ORDRE I DESORDRE, CONSERVACIÓ I DESTRUCCIÓ

 

Francesc Torres (Barcelona, 1948) és un artista polifacètic, pioner en el llenguatge de les videoinstal·lacions, premiat en diferents ocasions. Ha treballat en el camp de diferents aspectes de l’art i ha estat president de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya. 

La caixa entròpica, exposició -o instal·lació?- temporal, es pot veure fins al 14 de gener al MNAC. A més a més del seu interessant i excitant contingut, ens posa en contacte amb aquest artista, que ha actuat de comissari i de creador personal a la vegada, pel que fa a aquest conjunt aparentment desordenat d’espais, destinats a fer-nos reflexionar sobre l’art, però, sobretot,  a l’entorn de la història i de nosaltres mateixos.

A través de diferents objectes i del procés que han experimentat al llarg del temps, a causa d’intervencions humanes motivades per una mena d’afany de destrucció que sembla formar part de la nostra ànima col·lectiva, però també per culpa de fenòmens naturals, Torres ens mena per un camí estrany, que fa pensar a fons sobre la natura dels museus i la seva validesa actual. 

L'exposició fa reflexionar a l'entorn de l'afany destructiu però també sobre el seu contrari, l'afany conservador. Té sentit acumular milions d'objectes en magatzems atapeïts i que avui demanen diners i  gent, per tal de què les coses es puguin trobar, en algun moment? Aquestes dues tendències es manifesten a nivell social però també a nivell individual, a les nostres llars funcionem, en general, de la mateixa manera.

La proposta de Torres ens immergeix en un paisatge en el qual la preservació i la destrucció es troben en una mena de dialèctica permanent. Volem conservar i no oblidar però, al mateix temps, el pas del temps, la natura, les revoltes, els canvis en les tendències i les modes, ens empenyen, de forma individual o col·lectiva, a destruir i refer. El pitjor de tot plegat és que els problemes no es resolen mai del tot, i que per aquest motiu es repeteixen i renoven al llarg del temps. Fa angúnia contemplar un prestatge on s'acumulen un munt de busts de sants, amb el seu forat per a les relíquies, avui desconeguts, oblidats, catalogats i embolcallats amb plàstic.

Al llarg d’aquesta singular topada amb la història ens ensopeguem, per exemple, amb les agressions que els nostres avantpassats perpetraven damunt els rostres dels dolents dels retaules, sobretot a les predel·les, que eren l’espai més a l’abast. Les víctimes més habituals eren els botxins de Jesús, el Rei Herodes, malvats representats, sovint, com a jueus tòpics. 

Resulta impossible no fer comparacions amb l'època actual, amb les manipulacions d'imatges que fem i fan gràcies als mitjans actuals, destinades, en moltes ocasions, a castigar personatges que no són al nostre abast de forma directa i personal. Fins i tot a l'escola els infants petits, quan s'enfaden amb un company, el guixen i esborren dels seus dibuixos. Stalin feia desaparèixer de les fotografies personatges que, en moltes ocasions, havia fet desaparèixer físicament.

Les restes cremades de les pintures de Sert malmeses durant la guerra, a la catedral de Vic, reconvertides gairebé en art abstracte i acompanyades d’un quadre de Miró cremat de forma intencionada ens piquen l’ullet. El Miró està mínimament protegit per tal que no ens hi acostem massa,  no així la resta d’objectes de l’espai on es troba i els quals podríem agredir altra vegada sense massa dificultats. 

El pes de les marques i dels noms, sovint condicionat per lectures diverses, tendències, gustos i orientació dels qui tenen cura de tot plegat, és evident. Per què uns artistes són valors segurs, a conservar, i uns altres han estat oblidats, del tot o gairebé? Quins mandarinatges artístics ens manipulen des dels poders culturals? Res no és innocent, les lectures que els museus o els manuals  ens ofereixen ens manipulen, ens agradi o no. 

El cos femení, idealitzat i molt present en el món de l’art, va rebre de valent en aquells anys grisos del Congrés Eucarístic i la moral feixuga a l’entorn del sexe i de tantes coses més. La dona, esca del pecat. També en aquells anys els cartells de cinema, com en el cas emblemàtic de Gilda, van patir accions semblants i de forma més pública. Però tot pot tenir lectures diverses: una sufragista anglesa va agredir la Venus del mirall, de Velázquez, precisament per tot el contrari, en protestar contra l’ús i abús del cos femení per part dels artistes. Agressió de la qual, per cert, a la National Gallery sembla que no ens n’expliquen res de res.

Les representacions reials, en temps de revolta, acostumen a ser malmeses per un sector popular pel qual el tema artístic, en aquell moment, té poca importància. Trobem representacions de Josep Bonaparte, Isabel II, i un interessant conjunt efígies d’Alfons XIII, talment una mena de col·lecció de cromos reials en els quals el personatge canvia de vestit i de guarniments, i que ens enfronten al món de les guerres d’Àfrica i a l’interès per la pornografia del monarca. Tot és contradictori, relatiu. 

El món isabelí permetia o tolerava expressions crítiques més punyents que les actuals, i tot plegat fa reflexionar sobre la idea distorsionada de la història que sovint ens mou quan mirem cap al passat. Per què la crítica al poder es relaciona sovint amb temes sexuals i s'explota a fons aquesta característica? De fet, han existit dictadors austers i casts i líders progressistes i d'esquerra amb tanta o més afició al sexe que alguns monarques i aristòcrates i les referències al tema sexual s'han potenciat des de tot l'espectre polític.

Muntades en una mena d’escenografia urbana, talment com si fos el dia en el qual l’ajuntament recull els mobles rebutjats, podem veure les portes de Gaudí que van estar a punt de ser llençades a la brossa i que l’atzar, personificat per Ainaud de Lasarte que passava per allà, van ajudar a conservar. Paga la pena conservar tantes portes inútils? Entrem en un saló neoclàssic procedent d’una casa senyorial de l’antiga Riera de Sant Joan, muntat a l’inrevés. El punt de vista és important, un dels exercicis proposats en alguns tallers d'art, precisament, és copiar dibuixos o pintures a l'inrevés.

Un altre espai aplega obres diverses republicanes, salvades de forma intel·ligent durant la postguerra i després d’aquestes i d’altres experiències l’exposició es tanca amb una instal·lació singular de l’autor, on Torres explicita el seu discurs a través d’objectes, runa, un fragment molt adient d’una pel·lícula protagonitzada per Buster Keaton, on, en bucle, l’actor es perseguit per un munt de roques que rodolen, i un conjunt de castells de cartes, grans i petits, que ens remeten a l’atzar i a la fragilitat de totes les coses.

La orientació del MNAC, en el marc d’una política cultural intel·ligent i innovadora, ens ha ofert en els darrers anys remarcables exposicions convencionals sobre artistes oblidats o poc coneguts, i les ha alternat amb d’altres propostes originals, obrint el museu a noves experiències. L’exposició, molt ben explicada, es pot visitar de forma individual però són del tot recomanables les visites comentades, molt ben comentades per cert, que fan pensar més a fons sobre l’exposició i fan evidents detalls diversos que ens poden passar per alt. Tot i que potser ens caldrà un posterior passeig en solitari, per tot aquest conjunt eclèctic d'espais i de coses.

Una iniciativa adient per a reflexionar sobre la necessitat i funció dels museus des de dins d'un museu. Tot sembla ordenat, però el desordre i el caos són indefugibles. Si la destrucció tan sols afectés els objectes ja podríem estar contents. Romain Rolland agraïa i esperava que la destrucció de la Gran Guerra no afectés les obres d'art, que ja és gros, i Freud creia que els nazis es conformarien cremant llibres...