CANTINFLAS, MARIO MORENO (1911-1993), EN EL MEU IMAGINARI SENTIMENTAL

Ha fet aquests dies vint-i-cinc anys de la mort de Cantinflas, Mario Moreno. L'actor va lligat, en el meu record, a unes llargues sessions de cinema que feien de tant en tant al cinema Mistral, que després va ser el Waldorf i avui acull serveis municipals. No eren els tradicionals programes dobles amb NODO sinó que projectaven unes quantes pel·lícules còmiques, de diferent durada, moltes de les quals força antigues. En passaven de Laurel i Hardy, Xarlot, Budd Abbot i Lou Costello, a més a més de la de Cantinflas, és clar. I també alguns dibuixos, Tom i Jerry, coses així.

Cantinflas, en aquella època, ja connectava més aviat amb la generació dels meus pares que no pas amb la meva, a mi quan parlava em produïa una mena de maldecap, tampoc no vaig connectar mai amb Laurel i Hardy i les seves patacades. Però havia vist riure força els pares, escoltant aquelles rastelleres incomprensibles que el còmic amollava de forma absolutament original, tot i que sembla que s'havia inspirat en d'altres actors del seu país, com Manuel Medel, amb qui havia conformat una parella còmica en el teatre. Veure riure a gust els pares, en aquells anys, era tot un goig, considerant com es treballava i el just que s'anava per sobreviure.

El seu personatge va connectar molt amb els mexicans, sobretot amb les classes populars, no és gens estrany que allà sigui tot un mite, un ídol. Té punts de contacte amb el primer Xarlot, Chaplin admirava molt Mario Moreno. Va fer una carrera relativament breu a Hollywood, sobretot a partir de la seva participació a La volta al món en vuitanta dies, on van canviar la filiació de l'original Passepartout, l'impagable criat del protagonista, i el van anomenar Picaporte. 

Als Estats Units, aprofitant l'èxit de La volta al món va fer també Pepe, on sortien un munt d'actors i actrius coneguts. No va tenir l'èxit de l'altra però va rebre alguns guardons. Va tenir ressò en la moda de l'època, les faldilles i pantalons Pepe, situades més avall de la cintura i subjectades amb tirants, com aquells pantalons que duia l'actor, van ser molt populars durant un temps. Jo en tenia una de molt maca, de color marró.

Cantinflas va ser un home complex i polièdric, amb molta afició a les senyores i una vida privada mogudeta, tot i que sempre va estar casat amb la mateixa senyora, qui va morir relativament jove. Tenia un fill, uns diuen que adoptat, uns altres que fruit de la seva relació amb una amigueta. Aquest fill, ja mort, també va tenir una vida complicada, a més d'embolicar-se en molts plets amb un cosí a causa de l'herència de l'actor.

Recordo que quan anava a la universitat el gran Ricard Salvat ens va parlar molt bé de Cantinflas i del que representava en el seu país i es va plànyer de què Joan Capri ni acabés d'entomar el seu personatge tòpic amb la mateixa força, cosa que sí que feia, a les Illes, Xesc Forteza. 

Tot és opinable i en el fons tot és, també, qüestió de la sort i de la projecció internacional assolida. Aquests còmics tan lligats al llenguatge popular són difícils de doblar i traduir, és clar. El cas de Xarlot va ser diferent pel fet que va treballar força en el cine mut i el llenguatge del cinema mut és universal. Per això quan el cinema va començar a ser sonor hi havia qui, amb certa raó, no ho veia clar, a causa de la pèrdua d'universalitat que comportaria el canvi.

He escoltat aquests dies per la ràdio referències a Cantinfles i als anys que fa de la seva mort i em sobta que sovint aquests periodistes que fan evocacions no es molestin ni tan sols en consultar la wikipedia abans de parlar. M'ha semblat que no entenien gaire bé el que representava l'actor ni tenien una idea aproximada de la seva vida i obra, vaja, i que se situaven en un cert menyspreu elitista de la seva figura. Tan sols es recordava la seva participació a La volta al món en vuitanta dies i no han mencionat cap altra pel·lícula seva. 

Hi ha qui considera que les seves millors aportacions al cinema són les dels anys quaranta i cinquanta, una bona part en blanc i negre. No sóc capaç de valorar-ho, recordo fragments que desvetllaven la hilaritat d'aquell públic popular de cinema de barri, que s'identificava amb la situació humil del personatge: Caballero a la medida, El Siete Machos, El bolero de Raquel... Com d'altres còmics ha estat un personatge convertit en dibuix d'animació. 

Els comentaristes que he escoltat no s'han pogut estalviar explicar-nos que va morir de càncer de pulmó perquè fumava tres paquets diaris. Com en el cas de Paul Newman, també gran fumador, es passa per alt l'edat, Mario Moreno tenia ja vuitanta-un anys quan va morir, no era cap jovenet condemnat a una mort prematura pels seus vicis i a més a més de fumar molt havia viscut de forma intensa, complexa i apassionada, a més de procedir d'una família molt humil de catorze germans, dels quals en van morir sis en néixer. Va fer un munt d'oficis abans de dedicar-se al teatre i, posteriorment, al cinema. La seva vida és plena de brames i llegendes diverses no comprovades. I també se citen moltes frases seves, divertides i profundes.

El diccionari oficial espanyol va incorporar la paraula cantinflear (hablar o actuar de forma disparatada e incongruente y sin decir nada con sustancia) fa anys. Jo crec que, avui, poca gent la deu fer servir, la veritat. I això que la podríem aplicar a molts casos, fins i tot en el món de la política. L'interessant, camaleònic i excel·lent actor Óscar Jaenada va ser Cantinflas en una pel·lícula que va tenir molt bona acollida a Mèxic i que aquí es va estrenar tard i malament. 

El Mistral del carrer de Calàbria, on vaig veure tantes vegades Cantinflas, no tenia amfiteatre i l'entrada general se situava a la part del davant, a les primeres files. La gent, en aquella època, s'emportava el sopar i les criatures de pit als cinemes, tots érem pobres però hi havia pobres més pobres que uns altres i així com en els cines amb amfiteatre els més pobres eren a dalt i no els veies, al Mistral era diferent, els tenies al davant, vaja. Avui es fa difícil d'imaginar com eren aquelles sales de cinema, imprescindibles en aquelles èpoques fosques i d'escassedat en les quals el cine i la ràdio eren distraccions a l'abast de la majoria de butxaques. 

També recordo haver vist alguna pel·lícula de Cantinflas a la terrassa de la cerveseria Damm o Bohèmia, de la Ronda, on, a l'estiu, feien sessions de cinema. De tot fa molts anys i no m'estranya que les noves generacions, que tan sols han pogut veure Cantinfles, molt de tant en tant, per la televisió, no en sàpiguen valorar el pes específic. Tot passa en aquest món, ens predicaven els capellans, per si ens havíem fet una idea diferent sobre la vida. L'època daurada de Cantinflas va lligada a una època esplèndida pel que fa al cinema mexicà, amb grans títols, grans directors i grans actors i actrius,,