Quan hi ha situacions complexes i fins i tot amb motius frívols i quotidians, per més que es prediqui l'empatia, la comprensió i l'amabilitat, es genera una gran incapacitat per tal de mirar les coses des de la perspectiva dels contraris o dels suposats indiferents. L'altre dia una coneguda em va amollar una frase que, d'alguna manera i formulada de formes diverses, escolto i llegeixo sovint aquests dies: com pot ser què no ho vegin? Les referències a les traïcions ens arriben per totes bandes.
En temps convulsos es perd la mirada sobre l'individu, tot sembla blanc o negre i has d'anar amb compte, no sigui que et fiquin en un sac o en l'altre, quan pel mig hi ha un gran nombre de matisos i consideracions. El periodisme seriós té cura dels matisos però aquest món on tothom pot tenir veu a les xarxes admet tota mena de disbarats i condemnes poc meditades, el mateix que moltes pancartes i proclames que criden a la responsabilitat de la gent a la qual el pancartista no coneix de res...
Ai, aquells anys en els quals tot semblava limitar-se a ser convergent o socialista o a llegir El País, La Vanguardia o L'Avui! A algunes escoles, com la de la meva néta, els claustres es van dividir, uns feien vaga i uns altres no. Em van venir al cap debats del meu temps en actiu, a l'escola, on la demagògia sovintejava a l'hora de prendre decisions diverses, l'única diferència és que aleshores els grans sindicats eren els qui remenaven les cireres i creaven tendències.
Vaig sentir una mare de les del present, humil, d'origen sudamericà, treballadora, segurament fent moltes hores de forma precària i mal pagada, més preocupada per fer bullir l'olla que no pas per la política i les polítiques, que respirava, alleujada, en saber que l'escola obriria, fos com fos. No és estrany que una part d'aquesta població, la veritable classe obrera d'avui, tan deixada de la mà del sindicat diví, ens contempli pensant que qui no té feina el gat pentina. Sempre ens quedarà el silenci. I la ironia.
6 comentaris:
És la teoria del meu barri, de gent gran i molta inmigració, no estàn per tot aquest sarao, van fent la seva, sobrevisquent com poden en el dia a dia, aliens a les nostres dèries independentistes.
aqui hi ha un escrit de conya molt bó:
https://arrezafe.blogspot.com.es/2017/11/bar-los-cunaos-today-los-catalanes-y-el.html
Fa un temps, encara no hi havia 'procés' però sí que hi havia 'crisi econòmica' vaig escoltar una conversa entre un paquistanès i una argentina en una botiga i feien broma sobre que si això nostre era crisi que era el que passava als seus països...
De gent gran, no creguis, n'hi ha de molt sorollosa aquests dies, les motivacions serien dignes d'estudiar a fons.
"... més preocupada per fer bullir l'olla que no pas per la política..."
I al final aquet és el problema.
¿Cobrarem la pensió ? ¿ Es quedará el noi sense faeina aquet fi de any ? ¿Tornarán les industries a possar la sede social aquí i cotitzar a Catalunya ?...és aquet el problema cotidiá.
A una persona que guanya 850 € al mes no li parlin d´independencies. No está per la labor.
Una abraçada
Miquel, no creguis, hi ha de tot, gent en precari però molt disposada a arriscar el que sigui, també, tot depèn de la fe de cadascú, per això no podem generalitzar. Cada uno es cada cual.
Hi ha qui cobra 450 euros i espera millorar el seu sou amb la república. Hi ha creences i militàncies per tots els gustos. Quan es viu en precari les prioritats són menjar i tenir un sostre. Si això falta, com va passar, per exemple, a Irlanda, la gent ja no té res a perdre i surt a fer la revolució. També hi són aquells que estan disposats a perdre poder adquisitiu en favor d'un país lliure.
Glòria, hi ha de tot, és clar.
Publica un comentari a l'entrada