L'altre dia, gràcies a un programa molt interessant sobre cinema clàssic, que emet la SER (Sucedió una noche) em vaig adonar de què la melodia que fa de fons dels títols de crèdit a La creu de ferro. Hänschen Klein, era una de les que entonava Xesco Boix i que jo cantava amb els meus fills i alumnes. El títol, en català, era Cançó dels oficis i la lletra en la nostra llengua és de Ramon Folch i Camarasa. Les cançons infantils, en contexts perversos, resulten inquietants, cosa que va aprofitar força Agatha Christie, per cert.
La creu de ferro és una pel·lícula de l'any 1977, dirigida per Sam Peckinpah, i, com la majoria de les del director, força violenta. És l'única incursió del director en el cinema de guerra i pertany a aquestes pel·lícules de guerra anti bèl·liques, el paradigma de les quals és Camins de glòria, pel·lícula que va ser prohibida durant anys a molts països i que jo, a finals dels setanta, encara vaig haver d'anar a veure a França on, per cert, tampoc la van deixar projectar durant alguns anys.
La guerra, crec, és la pitjor de les situacions que una persona pot viure. La guerra propicia el caos i el poder dels violents, els sàdics i els guillats. No hi ha cap ordre i sempre reben els més innocents i febles, en aquestes situacions de tragèdia generalitzada. A Camins de glòria el personatge interpretat per Kirk Douglas repeteix una coneguda i contundent frase de Samuel Johnson: el patriotisme és el darrer refugi dels canalles. El patriotisme, amb l'ajuda de les religions o de les idees polítiques, ha portat un munt de jovent a l'escorxador durant anys i panys, ha desvetllat el pitjor de cada casa i avui encara s'esgrimeix com un valor acceptable i des de molts costats i tendències.
He de dir que la pel·lícula de guerra que m'ha agradat més des que la vaig veure per primera vegada i que m'agrada sempre que la torno a veure és Temps d'estimar, temps de morir. A les pel·lícules canòniques de guerra hi acostumava a haver-hi poc romanticisme amorós però aquí n'hi ha molt. La va dirigir Douglas Sirk, és clar, tot té una explicació. No necessitava mostrar-nos en directe morts, ferits o torturats i per això resultava encara més inquietant. No feia trampes amb un final feliç, l'excés de pietat del protagonisme, quan li revifa l'esperança, fa que sigui imprudent.
La pel·licula estava basada en una novel·la d'Eric Maria Remarque qui, a més, feia un cameo a la història i tot. Remarque té diferents llibres sobre guerra, el més conegut és Sin novedad en el frente, que s'ha dut un parell de vegades al cinema, ambdues de forma molt digna. L'escriptor va tenir moltes relacions amb el món del cinema, també sentimentals. Els nazis van cremar el llibre i van intentar bescantar l'autor, per sort ell va poder marxar del país abans de l'escalada del nazisme. Avui, malauradament, és un autor una mica oblidat a casa nostra.
Hi pensava ahir, en Tiempo de amar, tiempo de morir, ja que em vaig assabentar de la mort de John Gavin, un molt bon actor que allà estava guapíssim i que més endavant es va dedicar a la diplomàcia i es va, pràcticament, retirar del cinema. El sobreviu la seva segona dona, Constance Towers, gran actriu que va treballar en diferents ocasions amb Sam Fuller. Portaven junts un munt d'anys i tenien cadascun dos fills de matrimonis anteriors. Gavin feia pensar en Rock Hudson però era molt diferent. Els actors ben plantats, com passa amb les actrius molt maques, sembla que hagin de demostrar més a fons que treballen bé, allò que guanyen per un costat ho perden per un altre. A la pel·lícula que menciono compartia cartell amb Liselotte Pulver, una actriu alemanya que va ser molt popular durant uns anys i que encara viu, tot i que retirada.
Estic escrivint això i recordo la Glòria, que va morir fa poc, que estimava molt el cinema i sempre em posava llargs comentaris i diferents puntualitzacions sobre el contingut de les meves entrades amb evocacions diverses. Tot passa i així ha estat sempre i feliços els qui, de moment, malgrat els diferents trasbalsos polítics i socials no hem de patir ni hem patit una guerra, la llàstima és que no copsem la fragilitat de la pau fins que no envellim una mica, què hi farem. Al costat de la literatura i del cinema antibèl·lics i antiviolents hem patit molta mitificació poètica i literària de la violència i la lluita armada i encara, de tant en tant, llegeixo crides actuals a cremar-ho tot i tallar caps a tort i a dret, sé que, de moment, és retòrica, però no fa cap gràcia.
La pel·licula estava basada en una novel·la d'Eric Maria Remarque qui, a més, feia un cameo a la història i tot. Remarque té diferents llibres sobre guerra, el més conegut és Sin novedad en el frente, que s'ha dut un parell de vegades al cinema, ambdues de forma molt digna. L'escriptor va tenir moltes relacions amb el món del cinema, també sentimentals. Els nazis van cremar el llibre i van intentar bescantar l'autor, per sort ell va poder marxar del país abans de l'escalada del nazisme. Avui, malauradament, és un autor una mica oblidat a casa nostra.
Estic escrivint això i recordo la Glòria, que va morir fa poc, que estimava molt el cinema i sempre em posava llargs comentaris i diferents puntualitzacions sobre el contingut de les meves entrades amb evocacions diverses. Tot passa i així ha estat sempre i feliços els qui, de moment, malgrat els diferents trasbalsos polítics i socials no hem de patir ni hem patit una guerra, la llàstima és que no copsem la fragilitat de la pau fins que no envellim una mica, què hi farem. Al costat de la literatura i del cinema antibèl·lics i antiviolents hem patit molta mitificació poètica i literària de la violència i la lluita armada i encara, de tant en tant, llegeixo crides actuals a cremar-ho tot i tallar caps a tort i a dret, sé que, de moment, és retòrica, però no fa cap gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada