EVOCACIONS PEDAGÒGIQUES, ANA MARIA PELEGRÍN EN EL RECORD

A principis dels setanta, a punt d'acabar la carrera de magisteri, amb una companya d'estudis ens vam apuntar a uns cursos sobre teatre infantil i expressió. Es feien als locals de la Plaça d'Espanya i els impartia una noia argentina, Ana Maria Pelegrín.

Durant més de quaranta anys va funcionar la magnífica Escola de Psicomotricitat i Expressió, a càrrec de Carme Aymerich, qui treballava sovint amb la seva germana, Maria. Pelegrín va col·laborar amb aquesta inoblidable Escola des de 1970 fins a 1992.

Pelegrín va continuar la seva tasca a Madrid, va fer moltes coses i va publicar molts llibres. A Barcelona va tornar en alguna ocasió, per col·laborar en un màster de la universitat. Per sort a la xarxa es pot trobar una web completa on es recull la seva immensa feina, les seves publicacions i la seva evolució professional. 

Aquells cursos han estat dels millors que he fet a la meva vida. Ens ho vam passar molt bé i vam aprendre molt. Durant tota la meva vida professional he aprofitat a fons allò que vaig aprendre amb Pelegrín mentre que molts altres cursos i cursets no m'han servit de res i els he oblidat per complet. Pelegrín i, en un altre camp ben diferent, Ricard Salvat, són persones l'ensenyament dels quals he pogut utilitzar en un munt de circumstàncies diverses.

En aquells anys els ajuntaments s'espavilaven en endegar iniciatives a l'entorn de l'educació i de la innovació educativa. Els primers anys que vaig treballar a L'Hospitalet funcionava a fons un departament municipal que duia el nom de Dinàmica Educativa i que va realitzar una tasca inoblidable i va endegar unes quantes publicacions molt interessants.

Podria escriure un llibre extens sobre coses que vam perdre amb l'arribada de la democràcia (democràcia imperfecta, segons hem pogut comprovar). Moltes d'aquelles bones iniciatives del tardofranquisme es van malmetre a causa de la divisió que la necessària política convencional de partits va generar: la Nova Cançó, els Cicles de Cavall Fort... 

Les protestes van ser tèbies, en general, tothom tenia feina en situar-se en el nou paisatge social i polític i la memòria és breu i selectiva. Podria explicar moltes anècdotes estranyes sobre interessos, rivalitats i cops de colze, però com que m'han arribat de forma confidencial i no en tinc proves fefaents ho he de deixar córrer.

Pelegrín posseïa autoritat natural, impressionava i desvetllava una gran admiració. Aleshores devia tenir poc més de trenta anys però semblava molt més jove. Ignoro com va anar que no ens la quedéssim a Barcelona. De fet l'Escola d'Expressió va fer moixoni de forma gairebé vergonyant, el 2010, tot just es va publicar alguna noteta als diaris. Carme Aymerich havia mort el 2001.

Quan comento aquestes pèrdues amb gent més jove m'asseguren que avui hi ha iniciatives semblants, és clar, no en tinc cap dubte. Però m'empipa la facilitat amb la qual s'esberlen coses que funcionen i que funcionen bé, tan sols cal pensar en el munt de plans d'estudi que s'han anat endegant sense revisar les bondats dels anteriors. En el fons, a nivell abstracte, és una mica allò del Món Feliç, val més llençar que haver d'apedaçar...

Pelegrín va morir amb seixanta-nou anys, el setembre proper ja en farà deu. En el món educatiu és on es presenten més sovint suposades novetats, les quals, als qui tenim uns quants anys al damunt ja ens sonen com ara el descobriment recurrent de la sopa d'all. Molts textos actuals sobre educació i sobre d'altres temes s'aprofiten sense manies d'aquelles publicacions del passat, moltes de les quals costen de trobar.

Potser ha de ser així, qui sap. L'entusiasme vital va lligat a la joventut i de jove vols novetats i precises pensar que fas descobertes. Però resulta inquietant comprovar la facilitat amb la qual deixem que les bugades exhaustives se'ns emportin els millors llençols de fil, brodats de forma magistral. Després n'hem de comprar de tergal, a l'Ikea o al Basar Xinès. No cal planxar-los, els podem fer servir i llençar a la brossa sense tenir mala consciència.