BOTARATS AL BOTAVANT I SEDICIONS OMBRÍVOLES

Jo crec que no existeixen ni els sinònims ni les traduccions exactes. Cada paraula té els seus matisos en les diferents llengües i, encara més, en les diferents formes dialectals. És clar que de vegades preval la mandra a l'hora de cercar un mot adient en una traducció, per exemple, de l'anglès o del castellà. Jo, amb tot això, no m'hi poso pedres al fetge ni em sembla pas malament que avui, en una societat globalitzada, manllevem d'aquí i d'allà, la veritat. S'ha fet sempre i potser és inevitable. El que passa és que en el tema del castellà/espanyol versus català o a l'inrevés s'hi barregen aspectes emocionals, patriòtics i polítics a dojo.

Amb la normalització lingüística es va comprovar que ens feia falta vocabulari groller. Fabra i els del seu temps eren molt primmirats i per això els insults o les paraulotes es van perdre per l'espai sideral dels eufemismes. Als principis de la TV3 fèiem broma dels vatua però a poc a poc es van anar incorporant els fills de puta, un insult que hores d'ara s'hauria de revisar a fons, pel que té de masclista i discriminador però que sembla que funciona, en moltes obres de teatre l'utilitzen a dojo per donar verisme i el que fa és angúnia ja que sovint no ve a tomb i s'introdueix amb calçador en el context. 

També hi ha un excés d'expressions com l'hem cagat, cosa que he escoltat fins i tot en informatius de la tele o de la ràdio,  i, en els darrers temps, tot es peta. L'ús de frases col·loquials en informatius seriosos avui és de traca, he escoltat coses com ara que 'a un ministre li han tocat el crostó' o que determinat polític 'ha pixat fora de text'. La idea del context adient es deu haver esvaït en la modernitat líquida.

Avui hi ha molta sensibilitat a l'hora de dir a algú, per exemple, maricon, però això de fill de puta es troba plenament vigent. Potser perquè el tema de la prostitució no el tenim gens clar ni se'n parla de forma seriosa i amb ganes de fer-hi alguna cosa que no obeeixi a qüestionaments de moralina feminista barata i que protegeixi les treballadores. Un dels darrers capítols de Borgen, per cert, entomava el tema de forma molt interessant.

Quan jo era petita hi havia tebeos de nens i tebeos de nenes. Encara existeixen, però ningú no vol que sigui dit. Els de nenes eren domèstics, d'amor, de fades i de virtuts maternals. Els de nens eren competitius, violents, bèl·lics i sanguinaris. Malgrat això, potser a causa de molts prejudicis, els de nens tenen encara les seves devocions i se n'han fet molts més facsímils. 

Fa anys, en uns cursos per a mestres, ens van passar un power point sobre còmics antics, en acabar vaig protestar, tot el que allà es mencionava era de nens, des del Capitán Trueno al Diego Valor. El xicot que l'havia fet gairebé se'm va enfadar i em va dir que els de nenes eren carrinclons. Val més ser carrinclona, diria jo, que no pas anar estossinant enemics. En tot cas avui s'ha admès que entre els dibuixants dels tebeos de nenes hi havia gent molt bona, dones la majoria. I és que moltes coses ens l'hem de fer mirar, la veritat. Sorprèn l'èxit de la novel·la negra, molta de la qual passada de rosca i violenta en excés, en comparació amb la consideració de la mal anomenada novel·la rosa. De fet, jo crec que hi ha una novel·la rosa, avui, però els seus autors, en general, autores, no acceptarien de cap manera que se'ls digués que pertanyen a aquest gènere. De vegades, pel mig de la història romàntica hi posen un crim, per tal que sembli negra.

Existien aquests dos tipus de tebeos però les nenes, de tant en tant, també llegíem tebeos de nens, a l'inrevés no era tan freqüent ja que a la mínima actitud que semblés femenina als nens se'ls reprimia i botzinava sense contemplacions. A un meu parent, més gran que jo, al poble, una vegada li vaig veure amollar un bolet a un seu fill  que no devia tenir ni quatre anys, perquè jugava amb una nina, dient-li, amb crits: els nens no hi juguen, amb nines! Un meu amiguet tenia la tendència a disfressar-se de flamenca, en aquells anys de l'èxit de la Lola Flores, i la família estava molt preocupada. I això que, de fet, una cosa molt habitual durant els carnavals és que els senyors es disfressin de senyores i les senyores de cabareteres, tema aquest que podria ser objecte d'un estudi psicològic interessant. 

Com que jo en llegia de nens, del meu germà i d'altres amics, de tant en tant, m'ensopegava, per exemple, en els del Roberto Alcázar y Pedrín, (parella singular amb paral·lelismes amb Batman i Robin i que té un rerefons d'allò més evident, pel que fa a l'opció sexual dels protagonistes), amb penjaments diversos i frases com ara: ¡Chúpate esa mandarina!  en relació al fet d'etzibar una bufa a l'enemic, moltes vegades xinès, negre salvatge o comunista, tot i que també podien lluitar contra estranys monstres. Eren paraules que jo no havia sentit mai i que per a mi eren dels tebeos. L'Alcázar tenia un cognom ben gràfic i s'assemblava d'allò més a José Antonio Primo de Rivera. 

Això del procés i la visceralitat d'algunes manifestacions verbals generades en aquests temps de penitència m'han fet recordar moltes paraulotes divertides d'aquells tebeos, la darrera, botarate. Una bona amiga, també escriptora, em comentava una vegada que es feia difícil traduir coses con anonadado o mojigata. Jo tinc un blog en castellà, de vegades he de recórrer a escriure coses en català, no els trobo una traducció contundent ni veraç.

Botarate no és ben bé poca-solta ni taral·lirot, amb el punt volat aquest que els dogmàtics estimen tant fins al punt d'haver-li dedicat un dia especial. Botarate és botarate i no és que jo cregui que som millors o pitjors segons la llengua que fem servir, fruit de tants encreuaments, contaminacions i circumstàncies històriques i de la qual es poden trobar moltes variants malgrat que la tele ens unifica tots en el mar de l'estàndard del moment. Jo no crec que Puigdemont sigui un botarate però sí que conec botarates catalans, la veritat. Puigdemont podria ser votarate, potser. Posats a ampliar vocabulari...

Les informacions que he trobat pel món virtual expliquen la seva etimologia, vegeu:

Sustantivo masculino. Este vocabulario coloquial que se dice de un hombre que esta irreflexivo, bullicioso, perturbado, alborotado, desordenado, atolondrado y con escaso juicio. En Canarias y América es una persona manirrota, malgastador y despilfarrador. Este vocablo se puede usar como adjetivo.

Etimología

Esta palabra en su etimología viene del verbo “botar” y del sufijo “ate” equivalente a “ado” con terminación de algunos nombres de origen americano que indica acción y resultado de.

Però amb les definicions passa com en les traduccions i els sinònims, mai no són exactes del tot i, en tot cas, cadascú de nosaltres té la seva percepció, de vegades, com en aquest cas, lligada al mateix so de la paraula. Avui estem recuperant molts mots d'aquells tebeos, semblaven pintorescos, antics, però resulta que han revifat. Jo em pensava que això de sedición era quelcom en desús i ja hem vist que no pas. 

En tot cas, la parauleta m'ha evocat hiverns del passat al costat del braser, llegint amb gran afició tebeos violents i doctrinaris del meu germanet, en el qual les dones sempre hi tenien un paper molt secundari i, en tot cas, mai no hi havia amor ni enamoraments sòlids. Per cert, una vegada, d'adolescent, vaig deixar una pila d'aquells tebeos del Roberto Alcázar i el Pedrín a a un xicot amb el qual ballava i no el vaig veure més, ni a ell ni als tebeos, cosa que va fer enfadar molt el meu germà que encara era jovenet, i amb tota la raó.  A més a més de'un botarat va ser un aprofitat, el paio. 

Aquesta gent del govern hispànic, fins i tot els que encara no manen, són una mina semàntica, la veritat. Ja espero amb candeletes les seves noves aportacions al vocabulari específic del penjament dedicat als catalans repatanis.  Jo crec que preparen els discursos a casa, després d'haver revisat la premsa infantil dels seus anys d'innocència lectora.