PRIMAVERES PERDUDES I REIVINDICACIONS PENDENTS

Parleu molt de tèrbols corrents d'odis i d'hostilitat per part nostra, i no us adoneu que els vostres actes són els provocadors...

(Valentí Almirall, 1885, resposta als atacs de Núñez de Arce al Memorial en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, lliurat a Alfons XII).

És estrany com determinats temes ens venen a trobar, gairebé per atzar. Fa algun temps una amiga, historiadora i arxivera, em va preguntar pel Camp de les Carolines, on es van celebrar reunions multitudinàries i mítings l'any 1890, durant la preparació del primer Primer de Maig celebrat a Barcelona.

El Camp de les Carolines era un terreny feréstec pel qual encara passaven encara algunes rieres, la de Laurel i la de Creu de Molers, ocupava una bona part de l'actual Paral·lel, des del carrer d'Aldana al carrer Manso. El seu propietari, tossut, no volia cedir-lo per a la urbanització de l'avinguda, al final va haver d'intervenir l'alcalde, Collaso i Gil, per tal d'aconseguir la cessió. Poc després d'aquell Primer de Maig el Camp de les Carolines ja no existia, els terrenys es van poder aplanar i el Paral·lel va anar agafant forma.

El cas és que em vaig animar a preparar una xerrada de CERHISEC, per al proper mes d'abril, sobre aquell Primer de Maig i aquell lloc  que va ser un indret de trobada. El llibre que més he consultat es un d'imprescindible, sobre aquella data, escrit per Joaquim Ferrer. Ferrer va ser un home de Pallach, va passar pel PSC, fins que aquest va ser abduït pel PSOE, i va acabar a Convergència. La dreta de l'esquerra i l'esquerra de la dreta sovint es podrien confondre i les militàncies obeeixen a molts factors. Ferrer va ser Conseller de Cultura i senador. Va morir l'any 2016, el 2017 li van donar a títol pòstum la Creu de Sant Jordi, que ja és gros. Tantes que en reparteixen a tort i a dret i aquesta va haver de ser post mortem.

Més enllà de la política Joaquim Ferrer va ser un gran historiador, molt centrat en el tema obrerista i en la seva relació amb el catalanisme. Els seus llibres són encara imprescindibles, sovint s'ha volgut relacionar el catalanisme amb la burgesia rància i s'ha oblidat el vessant progressista de la qüestió. Ferrer té un llibre excel·lent sobre Layret i d'altres amb temes mes contemporanis, com ara el que fa referència a les vagues de la Harry Walker.

Hi ha molts oblidats en la nostra història, recent i remota. El catalanisme d'esquerra ha estat ocultat, no sé si de forma intencionada, pel més conservador, lligat al Modernisme, a la Sagrada Família i  a les lectures etèries que se'ns fan en els itineraris canònics. Però  també ha estat menystingut i bandejat per l'esquerra oficial, fins i tot per determinada esquerra de casa nostra que creu que desmuntant el senyor López del seu suport enlairat ha fet un acte d'allò mes agosarat i trencador. Un dels personatges que he retrobat en el llibre de Ferrer el qual, per cert, vaig haver de comprar de segona mà i encara bo, ha estat Valentí Almirall, un home admirable, que va acabar aïllat, com sol passar amb les ments lúcides. 

No crec que la història es repeteixi, tampoc no crec que conèixer la història contribueixi a què no la repetim, tot això són tòpics recurrents. Res no es repeteix ja que els contextos canvien. Tot i amb això admeto que hi ha problemes que no s'acaben de solucionar mai i per això sembla que es repeteixin. La frase d'Almirall amb la qual encapçalo aquesta entrada sembla escrita avui mateix, és clar. Tampoc no sé si els problemes es poden resoldre quan després d'uns en venen uns altres.

Aquell Primer de Maig va ser molt bonic, lluminós, esperançador, amb moltes divisions, això sí. Com sol passar en tants casos hi trobem els possibilistes i els radicals i encara a cada bàndol hi ha un munt de tendències. La manifestació va ser un èxit, fins i tot els poders públics la van aplaudir. Les reivindicacions, sobretot la de les vuit hores, estaven encara pendents de resolució en molts àmbits i la cosa no va acabar aquell Primer de Maig i tot es va complicar. 

El liberal Sagasta va donar pas als conservadors, en el govern hispànic, i una altra gran persona, el governador Luis Antúnez, va donar pas a gent de menys volada ètica, en el seu càrrec. Les primaveres duren poc. Un tema curiós és que els relats dels mítings al Camp de les Carolines parlen de la gran presència de dones però en els gravats existents, quan la manifestació arriba als llocs clau de la ciutat, es veuen sobretot homes. 

Sobta comprovar com determinat sector patronal era més carca i immobilista que els militars, per exemple. Allò de les vuit hores es va acabar per aconseguir, damunt del paper, un altre tema és si va funcionar en tot el complex àmbit de la indústria catalana i espanyola. La premsa catalana conservadora veia dimonis per tot arreu i de la hispànica en castellà no cal ni parlar-ne, ja aleshores es clamava contra els terroristes estrangers, el judaisme, la maçoneria i el liberalisme. Contra les idees estrangeres que contaminaven la nostra idiosincràsia patriarcal, rural, romàntica i carlista.

Els sectors més radicals dels obrers es van radicalitzar encara més i l'anarquisme va prendre el lloc a les moderacions més possibilistes, com era d'esperar, amb l'augment progressiu de la repressió i la miopia de molts empresaris, els amos, encara situats en una mena de feudalisme industrial. Hi havia excepcions però no els devia ser gaire fàcil mantenir una posició diferent a la de la resta. Malgrat les càrregues policials i militars d'aquells anys la violència era relativa, després tot s'agreujaria molt més. La publicació La Tramontana, una de les més emblemàtiques del sector obrer, patiria moltes suspensions fins 1903, quan va haver de tancar de forma definitiva. 

La gent benestant continuava anant al teatre i al ball, Maragall, en un dels seus articles, es pregunta si no són, ell inclòs, tan cecs com l'aristocràcia d'abans de la revolució francesa. Maragall és un d'aquests personatges, bona gent, que s'adona del que passa però no pot defugir la seva classe social i els seus privilegis. La història no es pot conèixer mai a fons, hi ha veus diferents i interpretacions divergents, però més enllà del romanticisme patriòtic i les visions que volen ser excessivament positives, el passat fa plorar. I el present potser també. Al menys, a estones, tampoc no cal amargar-se la vida, tan sols en tenim una. Si ve la revolució que em trobi a la Filmoteca, vaja.