17.9.17

EL GRUP DE DONES MÉS FAMÓS DE LA LITERATURA CONTEMPORÀNIA

Una bona amiga molt llegidora em va passar l'emblemàtic llibre El grupo, de Mary McCarthy. La coberta de la darrera edició en castellà sembla la d'un llibre de terror, la veritat, deuen ser les tendències actuals en això de les portades, que són força raretes.

No havia llegit res d'aquesta autora fins fa poc temps. No sé si paga la pena escriure sobre aquest grup d'amigues i conegudes, tan lligat a un temps i a un país però que, paradoxalment, en molts aspectes resulta universal i intemporal. A la xarxa, aquests dies, he trobat centenars de referències sobre llibre, autora, context, interpretacions del contingut, anàlisi de personatges i la resta.

El llibre es va publicar el 1963, aquí ha arribat molts anys més tard, en castellà. Expliquen que a Austràlia el van prohibir durant dos anys. Els nostres problemes, en aquell 1963, eren uns altres, tot i que pot ser que algunes noies catalanes de casa bona, avançades al temps, ja aconseguissin d'alguna manera l'estri misteriós que servia per controlar la natalitat pel costat femení, el diafragma.

Recordo un llibre de Doris Lessing en el qual s'esmenta aquesta preocupació i el temor a viure durant anys amb la dependència d'estris diversos a causa de pertànyer a una classe social en la qual això del control de la natalitat és un valor modern. 

El llibre, molt ben escrit, mostra com dones intel·ligents, tot i que lligades al seu context i a la mentalitat que han anat congriant, aguanten homes ximplets, fatxendes, creguts i, fins i tot, violents.

En un dels capítols una de les noies del grup, que ha tingut una criatura, sembla que sense una gran dosi d'ànsies maternals, es veu condicionada pel seu marit metge, partidari de la lactància materna, quan en l'època immediatament anterior la seva mare havia utilitzat, també per pressió social, el molt més pràctic biberó. 

En això de la criança dels nadons les dones han hagut d'entomar tota mena de modes diverses i encara dura. A més a més el marit del llibre considera que les criatures no s'han d'agafar del bressol quan ploren, una tendència que avui va de baixa. Les modes, en això de la criança, són semblants a les modes escolars, van i venen, el cas és fer-nos sentir culpables i fer-nos pensar que tot s'havia fet malament fins que algú va veure la llum.

El llibre devia incomodar moltes dones i un bon nombre d'homes lletraferits de prestigi, amb alguna excepció, molts dels quals van abonar-se en les crítiques absurdes i plenes de prejudicis. L'escriptora va acabar per tenir mania a aquest llibre, tot i que va assolir un gran èxit, es va vendre a dojo, i això que a molts països no hi va arribar. I la va fer rica, ja m'agradaria, vaja. 

Té llibres més valorats, com ara Pájaros de América i d'altres que no són de narrativa, va ser una dona que es va implicar a fons en la política i va escriure assaigs diversos. La seva correspondència amb Hannah Arendt, molt amiga seva, és una meravella. Amb Lillian Hellman no es podien veure, però.

Cada dia em sorprèn més comprovar com autors contemporanis es podien trobar fa anys en català. Folch i Camarasa va traduir una novel·la de McCarthy que es va publicar el 1969, Aparadors per a una dona. La tasca d'escriptor i traductor de Folch i Camarasa és impressionant i, crec, poc reconeguda.
Resultat d'imatges de the group mary mc carthy
Del llibre famós de Mary McCarthy se'n va fer una pel·lícula que no va sortir gaire reeixida, i és que no deu ser gens fàcil reflectir tants matisos a la pantalla. 

El Grup, a casa nostra, si s'hagués publicat quan s'havia de publicar, potser hauria contribuït a aquells debats, avui oblidats, sobre què era o no era una novel·la ja que, segons com, es pot considerar un aplec de relats amb personatges que passen de principals a secundaris. 

Més enllà de la relació de coneixença entre aquestes dones joves i de què es reuneixen en un casament al principi i en un enterrament -de la núvia- uns anys després, potser no hi ha una trama de novel·la convencional. Avui el gènere ha trencat molts esquemes i tot és relatiu i així ha de ser.


Una de les noies del grup, al cinema, era Elizabet Hartman, sobre qui escrivia fa uns dies en relació amb el repartiment de El seductor. Va ser una molt bona actriu però es va acabar suïcidant, patia depressions i tan sols tenia, en morir, quaranta-i-pocs anys. Molt més jove mor, probablement també a causa d'un suïcidi, la noia del grup de McCarthy que obre i tanca el llibre. 

Els problemes sobre el control de natalitat van minvar molt amb l'arribada de la píndola, que aquí va ser il·legal fins ben entrats els setanta, cosa que feia que funcionés el boca-orella sobre els metges que la receptaven sense problemes. I fins i tot sobre farmàcies que no posaven el segell preceptiu a les receptes i que limitava les compres a sis mesos.
Resultat d'imatges de the group mary mc carthy
La píndola tenia i té els seus riscos, molt exagerats per la propaganda carca, però resultava molt més còmoda que d'altres coses. De fet, quan McCarthy va publicar El Grup ,als Estats Units ja es començava a fer servir. L'excusa per a les receptes era allò de que millorava els cicles menstruals, coses així. Avui els problemes més grans en les relacions ja no són tant els derivats del control de natalitat com els relatius al problema de la SIDA, malaltia que va contribuir a què les nostres alegries fossin de curta durada. 

La lactància materna ha revifat, fins i tot veus des de fa alguns anys mares modernes que donen de mamar en públic, una imatge que durant anys havia desaparegut del nostre imaginari. És clar que les riques antigues no acostumaven a fer-ho elles mateixes sinó que llogaven dides, un tema interessant sobre el qual encara s'ha escrit poc. Les classes populars donaven de mamar sense complexos, fins i tot en els cinemes de barri, quan jo era petita. 

Crec que tampoc s'ha de culpabilitzar cap mare que opti pel biberó, sempre ens estan culpabilitzant i creant mala consciència. Molta gent ha crescut la mar de bé amb el biberó, les coses com siguin. Avui això de deixar plorar les criatures al bressol també ha anat de baixa, en tot plegat, com en el tema educatiu, sovint el seny, la intuïció i l'instint funcionen molt millor que no pas les grans teories dels experts i les expertes, que són una plaga bíblica.
Resultat d'imatges de mC cARTHY HANNA ARENDT
En tot cas El Grup és un molt bon llibre, ben escrit i sociològic, al mateix temps. Això dels grups de gent que ha tingut una relació escolar i després es retroba és un tema clàssic i molt utilitzat, un tema que totes les generacions d'escriptors i cineastes recuperaran, car tots i totes ens assemblem més del que sembla, aquí i a les antípodes. 

Ahir mateix vaig rebre un missatge al telèfon d'una antiga alumna d'un curs de fa gairebé quaranta anys que havia endegat una trobada, va poder contactar amb mitja dotzena de companys, malauradament no hi vaig poder anar. 

La gran majoria d'aquells alumnes ha fet una vida convencional, però un parell de nois van morir de sobredosi en els anys difícils de la droga. Entre les diferents activitats a les quals han dedicat les seves vides, molt diverses, fins i tot hi ha un escultor d'un cert prestigi, cosa que no m'hauria imaginat mai. I alguna de les nenes ja és àvia, el temps vola i la vida passa.

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

recordo molt vagament la pel·lícula a la televisió.
Castellet era molt amic de Mary McCarthy.

A la pel·lícula hi havia un parell de lesbianes però el tema no s'enfrontava a tal realitat. Era vist de reüll.

T'he deixat un comentari més a "Un munt de llibres".

Júlia ha dit...

Glòria, de fet al llibre també surt molt poc aquest tema de les lesbianes. Per cert, un dels nois era Larry Hagman, abans de manar a Dallas. Tant el llibre com la peli tenen molts anys i segons què era tractat amb molt de compte.

No sabia això de Castellet.

Oliva ha dit...

FEM LO QUE FEM,A LES DONES SEMPRE ENS CARREGUEN ELS NEULES...PERO QUE MAGNIFIC ES SER DONA...
NO CONEC LA "PELI"I EL LLIBRE,QUE ERA DE LA MEVA TIET, MOLT VAGAMENT AIXO D'ELS "NEULES",ERA COSA SEVA.

Júlia ha dit...

Oliva, jo també ho havia escoltat sovint, això dels neulers...