Quan es va instal·lar la nova Filmoteca al cor del Raval vaig poder escoltar comentaris negatius sobre el seu emplaçament. Encara hi ha qui pensa que aquells carrers són perillosos. Però el cert és que ha estat un encert situar-la on és. Quan la vaig veure acabada no em va agradar gens però ara, com sol passar quan les coses les vas fent teves, li tinc carinyo.
Hi vaig sovint, no tant com voldria. Sempre hi ha força gent però quan passen alguna pel·lícula interessant s'omplen les sales de seguida. Aquest va ser el cas d'ahir, van passar per segona vegada la pel·lícula sobre el llibre de Proust que va dur al cinema, l'any 1983, Volker Schlöndorff.
No crec que sigui la seva millor pel·lícula, ni de bon tros. Sembla que d'altres directors, entre els quals Visconti, van pensar en fer-ne una versió però no s'hi van veure amb cor. Potser Visconti hauria donat a tot plegat un to més adient. La Filmoteca ha dedicat un breu cicle a l'escriptor, i de forma significativa, l'ha titolat: Proust i el cinema, una relació impossible?
No vaig veure aquesta pel·lícula quan la van estrenar, ni tan sols no l'havia vista mai per la televisió, tot i que l'han passat algunes vegades. No m'acaba de fer el pes Proust, dir això sembla avui una mena de blasfèmia literària, però és així. El seu món el trobo tan inútil i allunyat de la meva realitat que em provoca refús, malgrat el valor immens d'una prosa evidentment original i, en el seu temps, innovadora.
La pel·lícula pateix d'una certa fredor, malgrat l'ambientació i els bons actors. Amb Jeremy Irons m'està passant, per motius diferents, el mateix que amb Marlon Brando, cada vegada m'agrada menys. Amb d'altres actors m'ha passat ben bé a l'inrevés. Potser són els papers que li donen però sempre fa la mateixa cara de turmentat. Aquí era força jove encara, el mateix que la Muti, tot i que ella ja havia superat l'etapa del destapament eròtic, en la qual va començar quan era una criatura.
El paper de burgès decadent, patidor, malaltissament gelós i desvagat acaba per irritar, però així és la història. Et preguntes, veient com viu tota la colla, de què va servir la Revolució Francesa. Aquest home pateix molt ja que l'Ornella Muti el fa ballar al son que vol amb la tècnica de l'estira i arronsa. Fan pena els pobres criats de tota aquesta gent, encara més quan a la família vam tenir avantpassades que feien de minyones a cases de categoria, tot i que fossin cases catalanes i no pas franceses, és clar.
Delon, en un paper que fa pensar més en el professor de Mort a Venècia que no pas en el jove ardit de El Gattopardo s'allunya força de la seva imatge habitual i dóna vida a l'amic homosexual del protagonista. També hi surten d'altres actors i actrius de categoria, com Fanny Ardant. Malgrat totes les limitacions és aquesta una pel·lícula que es pot veure i que té les seves virtuts.
Aquell món decadent ja sembla molt ranci, era el de Proust i tants altres, de vegades crec que s'ha mitificat de forma excessiva, i els francesos són molt hàbils a l'hora de posar en valor tot el que sigui seu. El millor de tot plegat és el final, quan els automòbils comencen a desfilar pels carrers, amb els seus fums, el protagonista té vida per poc temps i, al capdavall, la supervivent, la demi mondaine de bon veure i espavilada ha acabat per triomfar gràcies a les seves trampes, els seus amants i la seva habilitat en les relacions públiques ben orientades.
Per cert, a aquelles persones, sobre tot del mitjà editorial convencional, que critiquen això de l'autoedició, recordar que Proust es va haver de pagar alguna publicació de la seva butxaca, sort que de calerons no n'hi faltaven. No va ser l'únic, dels canònics, per cert.
4 comentaris:
Sempre és un consol pensar que Proust es va haver de pagar les edicions dels primers volums d'A la recerca. A mi la novel·la m'entusiasma però és un treball ardit per el lector. L'estil segueix essent innovador atès que Proust ens va regalar amb tota mena de proses però el seu geni em sembla inqüestionable. No se'm va fer remot l'ambient de la novel·la com no se m'hi fan els ambients de Lampedusa o d'Henry James.
Vaig veure aquesta pel·lícula quan es va estrenr i em va desagradar profundament perquè no era Proust. Muti no té res a veure amb el personatge que represent. Jeremy Irons donava més el tipus. Penso, sempre sincerament, que portar al cinema la sintaxi proustiana requereix d'un Proust amb càmera i, poter existeix, però deu valer molts diners guionitzar set llibres. Ho sento per Schlondorff però li va sortir un nyap i, sobretot, Muti està molt mal triada...
Glòria, evidentment és una pel·lícula fallida però crec que deu ser molt difícil portar al cinema el món de Proust, però, vaja, trair els llibres quan passen a la pantalla sempre s'ha fet, amb més o menys grapa, un dels casos més flagrants i propers han estat Pa negre i Incerta Glòria, no són males pelis però no respecten 'l'esperit' dels llibres. Però és que a més a més, i sense evocar el llibre original, com a pel·lícula i prou tampoc no funciona, tot i que alguns fragments en salvaria.
Em pregunto quina falta feia dur Proust al cinema. Literatura i cinema no són arts comparables, ni cal que ho siguin. Tota adaptació és una servitud. Millor considerar cadascun del set o nou arts com expressions sobiranes de dominis poc explorats. No he vist això de l'Schlondorff però duia la paraula fracàs pintada al parafangs.
No necessàriament, Allau, precisament Schlondorff ha fet d'altres adaptacions força bones. Jo sempre considero pel·lícula i llibre dues coses diferents i hi ha moltes variables en el tema de les adaptacions. El que passa és que com a pel·lícula, més enllà de Proust, tampoc no funciona, tot i que ja dic que té algunes virtuts, la filmoteca es va omplir a vessar malgrat ser una pel·lícula antiga i molt coneguda.
Publica un comentari a l'entrada