DAMES I MÚSICA

La darrera xerrada de CERHISEC la vam dedicar al cuplet català i vam comptar amb Jordi Quintana, un d'aquests savis polifacètics que són tot un luxe per a la Cultura (amb majúscula) del país, no en debades, malgrat els seus grans coneixements musicals, es dedica professionalment al camp de la pedagogia. 

Un dels temes que van sorgir en el transcurs de la xerrada va ser el de les dones compositores. Fa anys, molts, però no pas tants, segons com es miri, semblava que no hi havia dones pintores ni compositores i ara n'estan sortint a dojo. Per no parlar del camp de la ciència, fa poc em van passar una breu filmació en la qual dones científiques es queixaven del nombre de senyores amb un Nobel científic, en comparació amb el d'homes. Ja he protestat manta vegades sobre la qüestió del Premi d'Honor. Sobre les dones científiques i el seu bandejament ha escrit en diferents ocasions la meva admirada Lectora Corrent.

Però, vaja, per no anar-me'n per les branques ni per les alegres codines d'Úbeda, tornaré a les dones compositores, tot i que en el tema musical em considero gairebé analfabeta, per desgràcia. Una de les més conegudes, en el camp aparentment frívol del cuplet, va ser Càndida Pérez, qui, gràcies potser a ser d'Olot i als bons oficis del mateix Jordi Quintana té, avui, placa a la seva ciutat natal i placeta amb jardinets al barri de Sant Antoni. Pérez cantava i componia, tot i no saber música, va tenir també la xamba de què el seu marit, Lucarelli,  reconegués l'autoria de la dona, no sempre passava així, molts consorts aprofitats firmaven els productes sense gaire manies. 

Una de tantes dames oblidades, potser a causa del pes específic i polièdric del seu marit, el gran Rusiñol, ha estat Lluïsa Denís. Denís pintava, composava, escrivia poemes i trobar les seves creacions és avui, de moment, força difícil. Hi ha qui pensa encara que aquelles dames modernistes no feien res més que dedicar-se a obres de caritat de caire burgès, brodar mocadorets i anar al Liceu a fer goma, i potser també era així, encara més un cop es casaven. Fins i tot per a les noies benestants tot era molt complicat.

Denís va escriure sarsueles, música i lletra, i moltes coses més. El dia 8 es fa un concert al Palau Güell amb cançons creades per dames modernistes, algunes escrivien la lletra, d'altres la música, unes quantes, lletra i música. Malauradament les entrades s'han exhaurit però és possible que el concert es repeteixi, no és la primera vegada que es pot escoltar. El repertori el formen obres de Narcisa Freixas, Carme Karr, Isabel i Maria Lluïsa Güell i Lluïsa Casagemas. Una cançó de Lluïsa Denís porta per nom El lechuguino, cosa que fa pensar en l'humor que rumbejava la senyora Rusiñol, diuen que algunes són properes als cuplets i tot. I amb un cert toc picaresc. 

Encara, en diferents visites a llocs modernistes, t'expliquen com una gracieta aquella lamentable anècdota segons la qual Gaudí va dir a una dama que si no li cabia el piano toqués el violí. Potser ignorava, l'arquitecte, que aquelles filles de bona casa, com ara les noies Güell, eren unes grans pianistes, no es pot ser savi en totes les matèries, vet-ho aquí. 

Evidentment, eren dames burgeses, malgrat això havien de viure a l'ombra dels senyors. Montserrat Roig, en un dels seus darrers articles, ironitzava sobre el fet que Gaudí no tenia ni idea del tema de la neteja, car treure la pols, ni que tinguis servei, a aquells sostres i aquelles baranes de la Pedrera devia ser una cosa que no el preocupava gens com avui sembla que no preocupa als arquitectes moderns el repte en el qual s'ha convertit la neteja dels vidres dels nous edificis fatxendes. 

He trobat molt poca cosa sobre Lluïsa Denís, pel que fa a les seves activitats artístiques, dos o tres poemes, alguna lletra de cançó. També va pintar, força bé. Si les dones riques vivien a l'ombra dels senyors, les pobres, pitjor, tot i que a l'hora de protestar eren les primeres, malgrat haguessin de fer bullir l'olla i rentar la bugada. Les fotografies d'aquell Paral·lel tan evocat ens mostren un munt d'homes de classe modesta fent el vermut o anant de gresca, amb poques excepcions. Tot són homes, no hi ha dones, els hi fa vergonya entrar, cantàvem el senyor Porter, no fa tan de temps.

Fins i tot Durruti es va haver d'enfrontar amb coneguts ideològics que el criticaven quan tenia cura de la seva filla. L'home més explotat, va dir un dels ideòlegs més respectats, té encara algú més explotat, la seva dona. Les coses han canviat. Les coses, han canviat? Una miqueta, sí, però em temo que aquí caic aquí m'aixeco. 

Això de lechuguino va ser molt popular, com allò altre de currutaco. Encara eren aquestes paraules vives quan jo era petita, al menys en boca dels iaios d'aleshores i que sorgien sovint en el teatre popular en català dels temps pretèrits. De fet, aquell cuplet del Pasqual nostrat, lletra de Joan Misterio i música de Joan Viladomat, ja retrata un d'aquests xicots extravagants i presumits, fins a fer-ne un personatge  surrealista. Per cert, no he sentit mai que existissin lechuguines ni currutaques.