MONSTRES IMMORTALS

No he vist la versió de Frankenstein que fan al TNC, força valorada per la crítica teatral. Fa algun temps vaig llegir un llibre de Richard Holmes en el qual s'evocava el pas de Shelley i la seva dona per Itàlia i aquests dies estic acabant la biografia de l'escriptora, obra de Muriel Spark. Farà ben aviat dos-cents anys de la publicació d'un llibre que ha esdevingut un clàssic, tot i que es pot dir que un clàssic poc llegit a fons.

M'expliquen que el muntatge del TNC també interpreta el tema a la seva manera, tot i que en conserva l'esperit, però això de conservar l'esperit és molt relatiu, els anys passen i tot es reinventa. Mentre que sovint es critiquen les versions lliures dels textos, quan passen al cinema, en aquest cas el Monstre ha aconseguit sense massa problemes més de mil versions irrespectuoses, comptant cinema, teatre i publicacions diverses. D'entrada, això del nom de Frankenstein ha quedat atorgat a l'estranya criatura, i quan pensem en el personatge ens ve el cap, com passa amb els contes populars i Disney, la icona cinematogràfica tradicional, amb Boris Karloff, el gran.

Una de les versions en cinema que es va acostar més a l'original va ser la de Kenneth Branagh, ja el títol manifesta les bones intencions, Frankenstein de Mary Shelley.  Robert de Niro era el Monstre i el  van caracteritzar amb tot de costures,  realment feia por. Malgrat tot, la versió també diferia de l'original, no s'ha fet encara cap versió absolutament fidel al llibre. Tot i que hi ha divergències en la valoració de la pel·lícula encara es considera del millor que s'ha fet sobre el tema.

La vida de Mary Shelley és plena d'elements romàntics sobre la seva relació amb el poeta i amb aquell clan estrany, inclòs Byron. Sobre tots ells s'ha escrit a dojo i s'han fet pel·lícules diverses. Tot i que no va morir molt gran, a partir de la mort del seu marit sembla que l'interès per aquesta gran dama va minvar. Tot i que va créixer en un mitjà més respectuós amb les dones que la gran majoria, això del feminisme encara estava a les beceroles o potser ni tan sols no es plantejava. 

Dels seus fills amb el poeta tan sols en va sobreviure un, Percy Florence,  un senyor bonhomiós, suposadament mediocre i que va dur una vida absolutament tranquil·la i feliç, cosa que la seva mare, al menys d'entrada, no va valorar i que la va decebre. Gràcies a un fill tan convencional va tenir companyia i afecte en els seus darrers anys i, al capdavall, això potser és molt més important que no pas les genialitats dels grans poetes romàntics com el mateix Shelley i, és clar, Byron, tan atractiu, egoista i repulsiu a la vegada i que va deixar morir la filleta que va tenir amb la germanastra de Mary en un convent de l'època.

Mary Shelley era una senyora amb un gran instint maternal, li agradaven les criatures, malauradament aquell drama de l'època que era la mortalitat infantil la va sacsejar en diferents ocasions i també la mort de la nena de Byron li va fer força mal, ja que se l'estimava molt.  

Frankenstein, el llibre, sorprèn a causa de la joventut de l'escriptora quan el va publicar, tot just divuit anyets. Cap altra publicació seva va obtenir tant de ressò, llevat d'aquesta història de por. A Mary Shelley li passa una mica com a George Sand, sabem més del personatge que no pas de la seva literatura. Per cert, George Sand, que també era criaturera, a la seva manera, va perdre una néta d'una forma semblant a la filla de Byron, el seu gendre, un personatge complicat com la seva filla, Solange,  va aconseguir la custòdia de la nena, molt petita, i també la va portar a un d'aquells convents de l'època en els quals era habitual acollir infants, on va morir. Byron es va entestar en no lliurar la nena a la seva mare. Aquestes malaurades lluites de les parelles trencades, amb infants pel mig, són un clàssic perdurable, per desgràcia.

Muriel Spark dedica, amb molt bon criteri, una part del llibre a analitzar l'obra literària de Mary Shelley, una obra que s'ha de situar en el context del seu temps, les interpretacions modernes de la història responen a les nostres dèries del present. Resulta impossible entrar a fons en la mentalitat amb la qual els lectors entomaven aquell llarg conte estrany i amb un argument que tenia algunes referències de menys volada en aquells inicis del segle XIX. 

Les moltes versions de tota mena que s'ha endegat sembla que defugen el final, un final que sembla prou èpic i cinematogràfic com per ésser tingut en compte. De fet, el nom de Frankenstein, prou que ho sabem,  és el cognom de Víctor, el seu creador i el Monstre no té filiació coneguda. En general, però, s'ha acceptat la transferència, com en el cas de Jekyll i Hyde es considera que el monstre és un alter ego del metge tràgic i agosarat. 

Encara tenim material per a mil versions més, vaja.