GUÉDIGUIAN I ELS SEUS AMICS, DE CARA AL MAR DE LA VIDA

Dans votre vie à vous, rien n'arrive. Rien qui aille d'un bout à l'autre. Rien ne commence, rien ne finit. Ca vaut la peine d'aller au théâtre pour voir quelque chose qui arrive. Vous entendez ! Qui arrive pour de bon ! Qui commence et qui finisse !

L'Echange (1894)
Paul Claudel

Recuperar el món de Robert Guédiguian és com retrobar una colla de vells coneguts. S'han fet grans, com jo mateixa, i el seu mal no vol soroll, però no poden deixar de banda els ideals i les dèries juvenils, encara que s'hagin amarat de nostàlgia. La casa junto al mar (La villa) ens situa en un paisatge conegut, francès però que podria pertànyer a qualsevol raconet de casa nostra. 

El director constata una evidència i ho ha manifestat en algunes entrevistes, l'esquerra europea ha renunciat des de fa temps als seus principis, ideals i objectius. El pitjor és que l'esquerra no és una abstracció sinó gent, persones. Les sales de cinema, com abans les de teatre, eren molt més que un lloc on veure pel·lícules, eren un lloc de contacte entre la gent modesta, de reunió. Les sèries de culte poden estar molt bé però, com tantes coses del present, es consumeixen més aviat en la intimitat.

Aquesta casa que mira al mar, en una urbanització que va materialitzar el somni dels treballadors, allò de la caseta i l'hortet, més o menys, autoconstruïda per la família, de forma cooperativa i solidària, i el veïnat de la qual compartia fins i tot l'arbre de Nadal es troba en perill, com s'hi troben els vells barris de les ciutats o els restaurants modestos i sense pretensions. 

Un drama personal va contribuir al trencament familiar, malauradament quan ens en passa alguna tenim una tendència perillosa a cercar culpables. El vell lluitador es va adonar un dia de què els obrers no volien ser-ho i de què la consciència de classe era un miratge, la sortida digna a la decadència en ocasions no pot portar a res més que al suïcidi lúcid. Hi ha molts temes en aquesta història senzilla, fins i tot hi surt el tema dels refugiats, introduït una mica amb calçador i que no es resol. I és que potser no es pot resoldre. Al capdavall el destí dels qui s'adapten a un nou país pot ser fer de soldats, de policies, mirats de cua d'ull per la resta i de procedència molt més humil que els nois i noies de casa bona del maig del 68 que volien canviar el món.

És estrany com l'atzar fa coincidir les coses en algun moment. Tot just fa un parell de dies comentava  amb una amiga com em va impressionar La bona persona de Sezuan en aquell llunyà 1967, interpretada per una Núria Espert en estat de gràcia que cantava amb molta grapa. N'han fet d'altres versions, al llarg del temps, però mai no seran com aquella ni m'impressionaran de la mateixa manera perquè els temps han canviat molt i jo també. És una obra que es menciona a la pel·lícula i que hi té un paper destacat. El personatge que fa Ascaride és el d'una actriu de teatre. També es menciona Claudel, autor avui de baixa, ara i aquí però que va ser molt mencionat en la meva època, a causa del seu catolicisme militant, molt del gust dels capellans més o menys progressistes. Potser per això, com passa amb tants altres, no li hem acabat de trobar la grandesa. 

Retornar al cinema de Guédiguian és recuperar una mica allò que crèiem que podia ser el món, la pau senzilla dels treballadors, plaers modestos, mobles senzills i taules en una terrasseta, davant del mar, cobertes amb un hule de mercadillo. Els actors i actrius de Guédiguian, Ascaride inclosa, són gent normaleta, sense glamour, la seva grandesa és la seva humanitat i envelleixen sense gastar un euro en maquillatges, això també s'agraeix, en el present.

La lluita solidària amb fonaments ideològics, pot ser un altre engany, és clar. Els ideòlegs del poder o que aspiren a tenir poder ens venen moltes motos ben embolcallades, ni que sigui a llargs terminis. Em sobta que sorprengui avui això de les notícies falses (fake news per als moderns), sempre ens han estat enredant des de totes bandes, uns i altres, a través dels diaris, de les ràdios, del pregoner del poble o del boca-orella ben orquestrat. Precisament ahir hi pensava, mirant l'il·lustratiu documental de la singular Mary Béard sobre Juli César.

Però perdre la fe no vol dir perdre l'esperança, un personatge de Sopa de pollastre amb ordi, la mare, tot i que vol viure enganyada, acaba admetent que la llum no deixarà d'existir encara que es fonguin els ploms. Un altre tema és si la llum ens pertany o  es propietat de les grans companyies elèctriques.

En aquesta casa al costat del mar hi sura la melangia inevitable que produeix el pas del temps, més que no pas el desengany per les revolucions perdudes o inexistents. Els seus habitants s'han fet grans i nosaltres també. Al capdavall anem al cinema o al teatre per veure coses que passen, que tenen un principi i un final, encara que sigui un final obert, la vida és teatre -o cinema- ja ho va veure Calderón i fins i tot ho hem escoltat sovint amb música de bolero.