22.12.17

EL DIA DESPRÉS I ELS DIES QUE VINDRAN


Coleccionismo: GOIGS EN LLAOR DE L'ANYORADA I SUSPIRADA SANTA XARIPA - Foto 2 - 106734327


Avui el blog dedicat de forma continuada i excel·lent a la recopilació de goigs evoca Santa Xaripa. I és que avui és el dia de la loteria nacional. La loteria nacionalista, però, és la de la Grossa, personalitzada per un ninot horrible i grotesc. Per raons òbvies aquest any el Gordo s'ha vist desplaçat per la Grossa. Per estimular l'adquisició de loteria nostrada la tele ha emès uns anuncis ximplets que juguen amb la tendència humana a l'enveja per l'alegria dels altres, aquests en els quals la gent prudent que no es permet frivolitats de ludopatia casolana i passa acaba caient en el parany d'amargar-se la vida davant de la disbauxa dels privilegiats als quals Santa Xaripa ha estat propícia.
Resultat d'imatges de la grossa jo passo
Avui acabaran les escoles, moltes de les quals a migdia o després de dinar. No sé si encara s'esdevé així però durant uns anys demanar plegar a migdia, tal dia com avui comportava, com passa amb gairebé tot, una empipadora burocràcia absurda. Ahir, de forma estranya i per raons que no cal recordar, va ser festa, a les escoles, i es podia haver fet acabar l'escola ahir mateix però, res de res. Hi ha tantes coses absurdes en aquest món que no ve d'una. 

Si la memòria no m'enganya crec que el dia de la loteria, quan jo era petita, ja teníem festa, a l'escola, perquè em sembla que el programa de ràdio tradicional, el dels nens de Sant Ildefonso, que avui ja són els nens i nenes, faltaria més, l'escoltava a casa, tot esmorzant. Malgrat que la gent gran deia que la millor loteria era el treball i l'economia i que els calerons guanyats amb les rifes duien malastrugança, un munt de gent esperançada desitjava que la seva sort canviés gràcies a l'atzar o que, al menys, pogués comptar amb una poma per la set, gràcies a la pedrea.
Resultat d'imatges de el gordo niños san ildefonso años cincuenta
De gran, quan ja treballava a l'ensenyament, el dia de la loteria, amb alguna excepció, era de feina. De feina sorollosa, festivals, nadales, gresca, obertura de portes per rebre pares, mares, avis i àvies, i un munt de tasques diverses relacionades amb les festes properes. Durant uns anys vaig ser a una escola de L'Hospitalet entranyable, avui reconvertida en Escola d'Idiomes. 

El conserge, gairebé un personatge de sarsuela, engegava la ràdio per escoltar la loteria i l'encarava als altaveus, així podíem gaudir de forma col·lectiva de la sonsònia dels números i els premis. Aquell conserge tenia uns quants ocells engabiats, que en escoltar la ràdio es tornaven bojos i no callaven, canaris, periquitos. Per tal de silenciar-los els tapava la gàbia amb un tovalló. El mateix havia de fer quan sortien les criatures de l'escola, provocant més xivarri del recomanable.

Després de la festa escolar el professorat es reunia per dinar i ens repartíem els regals de l'amic invisible. El dinar, durant anys, el fèiem en algun restaurant, però també recordo dinars a l'escola, amb sobretaules que s'allargaven fins tard cantant desde Santurce a Bilbao i Clavelitos o Baixant de la Fot del Gat, i ballant la conga o coses com ara allò de volando, volando, a Mallorca voy, a Mallorca voy i d'altres tonades eternes  de la varietat patxanguera. Oblidàvem enfrontaments, discussions als claustres, divergències pedagògiques i personals i l'esperit nadalenc ens amarava de companyonia fraternal.

No sé què fa la gent ara, hi deu haver de tot. Aquest any, però, tot és diferent, han passat coses, moltes, i ahir la loteria va ser una altra, unes eleccions raretes, a les quals no sé si s'havia d'haver participat o no, però en les quals hi han participat fins i tot els anti sistema, que tot i ser minoria ja s'han ofert per entrar al govern, si és que es pot fer govern, tot i que fa quatre dies deien que amb els hereus del masisme, res de res. 

Una cosa o altra s'haurà de fer, vaja.

Al capdavall la vida segueix i avui llegirem comentaris de tota mena. Triomfalismes diversos, murrieries, interpretacions segons les idees i tarannà de cadascú o segons les directrius que els partits amollin als seus comentaristes. Raimon, Premi d'Honor, cantant que en aquests temps no hem sentit opinar en cap moment sobre la situació, entonava  fa segles ideològics allò tan real de què l'any quaranta tots havíem perdut. Sense arribar a aquell dramatisme d'aleshores ni haver viscut una tragèdia comparable, ni de lluny, amb la de la guerra, jo també penso avui que, d'alguna manera, tots hem perdut encara que ens sembli, fins i tot, el contrari. 

És clar que la vida segueix i, d'alguna manera, ens refarem dels trasbalsos, menjarem torrons, farem xirinola i beurem xampany Canals i Nubiola, tot i que el xampany ja no és xampany i Canals i Nubiola ja no és aquella marca mítica del temps dels meus avantpassats recents. També les boniques bombolletes de Freixenet han esclatat o s'ha esvaït, tot canvia i hem d'admetre els canvis i adaptar-nos al que sigui per tal de sobreviure, mentre puguem i ens deixin. La vida pasa y la verdad asoma, va escriure un senyor de culte, al qual no li conec producció literària en català, però que compta amb devocions sòlides i mítiques a casa nostra.

Que Santa Xaripa hi faci més que nosaltres.

5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Que et portin molta salut, molta...
Bon any

Júlia ha dit...

gràcies!

F. Puigcarbó ha dit...

No hi he jugat mai a la grossa. A mi, la senyora de la Grossa em remet a Pilar Rahola.

gloria abras pou ha dit...

La rahola, sempre tan egocèntrica, va dir que molta gent li deia que s'assemblava ala senypra de "la grossa" i, és clar, n'estava encantada.
Ahir la meva germana, encara en actiu, va tenir el seu dinar de Nadl amb els companys de feina. Pel que em va explicar res ha canviat. Si de cas el problema és trobar el restaurant adequat bo, bonic i bé de preu però això ja passava abans.
Jo no vull pensar que tots hem perdut. Anem fent camí. També crec que la CUP s'està aburgesant: o s'adapta o no farà res. I, ho dic amb simpatia, també maduren i es van cohesionant cosa que els feia molta falta perquè semblàven un orgue de grills.
Júlia, t'he afegit un comentari a l'apunt anterior.

Júlia ha dit...

Glòria, deien que era un creuament entre la Rahola i Núria Feliu, he, he.