UN HOME I RES MÉS

Avui comentava amb un grup d'amics, per whatsapp, algunes pel·lícules interpretades per Paul Newman i m'he adonat del poc que es coneix, en general, una que jo recordo força bé, Hombre, que per aquí es va dir Un hombre. La va dirigir Martin Ritt i es va basar en el llibre del mateix títol d'Elmore Leonard, un bon autor americà, potser tampoc tan recordat pels nostres verals com mereixeria. 

Fa temps que no he tornat a veure aquesta pel·lícula, podria ser que em passés com amb el mitificat llarg i càlid estiu, també de Ritt, que el meu imaginari no respongui exactament a la realitat cinematogràfica. És de l'any 1967 i en aquells anys el cinema amb rerefons antiracista i socialment combatiu va fer una revifalla important i ens encantava, als joves. Potser Newman i Ritt tinguin coses millors, no soc capaç de valorar-ho, però sé que aquella pel·licula, en aquell moment, em va commoure i impressionar.

Es pot adscriure, entre d'altres, al tema, aleshores en ebullició, de la reividicació dels indis, que fins no feia gaire havien estat els dolents de la pel·lícula. Es poden dir moltes coses sobre la gent dels Estats Units però pocs països compten amb un sector autocrític tan dur, en cinema i en literatura, com ells. El colonialisme europeu i d'altres servituds nostrades encara tenen pendent molta autocrítica cinematogràfica i literària serioses, la veritat. 

La pel·lícula incideix en el tema de la identitat personal, de forma més aprofundida que d'altres molt mitificades, i en coses com ara la mentalitat i els prejudicis, temes universals, per cert. Va comptar, a banda de Newman, amb un conjunt de secundaris excel·lents, més o menys coneguts, com ara Fredrich March, entre d'altres.

En aquella època encara em sabia greu que 'el noi' morís, encara em feien pes els finals feliços, pero aquesta història és poc amable pel que fa a aquest tema. El títol, en castellà a l'original, ja és una declaració de principis, al capdavall 'home' és un genèric, encara que sigui un genèric masculí. Més enllà de les divisions fomentades per això que en diem cultura i que de vegades fa més mal que una pedregada, s'incideix en el sentit de pertinença a l'espècie humana, una espècie que ja ni tan sols sé si val la pena esforçar-se tant en conservar, la veritat. 

A la xarxa he trobat bons comentaris de cinèfils sobre la pel·lícula però també moltes llistes d'aquestes amb 'el millor de Paul Newman' on aquest títol és un gran absent. Una altra pel·lícula de Ritt que en la seva època va marcar les noies de la meva generació va ser Norma Rae, una pel·lícula pro-sindicalista, que no aniria malament recuperar. Sally Field va guanyar un óscar per la seva interpretació. 

COSES QUE PASSEN AL MON LABORAL MENTRE REPETIM ELECCIONS

Sorry, We Missed You és la darrera pel·lícula de l’emblemàtic director Ken Loach, amb guió de Paul Laverty, amb qui Loach ha treballat sovint. Sembla que el director havia manifestat que I, Daniel Blake seria el seu comiat, però crec que si et fas vell i t’adones que encara vas fent, i pots fer, i tens possibilitats deu resultar impossible deixar de  fer. La pel·lícula va passar per Cannes, sense pena ni glòria, tot i que va rebre un premi del públic a Sant Sebastià.

La meva relació amb Loach és una mica atzarosa, sovint tinc la percepció que les seves pel·lícules no estan del tot arrodonides malgrat que el seu cinema, encara més avui, em sembla absolutament necessari. En aquest cas ens explica la història d’una família, pare i mare, nena i noi, ben avinguda però amb un munt de problemes econòmics, que s’han anat agreujant amb els anys i les crisis econòmiques. L’home decideix agafar una feina de repartidor pel seu compte, una d’aquestes trampes laborals del present. Et converteixes en autònom i estàs molt més explotat que quan depenies dels amos. Em venia al cap, després de veure la pel·lícula, aquell discurs sobre la dona i la prostituta, els esclaus i els homes lliures, que amollava Brando a Queimada.

La dona treballa com a cuidadora a hores establertes, cuidadora d’aquests vells i velles solitaris del nostre temps, cada dia més nombrosos. El treball intensiu i aclaparador de la parella incideix en els fills, en la sensibilitat de la nena i en el noi adolescent, rebel i conflictiu. El panorama és complex, ja no pot existir la solidaritat obrera del passat, amb el suport sindical corresponent, evocat per una de les clientes de la soferta cuidadora, una de les poques que té el cap clar. Aquest tipus de cinema, fins i tot amb les seves petites trampes emocionals, és avui tan necessari com sempre però, en general, no és rebut amb el mateix entusiasme progre del passat.  Recordo com, durant la meva infantesa, la gent s’estimava més veure luxes i coloraines que no pas desgràcies com les seves, al cinema. És una actitud molt humana que potser també funciona en l'actualitat, d’alguna manera.

Les molt bones actuacions d’uns actors i actrius desconeguts donen un marcat to de verisme a la història però l’acumulació de desgràcies progressives incomoda i frega la inversemblança, a causa de l’excés. Admeto que, potser en alguns casos, si les coses poden anar malament hi van cada dia més. No conec a fons el mon d’aquests repartidors a hores convingudes, vull pensar que, tot i l’explotació, a casa nostra, com que la puntualitat no és un valor tan respectat com a la Gran Bretanya, la feina potser no resulta tan aclaparadora, en tot cas, gairebé mai no m'han portat un paquet a l'hora pactada. Una altra de les trampes del present, pel que fa al mon laboral, que sorgeix a la pel·lícula, és l'intent de limitar les relacions humanes afectives i reduir-les a la mínima expressió.

El treball de les cuidadores i cuidadors és molt divers, el conec una mica més, i tot i que la feina està molt mal pagada i hi ha explotació, i fins i tot he comprovat que funciona aquell vell refrany de què no hi ha pitjor feina que servir qui va servir, no he vist ni patit aquesta modalitat a preu fet que practica la protagonista. Ara i aquí aquest tipus de feina la fan, en general, persones immigrades, poc presents a la història de Loach, més enllà d'un company negre del noi, que pinta graffitis amb ell. 

La mare de família, per altra banda, és un tros de pa, pal de paller de la llar, i  de vegades no entens com no toca el dos amb les criatures, ja que sembla més capaç de plantar cara als fets, malgrat la seva bonhomia, que no pas el marit. No li podria  sortir, al menys, una feina fixa, de tot el dia, cuidant a una sola persona gran amb possibles? En alguns comentaris sobre la pel·lícula he llegit que més d'un hauria preferit que la narració s’hagués centrat més en la dona que no pas en el repartidor, és clar que, aleshores, seria tota una altra història.

Sembla que el director va comptar amb testimonis directes, molts dels quals van voler restar en l’anonimat. Hi ha molts mons laborals que ignorem, tots vivim en el nostre raconet, però quan m’assabento de forma directa de coses d’aquesta mena em pregunto on son i que fan els sindicats actuals, que encara existeixen, em sembla. La defensa de problemes individuals és molt menys brillant que la defensa sorollosa de grans col·lectius i sovint els treballadors i les treballadores s’han d’acabar organitzant pel seu compte. L’evolució de camps laborals, com el dels repartidors, els cambrers, les dependentes de comerç o les dones de la neteja, fa molt difícil la unió reivindicativa, en temps de feina escassa i mal pagada. El sistema és tan pervers que els mateixos explotats poden explotar, fent  subcontractes lamentables a persones encara més necessitades, que sempre n’hi ha. I els encarregats, ai, com aquest tan cantellut i antipàtic, que posa  una pantalla entre ell i els desgraciats treballadors, i que retira força a  Roberto Álamo, també cal que estiguin insensibilitzats, si volen sobreviure.

Son, tots aquests, com el de la vellesa dependent, cada dia més nombrosa i amb necessitats d’atenció, que aquí es menciona una mica de passada, a través de les visites domiciliàries de la protagonista, problemes que ningú no ha tocat a fons en les darreres campanyes electorals, centrades més aviat en aspectes eteris, patriòtics i nebulosos. La pel·lícula acaba d’una forma abrupta i et deixa amb el cor encongit, car sembla que no hi ha sortida i que tot anirà cada vegada pitjor. A mi, aquests finals tan poc esperançadors, no m’acaben de fer el pes, la veritat, tot i que son molt del gust de determinada crítica. Acabes per sentir-te culpable de cobrar la pagueta cada mes, tot i que tinguis, potser, un passat infantil i juvenil poc alegre, contemplat en perspectiva. És allò de Brecht, en els temps més ombrívols es cantarà també?

EL PODER VICIÓS I PERILLÓS

He anat a veure El vicio del poder sense estar gaire convençuda, una mica per tafaneria i perquè la feien al Renoir Floridablanca, que és el meu cinema de culte per proximitat geogràfica. Per la ràdio vaig escoltar unes lloances tan exagerades, en una mena de debat intranscendent, que em van fer passar les ganes d’anar-hi. A més a més no em fan el pes les biografies sobre personatges contemporanis, crec que, en general, és fàcil caure en una manca de perspectiva o barrejar de forma excessiva la realitat i la ficció. Malgrat les reticències n’he sortit trasbalsada i relativament contenta, pel que fa a les meves limitades exigències cinèfiles. 

La pel·lícula és una mica desconcertant, massa llarga, erràtica en ocasions, però té moments extraordinaris que fan que se li perdonin les mancances i compta amb un repartiment de primera. No tenia confiança en el director, Adam McKay, autor de moltes comèdies que admeto no haver vist. Vice té un cert precedent en el treball d'aquest director,  La gran apuesta, aquesta sí que la vaig veure i no em va acabar de fer el pes, la prova és que no en recordo gairebé res i diuen que la memòria és un bon crític. Subjectiu, això sí. 

S’ha titllat la pel·lícula de comèdia excessivament humorística... doncs jo no li he vist la gràcia, la veritat. El títol original fa un joc de paraules difícil de traduir amb això de Vice, que es pot referir al vici del poder i al vicepresident. També se l’ha etiquetat com a sàtira, cosa qüestionable i que no vol dir que aplegui elements irònics i satírics. No he sentit riure a ningú i mireu que la gent riu quan no toca, en general, al cinema i al teatre. Li sobra metratge, fa salts en el temps que no venen al cas, juga amb imatges reals i amb algunes desagradables, com ara aquest cor sagnant que m’ha fet recordar una brometa d’un professor de la Normal, quan ens deia que el cor, tan mitificat en la poesia, era,  més aviat, como una patata de sangre. 

La meva percepció ha estat la d’entomar una crítica més aprofundida del que pot semblar d'entrada, d’aquestes que tan sols els americans son capaços de fer d’ells mateixos. La pel·lícula arriba a incomodar, en adonar-te, tot i que ja ho sabessis de sobres, de quina mena de gent mou el mon i detecta el poder. Els antiamericans viscerals volen creure que això tan sols passa per allà però una mirada desacomplexada als governs europeus fa esgarrifar, als d’ara i als d’abans, ep.

Els italians fan sàtires més estripades dels seus polítics recents, amb noms i cognoms, i amb un altre estil. El mon anglosaxó ha incidit sovint en la temàtica de la biografia política, amb resultats diversos, fins i tot de la reina d'Anglaterra n'estan fent una sèrie remarcable. No m’imagino una cosa semblant feta per aquí. En tot cas, no crec que s’esmentés el personatge amb la seva filiació, es faria amb un nom suposat i l'hauríem d’endevinar per referències, tot i que aquestes fossin ben explícites.

La critica s’ha mostrat divergent, pel que fa a la valoració de la pel·lícula. Jo l’he trobada arriscada, valenta, una mica pretensiosa, i que toca molts temes, centrats en l’ambició i el cinisme del poder. Malauradament les dades que es donen son ben certes i continuem situats al tall de la navalla. Que de tant en tant sorgeixi un governant una mica presentable, sigui on sigui, és una excepció i dura poc. La pel·lícula ens fa recordar molts fets i molts personatges, aviat oblidem, el temps passa molt de pressa i aquest inefable Cheney comença la seva cursa amb el govern Nixon.

El polític es mostra en la seva joventut com un noiet sense rumb a qui la mestressa, ambiciosa, canta la canya i esperona, ja que, de moment, tot i ser ella una estudiant mol més brillant,  veu difícil poder arribar a aconseguir fites polítiques. El nostre home estima la família, cosa que resultaria entendridora en un altre context. Persones horribles han estat bons pares i a l’inrevés, hi ha gent aparentment admirable que amb la dona i els  fills ha estat lamentable, egoista i cruel. Tot és complex i està bé que se’ns evidenciï que, a casa seva, Cheney no és cap monstre, que estima molt les seves nenes i fins i tot tolera el lesbianisme de la menuda i tan sols aparca les seves ambicions per no perjudicar-la. Bale està excel·lent, la seva implicació en el paper resulta fins i tot inquietant. La resta del repartiment també està molt bé, Sam Rockwell, Amy Adams, una pila... 

No és aquesta una típica pel·lícula biogràfica, tampoc no és un documental, pot ser que el seu estil, tan particular, no acabi de complaure tothom. No deixa de ser una reflexió més sobre el poder i els seus paranys, sobre la seva atracció i el poder de corrupció que comporta. Sobre el cinisme i el tot s’hi val, vaja. Un tema universal i intemporal, tractat amb una certa originalitat i sense manies. En el fons, de forma esquemàtica, té cert paral·lelisme amb el mon de La favorita, tan diferent en el temps i els costums: el poder enganxa, al volt del poder no hi pot haver amistats ni febleses, i els qui pateixen les conseqüències de les guerres i els disbarats no compten per a res, quan van mal dades. A mi m’ha fet por. 

VÍCTIMES GENS INNOCENTS I CORRUPTES DIVERSOS

No fa gaire temps comentàvem a  casa que el cinema polític, de denúncia, havia anat força de baixa, en comparació amb tot allò que vam poder veure en els anys setanta. Però precisament aquests dies s'ha estrenat El reino, la darrera pel·lícula de l'encara jove director Rodrigo Sorogoyen, que incideix en el tema de la corrupció política propera i recent. No sé si d'aquest cinema se'n pot dir de denúncia. De fet, el que ens expliquen, més o menys, ho sabem. I potser la realitat encara és més surrealista i increïble, en aquests temes. Una amiga escriptora (Montserrat Galícia) afirmava fa poc, en una entrevista, que la novel·la ha de ser més versemblant que la vida mateixa. El cinema, també. Al menys, aquest tipus de cinema. 

Un miratge habitual és creure que si les coses se saben i demostren s'acabaran solucionant, però la veritat és que això no va d'aquesta manera. De vegades hi ha un gran interès en amagar el que sigui i, quan se sap, sembla que res no canviï a fons, la veritat. Tot s'oblida aviat, els judicis s'eternitzen i molta gent implicada en coses lletges al cap d'un temps torna a passejar-se per les tertúlies i les seus dels partits.

He sortit del cinema una mica desconcertada. La història és llarga, complexa -les pel·lícules sobre trames polítiques i les d'espies, en general, no les acabo mai d'entendre del tot- però retrata sense concessions una classe política lamentable, ignorant, malparlada i rebutjable la qual, però, es troba encara prou bé de salut malgrat els escàndols, les morts, les compareixences i tot això. No sé com sonaria una història semblant situada en l'àmbit català. A veure si algú s'hi veu amb cor, en algun moment, tot i que en aquesta època hi ha la creença subtil de què la roba bruta s'ha de rentar a casa i de forma discreta, em temo.

A la pel·lícula l'afavoreix un repartiment de gran categoria però jo diria que, més enllà del personatge principal, el que protagonitza Antonio de la Torre, la resta queden desdibuixats, una mica en penombra, malgrat tenir tots ells i elles molt bons moments. La traca final resulta excessiva i el cara a cara televisiu, una mica sobrer i didàctic, segons com es miri. El personatge de la periodista, aquesta Lennie que sempre sembla enfadada, podia haver tingut molt més recorregut, els mitjans de comunicació són una mina, pel que fa a la ficció cinematogràfica. No entraré en detalls, però l'anada a Andorra resulta absolutament passada de rosca. 

Expliquen que Huston va dir que els finals feliços depenen d'on acabis la pel·lícula. Aquí, l'acabis on l'acabis, no hi pot haver final feliç en cap moment. Ni tan sols no hi ha final. Surts del cinema, i potser aquesta era la intenció, pensant que no hi ha solució a tanta corruptela, malgrat que, de tant en tant, a algú li toqui pagar els plats trencats. Algú que, com palesa la periodista-Lennie, no és gens innocent, com tampoc ho ha estat la seva estimada família, que ha viscut molt bé de les rendes. Tampoc el periodisme ho és, d'innocent. Qui paga mana, i deixar una mica de llibertat a la premsa i a la tele ja entra en el context del sistema. Del sistema més o menys democràtic, ep.

És una pel·lícula que s'ha de veure, si agrada anar al cinema i seguir l'actualitat de les estrenes. No ens dirà res que no sapiguem però ens agrada que, de tant en tant, ens recordin en quin món real estem immergits, més enllà de proclames etèries i discursos ben intencionats. No hi ha un pam de net. 

CIMS, CIMERES, CAVALLS I CONSPIRACIONS

Tenia curiositat per veure La Cordillera, una pel·lícula argentina dirigida per Santiago Mitre, amb Ricardo Darín com a protagonista, secundat per un estol de secundaris excel·lents. Mitre és un director interessant però encara és jove per als paràmetres actuals, i potser sigui a causa d'aquest fet que les seves grans idees rellisquen en algun moment de la història explicada.

La pel·lícula té la seva gràcia escenogràfica, resulta fins i tot moderadament hipnòtica, amb aquests paisatges elevats i desolats, aquests interiors ombrívols i freds i una música que fa por. Té bons moments i també parrafades que no venen a tomb. No voldria fer massa broma amb els tòpics, però en una pel·lícula argentina no hi podia faltar un psicòleg o un psiquiatra, com és el cas. El qual, per a més misteri, encara hipnotitza al vell estil. A la pel·lícula, per variar, l'han etiquetada com a thriller, com a thriller polític, avui tot són thrillers, què hi farem. 

La pel·lícula se segueix amb curiositat i inquietud però acaba de forma sobtada i abrupta, es veu que en alguns cinemes de la seva terra aquest final ha provocat fins i tot rialles divertides. No sabem si les coses són o no són, l'argument i les seves moltes suposades metàfores i simbologies han fet córrer molta tinta virtual, els cavalls, el dimoni, la serralada... Hi han inserit una escena de sexe apressat que no calia i un altre moment fluixet es el de l'entrevista periodística que resulta molt metafòrica, amb referències etèries al bé i al mal, sobretot al mal.

Com en d'altres pel·lícules del moment pesa més el farciment que el gall. He llegit en algun lloc que d'aquestes coses que prometen molt més del que ofereixen en diuen elefants blancs, cada dia s'aprèn alguna cosa, tot i que sembla que l'expressió compta amb diferents interpretacions, segons el context. Per la xarxa he trobat fins i tot un debat -amb spoiler- sobre la pel·lícula on cadascú diu la seva i inventa l'explicació de tot allò que no s'explica, m'ha recordat els debats a l'entorn d'aquelles pelis d'art i assaig del meu temps jove.

Malgrat tot plegat sempre agrada veure Darín, en aquest cas amb la Fonzi fent de filla seva, una actriu que excel·leix quan li donen personatges turmentats, com és el cas. En algun lloc he llegit una pregunta retòrica sobre el protagonista, amb resposta divertida: 

-És bo o dolent, el president de 'La Cordillera'? Si el fa Darín, és boníssim... 

El món de la política està una mica de moda, al cinema i a la tele, pel que sembla, llàstima que a Espanya, Catalunya inclosa -de moment- no sembla que sigui aquest un tema estrella. I això que fa anys, a tocar de la transició, vam veure històries polítiques remarcables, com ara El Diputado, El disputado voto del señor Cayo i, en català, fins i tot una narració premonitòria i conspiratòria, El complot dels anells. 

En cercar informació sobre això de l'elefant blanc m'he ensopegat amb un article sobre el 23-F en el qual, amb un sentit ben diferent, s'explicava com es creia que el general Armada seria l'elefant blanc del moment, si reeixia el tema. De fet va reeixir, en part, però no com potser esperava una part dels organitzadors. En aquella història, com en totes, queden molts misteris per resoldre, tants o més que a l'entorn de La Cordillera, vaja.

Hi ha gent a qui no agrada que els expliquin gaire les coses i que xala amb els finals oberts, no és el meu cas. La manca d'explicacions, sovint lligada a pistes falses, em sembla, moltes vegades i amb poques excepcions, una presa de pèl. Al lavabo de senyores, indret adient per copsar la valoració immediata de les pel·lícules, vaig poder escoltar comentaris diversos sobre la peli i em vaig adonar de què cadascú de nosaltres havia vist una pel·lícula diferent, cosa que potser és un mèrit. Una senyora li explicava a una altra que tot era ben real, que ara es carregarien el Lula da Silva i els que vinguessin al darrere i que tot continuaria com sempre. Potser sí.

JIMMY'S HALL: ON PODEM TROBAR, ARA I AQUÍ, UNA SALA D'EN JAUMET EN CONDICIONS PERÒ QUE NO ESTIGUI CONDICIONADA?

És probable que les lloances que li va dedicar el senyor Moran al diari d'ahir contribueixin a què Jimmy's Hall no desaparegui massa aviat de les cartelleres. En tot cas fa poc ja havien eliminat, al Renoir, el passi de les quatre tot i que la petita sala que van destinar a la seva exhibició era plena de gom a gom. No sóc incondicional de Ken Loach i fins i tot matisaria moltes de les valoracions que fa aquest periodista polèmic, apreciat i odiat, però que no acostuma a deixar indiferents els seus lectors fixos o ocasionals, fins hi ha qui es compra La Vanguardia dels dissabtes, i en castellà, per llegir-lo en versió original. 

Aquí hem tingut molta badoqueria amb països com Irlanda. En vam tenir amb els jueus en anys pretèrits, quan la gent d'esquerres se n'anava a ajudar als kibbutz fins que es va creure que si s'era progre calia posar-se el mocadoret palestí per anar d'excursió. Amb el tema del referèndum d'Escòcia vam entomar escocianisme a gavadals fins que va sortir que no, sense qüestionar-nos per què no es fomentava una cosa semblant a Irlanda del Nord. Quan es va instaurar la immersió vam passar per una fase pedagògica de quebequisme i ara està de moda la pedagogia finlandesa. Sempre anem mirant algun veí en el qual emmirallar-nos, àdhuc la violència dels bascos radicals va ser admirada com exemplar fa anys, per part d'un sector reivindicatiu petit però influent. Mirant a tantes bandes oblidem sovint mirar cap a dins de casa, que és on toca.

Sobre l'admirada Irlanda, fa uns anys van començar a arribar pel·lícules de monges irlandeses dolentes i noies explotades a institucions on les volien posar a rotllo, terribles històries basades en fets reals que posaven els pèls de punta i que fins i tot feien relatius molts dels nostres patiments religiosos del passat, ja que d'alguns d'aquells fets tenien gairebé quatre dies. Jimmy's Hall està basada en un personatge real, James Gralton, un comunista. És habitual confondre l'estatalització perversa del comunisme amb les idees que van servir de motor social durant anys com també es confonen l'església catòlica oficial o els capellans pederastes amb les idees cristianes sobre l'amor universal. Quan les bones idees es converteixen en poder es perverteixen i només cal veure de quina manera s'ha interpretat un manament tan antic com el no matarás quan ha convingut estossinar els qui no creien, a Roma o a Moscú. Les idees de la Revolució Francesa eren contràries a la pena de mort i es van acabar tallant més caps per segon que durant el segle anterior de tan mitificats esdeveniments.  En tot cas, al capdavall, el que compta és cadascú a nivell individual i no pas la massa desfermada, arega o rebel per més que de vegades la individualitat s'hi dilueixi.

Les virtuts de Jimmy's Hall rauen en el fet que es parla sobre la gent. Gent humil de pagès sotmesa als poders vigents. Era una altra època però moltes coses que es diuen ens empenyen a trobar paral·lelismes amb coses d'ara, desnonaments, clientelisme, condemna de cert tipus de difusió i d'orientació de la cultura i del lleure, por a l'autogestió, manipulació interessada de les essències de la pàtria o considerar que la pàtria estimada -i inventada- passa per davant de la classe social. La modernitat democràtica ha fet servir mètodes més subtils per abduir el lleure cívic i domesticar la gent, com ara les subvencions. Els Centres Cívics i d'altres serveis són municipals, de forma majoritària. Hem perdut la capacitat d'organitzar-nos de forma seriosa i coherent, amb poques excepcions, gratant-nos la butxaca si calia o col·laborant de forma responsable en les tasques que calia fer, això ho van aconseguir de forma breu els nostres pares republicans però s'han estudiat poc a fons -o s'ha donat poca difusió als estudis- aquelles iniciatives. En tot cas no han servit com a exemple com tampoc mai no s'ha reivindicat de forma efectiva la metodologia i la praxis de les bones escoles republicanes ni aquells plans de formació de mestres de la breu primavera educativa. Els qui es diuen hereus de moltes d'aquelles iniciatives farien esgarrifar als qui les van posar en pràctica aleshores.

Avui això de ser comunista es torna a demonitzar, és aquest un dels penjaments habituals que li endinyen al senyor de la cueta, tan temut per tantes bandes. Cap partit amb un cert seguiment s'autoqualifica avui com a comunista. I això que durant anys no podies ser crític amb cap comunista d'aquí o d'allà ni amb els seus mètodes quan exercien el poder, petit o gran, sense ser titllat de fatxa. Encara dura segons com, hi ha herois mitificats que no es poden tocar ni amb pinces, són dogmes de fe semblants als del catolicisme. El mateix o semblant passa amb l'anarquisme, calaix de sastre on s'hi pot posar de tot. L'obrerisem ha anat de baixa, és clar que avui ja costa trobar feina fins i tot d'obrer. No crec que avui sigui com ahir, res no es repeteix, bo ni dolent, més enllà del patiment humà, i tampoc no escarmenta ningú estudiant el passat segons aquella absurda dita de què així no es repetirà perquè el passat que estudiem està passat pel sedàs i la censura dels poders i dels mandarinatges, oficials o alternatius.

Molts discursos del mossèn del poble de l'esforçat i carismàtic Jimmy ens evoquen tronades prèdiques del passat recent i remot. Però fins i tot en això el guió no és del tot maniqueu, un capellà més jove ja no veu ben bé les coses de la mateixa manera i s'adona que allò que es fa és tirar benzina al foc de les llars. Potser sí que a la pel·lícula tots els pobres són bons i solidaris i els rics una colla de gent sense consciència, Loach és Loach i té les seves idees i les seves dèries. Però hi ha coses ben actuals, en aquesta història. Què passa quan s'ha lluitat en contra de l'enemic exterior i resulta que l'enemic interior és més difícil de percebre i controlar? Un pobre -o un obrer, o un aturat- irlandès, catòlic, català és més proper a un pobre -o un aturat, o un obrer- anglès, protestant, madrileny o andalús que no pas a un català amb idees, fins i tot suposadament d'esquerres però amb feina fixa, poder mediàtic, endolls diversos i un bon patrimoni? Incidir en aquesta temàtica és populista i demagògic? Volem pis propi sigui com sigui sense considerar que hi ha qui tindrà les millors habitacions i qui es quedarà com està ara o potser pitjor i tot? Si fóssim en d'altres temps aquesta pel·lícula seria d'aquelles de cinefòrum parroquial, de parròquia dels seixanta i setanta, evolucionada i progressista, això sí.

El periodista d'opinió, a més a més, es cura en salut ja que sap de sobres amb quines francesilles ideològiques jutjaran els fets cinematogràfics:

Sin la ambición de hacer una obra maestra, Ken Loach consigue un filme hermoso y consistente sobre un tema que quizá a los críticos al uso les parecerá manido. Ocurre como con la novela, nadie protesta de la superproducción de relatos de lo que antaño se decía de “policías y ladrones”, o la expresión catalana tan curiosa de “lladres i serenos”, o por los agobiantes filmes de futuribles de la ciencia ficción. Pero si usted relata la lucha de clases en un formato eficaz y tan evidente como la reconstrucción de un mundo que existió y aún sobrevive, ya aparecerá el moderno de turno para precisarle que los poderosos y sus lacayos que exhiben el filme carecen de matices... (Gregorio Morán, La Vanguardia 6-12-14)