MANIFESTOS I PROCLAMES

M'ha arribat per un parell de llocs la proposta d'adherir-me a un manifest d'escriptors -i escriptores- sobre el vot afirmatiu per al dia del referèndum. No em considero escriptora, o potser sí, no ho sé, però, és clar, jo no visc d'escriure. I a més a més em coneixen quatre gats. Com deien a casa quan jo era petita, quan algú presumia del que fos i no el coneixia ningú: en su casa le hacen sopas. El que jo pugui manifestar de forma pública no crec que interessi ningú. 

Ahir també hi va haver un acte en el qual un munt de gent que s'autodenomina del món de la cultura va proclamar, de viva veu i per escrit, o sigui, amb firma, la necessitat de votar el dia 1 d'octubre. En aquest cas la crida era al vot, sense entrar en la tria de la resposta. Com es ben sabut, i ho hem patit sovint, els de l'indret fosc també tenen una tendència recurrent a endegar manifestos amb noms i cognoms.

Fa anys, amb motiu de les eleccions, algunes d'aquestes persones més o menys conegudes, que s'autodenominen intel·lectuals o pertanyents al món cultural ens empenyien a votar una cosa o una altra. En general això ho fa més sovint la gent d'esquerres o que diu que és d'esquerres. La flor i nata del mundillo votava -o deia que votava- socialista o PSUC. Alguna persona agosarada i coneguda que deia votar, per exemple, convergència, tenia molts números per rebre bastonades etèries de la progressia. 

El món de la faràndula és molt amic d'expressar en veu alta les seves protestes encara que després hagi d'anar a sol·licitar una subvenció a aquells que ha criticat. Fa poc algú li deia a Arturo Fernández, amb ironia, que si era l'únic actor de dretes que quedava al país, al país d'Espanya, ep. Això de les declaracions és perillós i arriscat quan els declarants no manifesten allò que se n'esperava, és clar. No m'ho pensava, d'aquest, d'aquesta... et diu la gent, decebuda. Per sort la memòria és breu i després els pecats s'abalteixen en la distància temporal.

El rebuig ideològic pot ser prudent i educat o hiperbòlic i passat de rosca, com ara una mena de carta oberta al Serrat a causa de les seves respostes a  un periodista d'ultramar, sobre el tema, que corre pels guàseps. Serrat no va dir res que no fos previsible, fa anys era proper al PSC i les seves cançons, en català i castellà, no han estat mai del tot allò que se'n diu de protesta. Però com que hi ha una tendència perillosa a la sacralització i la mitificació això de les condemnes és el pa nostre de cada dia.

Les votacions són, per sort encara, secretes, tot i que en societats petites, com els poblets, el secret és menys sòlid. La gent et diu que vota una cosa i en pot votar una altra, en la intimitat. O no anar a votar. O dir que no hi anirà i anar-hi, o a l'inrevés. Per altra banda, què és això, del món de la cultura? Les elits? També alguns manifestos els ha firmat gent que s'ha autodenominat intel·lectual, allà hi cabien des de lletraferits ocasionals fins a professors d'institut, periodistes de diverses categories o locutors de ràdio. 

Hi ha gent que se sent obligada a fer, dir o signar determinades coses, quan li venen els coneguts a demanar-li la col·laboració, però això també t'ho expliquen en la intimitat. En un altre nivell, a l'escola vaig viure moltes votacions absolutament manipulades gràcies a la retòrica del darrer en explicar-se, i també això de què algú et deia que votaria una cosa i en votava una altra. I al barri, el mateix. 

Fa anys, molts, a les acaballes del franquisme, una mestra gran de l'escola ens va portar un document per signar, demanant l'amnistia per als presoners polítics. Vam signar quatre gats i encara són molts. Avui signar el que sigui és fàcil, els riscos, de moment, no són excessius. Encara és més gran els risc de no ser-hi, segons com. Quedes com una covarda, com una irresponsable. El repàs d'aquests signants sovint sorprèn força, hi ha des dels de primera fila, molt coneguts, fins als secundaris i als gairebé anònims. Tots són cultura i és que cultura som tots, diria jo.

No m'agraden els manifestos, no en veig la necessitat, la veritat. Entenc que són temps en els quals sembla que s'han de fer coses i tot plegat són rituals necessaris, potser. No m'agraden les pressions, que aquests dies t'aclaparen de fora excessiva i sense manies. No m'importa gens el que pensin els actors de les sèries, ni els cantants, ni els lletraferits d'èxit. O no m'hauria d'importar.

No entenc que tanta gent tingui tendència a la prèdica exhibicionista, sigui política, mèdica o educativa. Respecte a ser o no ser escriptor, l'altre dia en un programa cultural que m'agrada força ironitzaven sobre l'escriptor Javier Marías, avui en plena promoció del seu nou llibre, ja que aquest havia dit amb menyspreu elitista una cosa com ara que tothom es pensa que pot escriure un llibre. El del programa comentava que avui, evidentment, tothom pot pensar que pot escriure un llibre i, si s'hi posa, ho pot fer. Un altra tema és el resultat, però té les eines i el coneixement, la gran majoria de gent està alfabetitzada, gràcies a Déu o a la política educativa. I més enllà del resultat, pel que fa a això del llibre, el que no pot fer tothom és promocionar-lo de forma adient i mediàtica, ep.

Una altra cosa, va afegir el de la ràdio, és pensar que tothom pot arreglar una aixeta o un motor de cotxe.  Però això de l'aixeta i el motor potser no és cultura. O potser sí, ja que d'això de la cultura en podem trobar milers de definicions i totes tenen la seva gràcia.