Nadal d'aquell 1975, el dia de Sant Esteve no hi havia diari. Fos pel que fos, la notícia va sortir el 28.

He consultat una meva amiga i companya de CERHISEC, l'Àngels Gómez. Fa algun temps ens va oferir una xerrada sobre anècdotes curioses que s'havien esdevigut al barri, entre les quals aquesta de l'elefant. Ho sap de primera mà, qui aleshores era la superiora de l'escola és una bona amiga seva. 

Copio el text que es va publicar a les ressenyes de CERHISEC, sobre l'elefant, les monges i la resta. Per sort, eren vacances d'escola, altrament la cosa hauria pogut ser molt més complicada:

Alumnes de l'aula d'acollida de l'Escola Anna Ravell, 2010

L’Elefant que volia aprendre de lletra 

Eren les onze del matí del dia de Nadal de l’any 1975 i en el circ que s’havia instal·lat a l’actual Palau dels Esports del carrer Lleida, mentre els artistes preparaven la funció de la tarda, va passar un fet increïble que dubto molt que pugui tornar a viure mai més. 

Els domadors feien entrar els elefants al recinte en fila i agafats amb les trompes per la cua; quan de cop i volta, el que anava l’últim, es va enlluernar pels focus i es va esverar tant que va girar cua, va sortir per la porta i va apretar a córrer pel carrer  La França, primer, i pel carrer Anníbal, després. 

I quan de sobte, es va trobar al davant de la palmera del pati de l’Escola del Sortidor, es devia pensar que estava a casa seva perquè hi va entrar d’una revolada. L’animal no s’equivocava del tot, ja que l’escola era de franciscanes, i és ben sabut per tothom que Sant Francesc -el fundador- estimava moltíssim els animals i els anomenava"germans". 

Narració de Sor Elena, testimoni dels fets:

-Era del dia de Nadal de l’any 1975 i jo estava preparant l’escudella, la carn d’olla i el pollastre rostit, tal com mana la tradició al nostre país. En aquells moments, tan atrafegada com estava, el que menys em podia imaginar era el que estava passant en una altra estança la casa. JJ s’estava fent el llit i de sobte va sentir un soroll molt fort a la porta del barri que hi havia per entrar al pati de l’escola. Va pensar que eren uns gamberrets de les barraques de Montjuïc que destrossaven la porta i va sortir disparada cap a la finestra de la seva habitació per tal de fer-los quatre crits. Però, la seva gran sorpresa va ser veure que era unelefant que entrava al pati (llàstima de foto!) i no uns gamberrets el que havia destrossat la porta. 

Ho va deixar tot i va venir a dir-m’ho perquè anéssim a buscar ajuda i perquè intentéssim trobar algú que pogués arreglar totes les destrosses que s’imaginava que podia fer i que estava fent aquell animal... però com que estava tan  atabalada, tan angoixada i tan nerviosa, mentre corria pel passadís es va torçar un peu. Jo la veig veure entrar a la cuina, coixa, i em va dir: 

-Elena, ha entrado un elefante en el patio. 

-Por favor, déjame en paz! Que tengo mucho trabajo.

-Que sí, que sí, que yo lo he visto y está en el patio, o no sé dónde. Por favor, Elena, hazme caso.

-Va, mujer, déjate de tonterías, que siempre me tomas el pelo.

-Que sí, que es un animal muy grande que tiene una cosa así larga por delante (mentre feia el gest amb la mà i s’assenyalava el nas i l’allargava cap avall). 

-!Venga, por Dios, no ves que estoy muy ocupada y se me van a quemar los pollos! O me saldrá mal el caldo! 

-Elena, escúchame, te lo ruego: Hay un animal muy grande ahí, en el patio, y mientras corría para venir a decírtelo me he torcido el pie." 

- ¿Qué dices? ¿Que un elefante te ha pisado el pie?

Després de fer molts gestos i de gairebé posar-se a plorar, com que jo no li feia cas perquè estava convençuda que erauna broma, i amb la feinada que tenia perquè havia de preparar el dinar de Nadal per a 32 persones, em va convèncer. Havia insistit tant que al final, cansada de sentir-la, la vaig seguir per veure quina broma em volia fer. 

Es va dirigir cap al terrat, la qual cosa em confirmava la teoria que em volia enredar, però no, ho feia perquè ella havia vist un elefant de debò i tenia por de baixar al pati i trobar-se’l al davant. 

Quan vam arribar al terrat, ja vam poder veure que la porta estava esbotzada i que hi havia uns homes al bell mig del pati que deien: 

-¿Dónde se habrá metido? 

Aleshores, vaig comprovar que el que m’havia explicat era cert. I em van venir unes ganes boges de riure, però havia de fer esforços per aguantar-me, ja que JJ estava molt empipada perquè no li havia fet cas des del primer moment. 

Vam córrer escales avall cap al pati per parlar amb aquells senyors, que eren dos domadors i el director del circ i vam decidir anar a buscar l’elefant. 

El vàrem trobar en una de les classes de parvulari jugant: llençava cadiretes i tauletes enlaire. El total de destrosses va ser notable: havia rebentat dues portes, el lavabo i amb la trompa havia donat una trompada (en sentit literal) a la paret i hi havia deixat un sot. 

JJ, que estava enfurismada perquè veia que jo no parava de riure, em va dir amb molt mal geni: 

-Elena, ve a estos señores y reclámales daños y perjuicios.

Amb grans esforços per evitar riure més i com que em vaig adonar que tenia raó, vaig adreçar-me al director del circ. Ell també reia i em va dir:

-Señora, menos mal que no ha sido un león o una serpiente pitón... ja, ja, ja.

Aleshores, em va dir que no ens preocupéssim perquè es farien càrrec de tots els desperfectes que havia fet l’animal. I així va ser. I de fet hi vam guanyar, ja que el portal de ferro del barri de l’entrada del pati, les cadiretes i tauletes de les classes, el lavabo i les portes de fusta, les varen posar noves i el sot de la paret el varen tapar i varen pintar tota la classe. I a més, com de propina, ens van regalar entrades per tothom que volgués anar al circ. I hi vàrem anar totes excepte JJ, que seguia molt enfadada. 

Mentrestant, un dels domadors li havia tirat un dard amb anestèsia per calmar-lo, ja que l’animal estava molt esverat. I així, sedat i tranquil va sortir de l’aula pausadament, amb el cap cot, com si estigués avergonyit per tot l’enrenou que havia organitzat. 

Durant tota aquesta estona, havia corregut la veu i les monges que no estaven a missa van venir a veure l’espectacle. I, evidentment, hi van haver reaccions de tota mena. 

Les més curioses, a part de l’enrabiada de JJ i de les ganes de riure que tenia jo van ser les de la BC que es va quedar immòbil darrere els vidres assenyalant amb el dit i amb la boca oberta, sense poder dir res; la d’AB que va dir: 

-Mira, nos ha dejado una decena del rosario". Quan vaig sentir això vaig veure que efectivament hi havia deu cagarades, que feien una pudor horrible, i em van venir més ganes de riure pel caire espiritual del fet. 

MG estava a la seva habitació i només sentia sorolls i corredisses. ¿Por un ratón tanto ruido? Doncs imagineu-vos com es devia quedar quan va veure "el ratón"... 

Les persones que en aquell moment estaven a missa també sentien els sorolls i les veus, però com que eren tan devotes no podien sortir de l’església i es van perdre l’espectacle. 

Un altre motiu per posar-se les mans al cap era imaginar-se què hauria passat si l’animal en lloc d’entrar a les classes hagués entrat a l’església, ja que la porta també donava al pati de l’escola. Quina hauria estat la reacció del capellà que estava celebrant la missa? I la gent que era dins l’església? 

Ja teníem l’animal al pati, quiet i tranquil i era el moment de decidir què fèiem, ja que per la porta esbotzada no podia passar perquè no es podia obrir ni tancar. Pel forat que havia fet quan hi havia passat enfurismat, ara que l’animal estava tranquil no hi passava. El vàrem empènyer entre tots i vàrem aconseguir treure’l al carrer, però li vàrem fer una ferida al llom perquè quan passava per la porta de ferro es va fer una rascada. Pobre animal! Estàvem tan esmaperdut que no vàrem atinar a fer-lo passar per una altra porta més gran que hi havia al mateix pati. 

(Àngels Gómez, Ressenyes del CERHISEC, 2010)

Han passat molts anys, l'Escola de monges del Sortidor es diu avui Anna Ravell, el nom de la fundadora de l'orde, i de monges ja n'hi ha molt poques. És l'escola on vaig anar de petita, és concertada i durant anys ha fet un gran servei al barri, ja que no tenim centre d'ensenyament mitjà públic i les escoles han estat sempre escasses, més enllà de les antigues acadèmies de pis. Ho vull fer constar perquè de tant en tant surt de nou el debat sobre el tema i crec que hi ha escoles públiques molt més elitistes que algunes de concertades de barri, ja que el lloc marca molt l'alumnat i els recursos. 

Pel que fa a l'època, avui els circs són residuals i gairebé no tenen animals, la sensibilitat sobre els animals ha canviat molt però això ha contribuït a què l'interès pel circ tradicional minvés força. Els zoològics també crec que són espais en perill d'extinció.

No es feien fotografies com ara, ni filmacions, per tant, de tot allò no n'ha quedat cap testimoni gràfic. Avui una notícia així correria per les televisions i potser generaria molts problemes als amos de l'animaló. Com que no hi va haver desgràcies personals, pel que es pot llegir, tot va passar sense fer soroll, els danys es van arranjar, al barri en van parlar una mica i poca cosa més. 

Era aquell un any en què es preveien molts canvis, per raons òbvies. Tarradellas, el desconegut, es va donar a conèixer i va ser President de la Generalitat, que ja no era, però, republicana. Tot sembla versemblant quan ha passat el temps però molts esdeveniments, a tots nivells, són surrealistes. Les escapades d'animals dels circs, fins i tot de zoològics, no han estat estranyes, n'he trobat més casos per la xarxa, avui que pots espigolar per tot arreu. En resum: l'elefant va entrar a l'escola i Tarradellas va tornar i es va quedar.  La història és altament imprevisible i potser tot plegat, això de l'elefant, és una metàfora del tarradellisme a punt d'esclatar, qui sap.


Afegitons posteriors:

Aquesta història recuperada ha fet que tant al blog com a facebook entressin molts testimonis d'aquells fets, la persona que aleshores era la superiora del centre, mares d'alumnes, alumnes de diferents edats... Una mestra d'Hospitalet, jubilada, com jo, m'explica un detall que sembla tret d'una pel·lícula de Berlanga, el seu marit aquell dia anava en moto i el domador li va demanar que el portés i que seguís l'elefant fugitiu, i així van arribar a l'escola del Sortidor...