L'ELEFANTA JÚLIA I LA POSTERITAT

Avui l'imprescindible blog El tranvía 48, del qual sóc fan, publica un extens i documentat article sobre el passat i present del Zoo, sense oblidar el seu possible futur, tot i que els futurs sempre són un misteri.

El nostre Zoo, en el temps de la meva infantesa, es deia el Parque. Recordo quan el van remodelar en profunditat, en aquell moment ens va semblar una meravella la seva transformació. Després ha patit alts i baixos, crítiques i lloances, i avui es troba en plena crisi d'identitat.

A mi m'agrada anar-hi, de tant en tant. Hi he anat amb la família, amb l'escola, pel meu compte. Sé que el veuré decandir-se de forma definitiva, potser el veuré desaparèixer i tot. Res dura per sempre ni ha estat sempre al mateix indret, és clar.

Fa alguns dies, a l'espai de cinema hispànic, van passar una pel·lícula entranyable, de finals dels quaranta, dirigida per aquell geni que va ser Edgar Neville, El señor Esteve, basada en l'obra de Rusiñol, malauradament no es pot recuperar per la xarxa, tan sols s'accedeix a la presentació. Sembla que existeixen tan sols un parell de còpies i encara, força deteriorades. 

A L'auca del senyor Esteve es mencionen sovint els glacis de la Ciutadella, un dels pocs espais on els infants poden anar a jugar i, cap al final, es menciona també la seva transformació en parc públic. La gent de la meva generació ja ha crescut amb el Zoo a la seva vida, es clar.

El zoològic, a més a més de les crítiques sensibles ha patit moltes bretolades. Ja des dels seus inicis alguns animals van morir a causa de porqueries que els donava la gent. Per una estudiant de veterinària em vaig assabentar, fa anys, que quan per la Mercè començaven a fer això de les portes obertes hi havia gent que havia assassinat animalons del zoo, va ser l'època de la moda del zoo domèstic, amb conillets i cabretes que es podien tocar i emprenyar. Es veu que el panorama de l'endemà de la Mercè era desolador i l'allau de gent feia molt difícil el control i la vigilància. Aquesta mena de coses no acostumaven a sortir al diari.

A l'article del blog mencionat es recorda aquell fallit zoo marí, que era una proposta maragalliana i el qual, malauradament, no va reeixir per motius diversos. Una llàstima. He de dir que fa anys vam anar a veure el zoo de Londres, que tenia molta fama, a demanda dels meus fills, aleshores petits, i en vam sortir una mica decebuts. Hi havia més animals que a Barcelona però les condicions no eren pas millors, més aviat al contrari. El mateix pel que fa a la Casa de Fieras madrilenya.

La relació amb els animals, siguin els que siguin, no acaba de trobar el seu camí i es objecte de debat, en els nostres temps. Els circs ja no tenen animals i fa anys que hem bandejat els safaris, en canvi a França conserven el de Sigean i en fan molta propaganda, tot sovint veig que pengen cartells grossos en algun lloc, anunciant-lo, tot i que ara en diuen reserva africana. La defensa dels animals, paradoxalment, ha coincidit amb la reconversió de gossos i gats en horribles mascotes tancades en pisos, crec que ens ho hauríem de fer mirar.

El Zoo/Parque ha comptat al llarg de la seva història amb animals estrella. El darrer va ser Copito reconvertit en Floquet amb la normalització lingüística. Al pobre Floquet li feien coses estranyes per treure-li semen i mirar si s'aconseguia un descendent del seu color, el qual, ben mirat, és una mancança genètica, més aviat. 

Abans hi havia hagut elefants estrella, com L'Avi. I la famosa Júlia, molt present encara en l'imaginari col·lectiu quan jo era petita, crec que un dels motius pels quals el meu nom, aleshores, no estava de moda, era també per això de l'elefanta i per evitar brometes fàcils. La pobra Júlia va morir de forma misteriosa, les llegendes urbanes donen diferents causes: d'inanició en el temps de la guerra, enverinada a causa de bretolades dels visitants, coses així. 

També es deia que la seva carn i la d'altres habitants del zoològic s'havia repartit a trossets en aquell temps de fam i inseguretat i fins i tot he llegit en algun lloc que al Poble-sec (que s'ha d'escriure amb guionet com Vila-seca, tot i que la majoria de gent es passa pel folre la normativa) li havia correspost tota una cama. No fa gaire, en un d'aquests països amb problemes, es va dir que la gent havia entrat al zoo i també s'havia emportat alguna bestiola per rostir-la.

En cas de necessitat tot té explicació però no fa tant de temps van desaparèixer uns peixos, crec que eren carpes, d'una font del Parc de la Primavera i sé de fonts creïbles que van ser pescades sense manies ni control per algunes persones, no sé si per gambirots sense objectius concrets o per gent que se les volia cruspir.

Al carrer de L'Hospital hi havia una sabateria que es deia La Júlia, amb l'elefanta dibuixada al costat del rètol, hi va ser durant molts anys i fins i tot quan ja no hi havia la sabateria es va conservar el rètol i això feia que els amics i amigues em fessin bromes ximpletes en passar pel seu davant, quan fèiem la volta de la Monyos. No he trobat cap fotografia de l'establiment, de moment. Les sabateries i les botigues en general tenien noms bonics i evocadors, instructius i amb arrels locals, aleshores. 

L'elefanta que duia el meu nom va ser un regal d'un personatge emblemàtic i singular, Muley Hafid, soldà del Marroc, un home hàbil i, en certs aspectes, amb bones idees, però bandejat del poder per les circumstàncies polítiques de l'època i que va ser prou hàbil per tocar el dos amb una fortuneta i viure la vida, que diuen. Va residir durant uns anys a Barcelona, repartia calerons a dojo. Guimerà li va dedicar un himne i es va fer fer una casa molt maca, projectada per Puig i Cadafalch. Avui hi té la seu el consolat de Mèxic i quan fas rutes turístiques per la zona sempre te l'ensenyen i comenten.

Algunes notícies desmenteixen això del repartiment de la carn de la pobra Júlia i expliquen que era l'elefanta dissecada del Museu de Zoologia, avui ja no sé on deu haver anat a parar, potser al Museu Blau, ho ignoro. A mi m'agradava el Museu aquell quan era al Parque, la veritat, semblava pertànyer a una pel·lícula anglesa de culte, era romàntic, evocador, tronat i inquietant. Però admeto que arriba un moment, a la vida, en el qual tot t'agradava més abans.

El que no he pogut esbrinar és el perquè del nom de l'elefanta. Seria la Júlia alguna amigueta autòctona del soldà? En tot cas potser era un nom italià, ja que sembla que la van portar des de Gènova en un dia plujós. Era intel·ligent, com jo mateixa, i tenia un munt d'habilitats especials, expliquen que agafava monedes amb la trompa i les canviava, als qui en tenien cura, per garrofes. Vaja, que tan sols li faltava parlar.