De tant en tant sorgeix en alguna conversa el tema de la relació entre llibres i pel·lícules. En general això s'esdevé quan el llibre és conegut, té prestigi i molta gent l'ha llegit, cosa que fa que una gran part de gent es manifesti a favor de la lectura i, si pot ser en paper del de sempre, millor. En aquesta estranya relació hi podem trobar de tot, llibre bo-pel·lícula bona (es respecta l'argument), llibre bo-pel·licula bona (es passen l'argument pel folre), llibre dolent o fluix-pel·lícula bona, llibre bo-pel·lícula fluixeta o, senzillament, dolenta i llibre dolent-pel·lícula lamentable.
Quan jo era joveneta i llegia aquells emblemàtics llibres de les col·leccions Historias i Cadete i, més endavant, volums més pretensiosos, ja em vaig adonar d'aquest fet, en general les novel·les (Quo Vadis, Fabiola, Mujercitas, Los tres mosqueteros, Vinieron las lluvias...) sempre explicaven moltes més coses que no pas el cinema i això m'agradava, malgrat les diferències. I això que aquelles versions per a infants i joves sovint ja estaven retallades. Hi ha a qui no li agrada que li expliquin massa les coses però no és el meu cas, a mi allò dels finals oberts no em fa el pes, potser perquè quan un llibre m'agrada voldria saber com hauria continuat la història que m'expliquen.
Fa uns dies l'Allau ja va comentar molt bé La llibreria i la seva derivació coixetesca. No li trec mèrits a la Coixet i tot són gustos però a mi no m'ha fet mai el pes, amb algunes excepcions. En aquest cas concret vaig tenir la sensació de què no havia entès el llibre, la veritat. I això que els protagonistes ens amollen alguns diàlegs pràcticament calcats de l'original inspirador.
Per posar un exemple que em va semblar molt gràfic, al llibre la protagonista explica que el marit, quan venia de la feina li clavava el rotllo del que havia fet aquell dia mentre que a la peli explica que li llegia poemes en veu alta. A la directora li deu agradar Bradbury, per cert. La pel·lícula acaba amb un final estil Rebeca, que no ve a tomb. Però el pitjor és que la pel·lícula amolla una mena de missatge relacionat amb la lectura i els seus valors sublims i al llibre no hi ha res d'això, em temo que a la protagonista li hauria passat el mateix si hagués obert un saló de te, en un poble tan ranci.
Vaig conèixer un cas semblant al de la llibretera amb problemes, me'l va explicar un amic. Una parella jove anava a estiuejar a un poblet petit de Girona, els agradava tant la gent i el lloc que van decidir establir-s'hi i posar-hi un establiment de restauració, aleshores la comunitat es va confabular en contra seva, fins al punt de què ho van haver de deixar córrer.
El pitjor de la pel·licula de Coixet no és que traeixi l'esperit del llibre, és que no inventa res de nou ni amb grapa i embolcalla el no res amb bons actors, bona fotografia i una ambientació excel·lent. Cau en el tòpic de la lluita personal i dels valors de la cultura, i un personatge tan singular com la nena que ajuda la llibretera es reconverteix en una mena d'hereva dels valors intel·lectuals malmesos. És cert que la protagonista té coratge, però no pas en el sentit eteri que la pel·lícula li suposa.
A mi em van fer empipar les versions que Buñuel va fer de Tristana o del Diari d'una cambrera, però com que Buñuel és Buñuel els resultats tenien el seu què, tot i que a mi, en aquests casos, els llibres em van agradar molt més. No sempre la fidelitat a l'original dóna bons resultats. Guerra i Pau és un llibre molt llarg, difícil de portar al cinema, però els americans en van fer una versió remarcable, amb la Hepburn encisadora fent de Natàlia. Els russos en van fer una versió en capítols, força fidel a l'original, molt ensopida. A la peli Rebeca li van arranjar una mica el final, coses de l'època, però jo crec que en aquest cas llibre i pel·lícula s'avenen del tot.
Una curiositat es que en les versions en llibre posteriors a la pel·lícula, encara que aquesta tingui poc a veure amb l'original, acostumen a posar-hi fotografies de la versió en cinema. El llibre de Mirbeau en mans de Buñuel canvia fins i tot d'època històrica però les novel·les en paper mostraven sovint la Moreau amb còfia. Encara és més absurd quan al cinema han endegat la biografia d'un personatge contemporani del qual tenim moltes imatges i en el llibre hi endinyen la de l'actor que l'ha interpretat en el cinema.
El flamant premi Nobel, Ishiguro, ha tingut molta sort amb les dues versions que s'han fet de llibres seus, han estat respectuoses i molt ben fetes, em refereixo a El que resta del dia i No em deixis mai. Tots dos llibres, tan diferents, em van agradar molt, la veritat, el mateix que la seva versió fílmica. Un autor hispànic que va tenir sort amb el cinema va ser Delibes, fins i tot amb pocs mitjans, com en el cas de El disputado voto del señor Cayo, en van fer versions dignes i respectuoses. Ell mateix ho comentava en diferents ocasions.
Un llibre molt fluixet, pel meu gust, com Els ponts de Madison, compta amb una bona versió cinematogràfica. Ja fa temps que no vaig a veure la versió d'un llibre esperant veure el llibre però en ocasions resulta inevitable caure en la temptació. Hi ha llibres clàssics que han merescut un munt de versions de tota mena, com ara Jane Eyre, per posar el primer exemple que em ve al cap. Vaig rellegir l'original no fa gaires anys i em va grinyolar molt, crec que la majoria de versions en cinema han transformat la protagonista, força repel·lent i saberuda, en tota una altra cosa.
Una de les tendències perilloses del cinema és reconvertir el final tràgic en un final feliç o més convencional. Això va passar no fa gaires anys, amb la nova versió d' El vel pintat, en l'original literari, com en l'antiga pel·lícula amb la Garbo, el marit no la perdona ni tan sols in articulo mortis.
Fa temps vaig veure, a la filmoteca, una curiosa versió en cinema mut americà de Maria Rosa, l'obra de Guimerà, en la qual la protagonista no arribava a matar el dolent i el marit ressuscitava de sobte, al final. Una versió lamentable i absurda va ser la que va fer Bigas Luna de Volaverunt, un llibre que en el seu moment em va agradar força.
Fa temps vaig veure, a la filmoteca, una curiosa versió en cinema mut americà de Maria Rosa, l'obra de Guimerà, en la qual la protagonista no arribava a matar el dolent i el marit ressuscitava de sobte, al final. Una versió lamentable i absurda va ser la que va fer Bigas Luna de Volaverunt, un llibre que en el seu moment em va agradar força.
De vegades, com que tinc molta tirada a anar al cinema, desitjaria no sentir tanta curiositat literària, em quedaria amb la versió en pantalla i ja està. També em podria quedar amb el llibre i prou però això, avui, em resultaria impossible. Tot i que hi ha molts guionistes bons en el món del cinema i de la televisió encara els llibres d'èxit atrauen els productors i realitzadors tot sovint.
Tot plegat es pot fer igualment extensiu al teatre. Agatha Christie va fer ella mateixa una versió teatral dels Deu Negrets una mica menys apocalíptica, però la versió de l'Apolo torna a l'original i acaba amb tothom, ja ho diu el títol. Tampoc no calia, que hi van moltes criatures.
Tot plegat es pot fer igualment extensiu al teatre. Agatha Christie va fer ella mateixa una versió teatral dels Deu Negrets una mica menys apocalíptica, però la versió de l'Apolo torna a l'original i acaba amb tothom, ja ho diu el títol. Tampoc no calia, que hi van moltes criatures.
En tot cas, La librería-la película potser aconseguirà que ens acostem una mica més a la figura de Penélope Fitzgerald, que té llibres molt diferents, alguns amb rerefons històric, així com algunes biografies. Jo crec que La llibreria, tot i ser el més popular i l'únic del qual, de moment, tenim una versió en català, molt bona per cert, no és pas el millor. Però això dels gustos es subjectiu, personal i temporal. En castellà es poden trobar avui molts dels seus llibres, per sort.
12 comentaris:
De vegades el valor literari d'un llibre no pot ser reflectit a la pantalla. Potser "El gatopardo" és una exemple de fidelitat ja que d'una obra mestra en surt una altra i s'ajusten enormement.
"Guerra y Paz" no la llegiria i potser és a causa de la pel·lícula que se'm va fer massa llarga.
I, sovint, de llibres no especialment ben escrits en surten grans pel·lícules com és l'exemple d' "El Padrino" d'un autor de mitjans molt senzills però dirigida per un geni.
Sempre he pensat que el cinema d'acció és de més bon fer que no pas el cinema intimista si parlem de partir d'un llibre. La literatura permet molt més detall en el dibuix psicològic dels personatges quan l'escriptor és pensador i te'ls fa sentir. De totes formes ara em ve al cap una altra gran adaptació: "La Heredera", un dels meus "tops". La vaig llegir un cop vista la pel·lícula, és a dir, d'alguna manera la pel·lícula ja me l'havia fet jo i, tanmateix, vaig reconèixer l'excel·lència de la realització. Fer Lampedusas i Henry James vol talents importants que sàpiguen interpretar el que han dit els escriptors i que fascinin a l'espectador.
No creguis Glòria, bona peli i bon llibre però Visconti també s'aparta de l'obra original en molts aspectes i engrandeix els personatges que interpreten Delon i Cardinale, al llibre la cosina té molt més paper i, de fet, és l'amor real del jove, que es casa per calerons. Es clar que el llibre s'allarga més en el temps.
Guerra i Pau és un molt bon llibre però quan l'he llegit o rellegit m'he saltat alguns fragments bèl·lics, ho admeto.
El cas del Padrino és emblemàtic, no puc parlar a fons car no conec la novel·la original però es va aconseguir una història digna de Shakespeare, en el cinema.
La Heredera, l'antiga, s'apartava molt del text original, anys després es va fer una versió força digna, a finals dels noranta, no estava malament i seguia més el text de James però no tenia la força de la peli de finals dels quaranta.
Tot depèn, en el cinema, de la grapa del director i dels guionistes, també dels actors, és clar.
Hi ha adaptacions per a tots els gustos, vaja.
Vaig veure "Los Santos Inocentes" quan feia poc que havia legit el llibre i em vaig quedar admirat. Moltes de les imatges imaginades llegint el llibre les vaig tornar a veure a la pantalla.
He vist que Delibes te un bon nombre d'obres seves portades al cine: “El camino”
“Mi idolatrado hijo Sisí”
“El príncipe destronado”
“Los santos inocentes”
“El disputado voto del señor Cayo”
“El tesoro”
“La sombra del ciprés es alargada”
“Las ratas”
“Diario de un jubilado”
Què gran, Delibes!
Ramon, crec que mereixia més el Nobel que no pas Cela però en això del cinema és dels escriptors que més sort han tingut, ell mateix ho reconeixia. Los santos inocentes es un monument però la resta són versions bones i dignes.
Es cert el que dius d'El Gatopardo però tot i així les diferències entre novel·la i pel·lícula no són essencials. A Santa Margherita di Belice on tenien el palau d'estiu els Lampedusa, et fan una comparació molt ben feta entre ambdues obres i passa com una molt bona adaptació. Potser sí que Visconti, tan creatiu, va exagerar el personatge d'Angelica per aprimar el de la pobre Concetta. Però vaja jo recordo diàlegs del llibre on Tancredi, cap al final, es mostra molt enamorat d'Angelica.
He vist la segona versió de La Heredera que, tens raó, també s'ajusta més a l'original però l'essència de la novel·la de James està molt més assolida en la versió de Wyler.
El Padrino era un text enginyós però, literariament, molt senzill. Una altra adaptació notable és la de Lolita.La pel·lícula va haver de ser corregida i encongida per raons òbvies però Kubrick i Nabokov varen fer un guió, no podia ser d'altra manera, magnífic. La segona versió de Lolita era molt més ajustada al llibre i es deixava veure però era una pel·lícula més.
És sabut que literatura i cinema són llenguatges diferents. El primer permet desenvolupar molt més profundament el tractament dels personatges, el retrat social, el pas del temps...el cinema economitza però, forçosament, com que ha de sintetitzar, retalla.
És una opinió.
vaig llegir El Gatopardo fa quasi cinquanta anys i, vist el què dius, l'hauré de revisar.
Glòria, en general intento no comparar pel·lícula i llibre tot i que en ocasions resulta inevitable.
Sobre El Gatopardo, el llibre té tota una segona part que no surt al llibre, molt interessant, Tancredi ja ha mort i les filles del príncep romanen solteres i Angèlica és vídua, allà s'evidencia que qui estimava de veritat Tancredi era a Conxeta, que té un paper rellevant, de fet sembla que durant el viatge de noces ja ha fet 'el salt' a Angèlica, amb qui s'ha casat per calerons, el mateix que ella s'ha casat per prestigi. De tota manera l'epicentre del llibre és l'època i el príncep, encara que aquest mori en acabar la primera part. Visconti volia fer la pel·lícula molt més llarga però per motius comercials la va haver de reduir una mica i tot i amb això dura força, com a pel·licula i reflex de l'obra evidentment és un monument, el llibre també és molt especial. El llibre va ser refusat per algunes editorials, aquestes coses acostumen a passar, i va ser publicat després de la mort de l'escriptor. A la Wiki pots trobar un resum força curós del contingut:
https://it.wikipedia.org/wiki/Il_Gattopardo
D'acord amb tot el que dius de Lolita, passa una mica com amb el tema de La Heredera, no sempre la fidelitat és adient ni dóna bons resultats, en les versions en cinema. Depèn de molts factors.
Gràcies, Júlia. Al palazzo dels Lampedusa a Santa Margherita no expliquen res d'aquesta segona part. El que tu no sàpigues! Per cert hi havia versions del llibre en molts idiomes però m'hi faltava en català i mai me'n recordo de fer-los-els arribar la traducció de Villalonga. M'ho anotaré.
Ui, Glòria, hi ha moltes coses que no sé. Jo no he pogut viatjar gaire, he de dir que tampoc no hi tinc una gran afició però això de llocs relacionats amb la literatura sí que em faria gràcia. Avui amb internet la nostra memòria i la nostra tafaneria tenen uns suports molt interessants.
De fet aquest llibre sembla que m'encalci. De joveneta vaig llegir Bearn, també ben aviat es va publicar una traducció en català del de Lampedusa, amb el títol El Guepard, en aquella època es feien moltes comparacions entre tots dos llibres i es parlava de mútues influències, en tot cas jo crec que són molt diferents tot i que retraten móns semblants, insulars, aristocràtics i decadents.
No fa molts anys vaig tornar a veure la pel·lícula de Visconti per la tele i tot i que es una peli que s'ha de veure en cinema em va impressionar i trasbalsar molt més que no pas de jove. Encara més, fa quatre anys, al grup de lectura de Meteora, vam llegir el llibre, per això el tinc més 'fresc'.
Per sort amb això del blog puc recuperar records i facècies, aquí tens l'escrit que vaig fer en aquella ocasió. Per cert, també vaig estar uns dies mirant pel youtube on hi ha molts documentals sobre Lampedusa, l'indret, el llibre i la resta.
http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2013/04/retorn-donnafugata-des-del-poble-sec-de.html
La primera traducció en català era de Vilallonga, el de Bearn. La darrera que ha sortit, força bona però amb algun detall que no em fa el pes, com l'ús de dialectalismes per reflectir la parla de segons qui, és de Pau Vidal, tot i que ha estat molt lloada. En castellà n'hi ha de molt bones, també.
Pel que fa a Bearn, té una versió en cinema de Chávarri, no està malament però Chávarri no és Visconti, és clar. Per la tele, fa molts anys, en van fer una versió en novel·la, amb quatre rals i amb Carulla i Angel Picazo, la recordo amb admiració, és clar que no l'he tornada a veure i la memòria també pot idealitzar el record, era en castellà i del 1976.
Ja veus, per casualitat -o no- el tema em persegueix, he, he.
A mi també em persegueix. Per sort quasi tot el que amablement m'expliques ho sé. També jo vaig llegir Bearn i vaig seguir les comparacions que es feien entre ambdues obres tot i que la del balear, essent notable, no té l'alçada de la del Príncep de Lampedusa.
La Donnafugata del llibre és la Santa Margherita que jo vaig visitar expressament. A Palermo no vaig faltar al cementiri on hi ha la tomba dels Lampedusa, per cert, molt sòbria. Per no perdre massa temps, vaig preguntar al porter on eera i m'hi va acompanyar. Li vaig donar un euret, pobre home.
El cinema i la literatura han estat els mòbils dels meus viatges tot i que, si he pogut, també he escoltat molt bona música en directe aprofitant les rutes. Sempre penso que no sóc viatgera, sóc sedentària sense desdenyar excursions i caminades però les arts m'estiren i per mi són molt gratificants. Un fet tan minúscul com veure a París les cases on varen viure Hugo o Proust a mi em suposen vibracions que no sabria trobar en la natura que també sé apreciar.
Glòria, jo és aquest turisme el que faria, el cultural-literari. Del poc que he fet recordo que em va trasbalsar ser a l'hort on passava el poc temps de lleure Rosalia de Castro, també la Huerta de San Vicente de la casa de Lorca, allà, a més a més, ens vam ensopegar amb un molt bon guia, tot ajuda.
Crec que a Bearn, turísticament i cultural, no li han tret tot el suc que podria tenir, considerant l'època, la temàtica, i fins i tot la complicada personalitat de Vilallonga.
Un espai ben proper que em va emocionar va ser entrar al despatx que va utilitzar Verdaguer al Palau Comillas, des d'on es veu l'església de Betlem on aniria després i el Nen Jesús amb la creu al qual va dedicar un poema. No sé pas si ara s'hi pot entrar o si l'ensenyen, era un dia de fa anys, de portes obertes, no hi havia tanta massificació com ara, per allà.
De vegades t'enreden i els mobles, per exemple, no són originals o no ho són pas tots.
És clar que amb això del turisme massiu tot s'espatlla una mica. Per un treball de dibuix i pintura vaig fer un llibre d'artista amb visites imaginàries a indrets relacionats amb escriptores del XIX, com que vaig buscar per la xarxa vaig comprovar que indrets com ara els paisatges relacionats amb les Brontë semblen la Rambla en hores punta. Hi ha fins i tot una ruta pràcticament esportiva, uns camins entre els pàrams, de tota manera no em faria res poder-hi anar algun dia, la veritat. Cadascú té les seves mitomanies, he, he.
Publica un comentari a l'entrada