LA FAMÍLIA NO ÉS TAN SOLS COMÈDIA

Fa anys una jove mestra em va comentar que estava tipa de la família i li vaig dir que en els moments difícils de la vida la família, els pares sobretot, serien els qui li donarien suport. No es pot generalitzar, hi ha famílies molt diferents, en això, com en tot, la vida és una loteria. Però crec que puc afirmar que conec força més famílies convencionals i normals, que s'estimen, vaja, que no pas famílies poc recomanables. 

D'adolescent, sobretot, i de jove, tens una certa tendència a rebutjar la família i també coses com ara les celebracions familiars. Després tot se sol superar, si formes tu mateixa una nova família és possible que esdevinguis tan convencional com els teus progenitors. Amb els anys m'he tornat comprensiva vers les persones grans del meu passat, que en van viure de tots colors, fins i tot recordo amb amable pietat monges de la meva escola, i penso en les poques oportunitats de les quals van poder gaudir, en aquell món gris i encotillat.

La família és una gran font d'inspiració per a la literatura, en general. Amos Oz ho ha repetit més d'una vegada i Tolstoi inicia Anna Karènina amb una referència molt repetida sobre famílies felices i desgraciades, una referència que em sembla molt i molt matisable, al capdavall les famílies no són sempre de la mateixa manera, cada casa és un món i cada persona un misteri, que deia la meva mare.

Aquests dies són familiars, aptes per a records i enyoraments, retrobades i sobretaules ensopides que demanen cinema i teatre per arrodonir la festa. Al Romea han estrenat una obra escrita per Ramon Madaula, Adossats, que he comentat a bastament en el blog Llegir en cas d'incendi. Els fets de l'obra no s'esdevenen per Nadal sinó per Sant Jordi. 

De Madaula he vist les altres dues obres estrenades, Ignots i L'electe. Em van agradar molt, L'electe em va semblar genial. Aquests dies cercava informació sobre totes dues i em vaig trobar amb un article sobre Ignots que em va demostrar com, de vegades, la gent sense ironia fina entén ben bé el contrari del que volies explicar. Ignots critica el masclisme modern i poca-solta però l'articulista, una noia, estava empipada ja que havia trobat que era un text masclista...

A l'obra Adossats, per primera vegada, l'autor posa més gent damunt de l'escenari. Crec que no es una obra tan rodona com L'electe, potser li manca una mica d'ambició i profunditat en el retrat dels personatges, excepció feta del que interpreta Jordi Bosch, genial com sempre, i que és el pal de paller de la història. Madaula, al programa de mà, explica que ha volgut fer una obra sobre una família normal, sense recórrer als tremendismes habituals, adulteris, incests, maltractaments i la resta. De tot això, afegeixo jo, darrerament n'hem patit un empatx, en la literatura i el cinema. 

Adossats es beneficia d'un planter d'actors extraordinari, és clar. I d'una bona direcció. És una obra breu, una horeta i mitja durant la qual anem coneixent els cinc personatges en acció. Passen coses, l'obra té humor intel·ligent a dojo però també un rerefons de més gruix del que pot semblar en una primera lectura. La temàtica principal de tot plegat es pot dir que rau en la incomunicació, en això tan habitual d'anar cadascú a la seva bola malgrat viure junts o tenir una relació freqüent. I al final, és allò que deia, quan un cert alè de tragèdia irònica plana per damunt dels personatges retorna la cohesió familiar i retrobem aquesta mena de societat d'ajuda mútua que és el nucli familiar normalet. 

Admeto que quan veig una obra al Romea tinc una tendència mítica i ancestral a què m'agradi més que no pas si la veig a qualsevol altre teatre. El Romea és molt més que un teatre, s'hi pot retrobar l'escenari a la italiana de tota la vida, al menys de la meva, que afavoreix il·luminació i acústica, amb aquella quarta paret tan entranyable. El Romea és ple de presències, i no tinc en compte la de la Xirgu, que hi va actuar poc i que va guillar aviat cap a los madriles i més enllà, malgrat que aquí l'hem santificat. M'agrada el lloc on es troba, a tocar de la Rambla, al Raval, en aquest carrer de L'Hospital farcit d'història i, avui, de nou vinguts del nord d'Àfrica. Hi he passat i hi passo tantes vegades, fent la volta de la Monyos!!!

Haurem d'anar seguint amb atenció la trajectòria del Madaula-autor, fins ara ens ha donat ja unes quantes alegries inesperades. Per cert, a La Villarroel, Sílvia Munt dirigeix Les noies de Mossbank Road, una obra remarcable, contemporània, i on es pot dir que una relació d'amistat es transforma en una mena de família alternativa, com sol passar de tant en tant. Crec que potser no valorem encara prou a fons el pes de les nostres families teatrals, amb una llarga trajectòria, moltes idees i iniciatives arriscades. No m'agrada fer comparacions però a Adossats i als altres textos madaulians hi trobo molts ressons del bon teatre italià, com ara el de De Filippo, amb el qual tantes bones estones hem passat i en el qual la família també és, en general, l'eix vertebrador de la història.

Ressenya al blog Llegir en cas d'incendi.