EL MÓN VIST ALS VUITANTA ANYS I EN PERSPECTIVA

He tornat a llegir fa poc aquest llibre, les reflexions de Ramón y Cajal poc abans de morir, l'any 1934. El tenia en espera i fa uns dies en Ramon del blog Mon-Ra-Mon comentava el poc interès que semblaven tenir al poble d'Ayerbe, un va viure durant un temps, en promocionar el seu record i potenciar un Centre d'Interpretació dedicat al personatge. Aquesta Espanya tan patriota de fireta, bandereta i himne xaró, sembla que ho és molt poc a l'hora de dedicar a la seva gent brillant els homenatges i records que mereixen. Però en això, ai, no estem per aquí gaire millor encara que de vegades ens ho pensem.

Tinc devoció pel personatge, fins i tot més enllà de la seva tasca científica i encara que moltes de les seves opinions a l'entorn de tota mena de coses,  a banda de les del camp científic sobre el qual no puc opinar a fons, siguin ben diferents de les meves i algunes fins i tot m'empipin força. Fa anys, el 2006, vam dedicar unes jornades a la Ciència, a l'escola. Es complien cent anys del Nobel amb el qual es va premiar la seva tasca, un Nobel, per cert, compartit amb un altre científic. 

En aquella ocasió vaig demanar a la biblioteca alguns llibres escrits per ell. Em va costa trobar-los, em van arribar en unes edicions gairebé contemporànies del científic. La cosa ha millorat una mica, però no tant com caldria. Vaig llegir aleshores unes memòries sobre la seva vida on explica fets de la infantesa i aspectes de la vida familiar de quan era petit. Era un veritable trapella, un gambirot que no llaurava dret de cap de les maneres. Per la feina del seu pare, tossut i  treballador com ell, fins al punt d'anar de Saragossa a Barcelona a peu per no gastar i treure's un títol de cirurgià, van canviar sovint de poble. 

En arribar al nou indret els xicots es ficaven i li feien el que avui en diríem bulling, que ja sabem com eren els xicotots de poble del passat, però després de quatre dies és feia l'amo de la situació, parlava com parlaven els del poble i esdevenia el líder de tota mena d'embolics, fins i tot va construir un canó i va fer destrosses, i en una ocasió el van tancar tres o quatre dies a la presó, de petit. I això que el pare el castigava i l'estovava quan calia, tot i que s'estimaven moltíssim. Els seus records infantils tenen la intenció de no desanimar els pares amb fills entremaliats, tot pot canviar si troben el camí adient.

Ramón y Cajal és un d'aquells casos extraordinaris de gent que serveix per a tot. Podia haver estat dibuixant, pintor, escriptor. Va inventar enginys tecnològics per a la fotografia  i s'ha de dir que en aquest camp va tenir força ajuda de la seva dona, Silveira Fañanás, que tenia devoció pel marit i va fer, sobre tot, el paper que calia a l'esposa d'un savi atrafegat de l'època. Va trobar una dama a la seva mida i necessitat, que es va casar amb ell malgrat l'oposició familiar per ambdues parts, que trobaven que el xicot era un tarambana. 

Va escriure unes novel·letes molt interessants que freguen la ciència-ficció i en moltes ocasions va endegar ell mateix els estris necessaris per a investigar el que volia. Va opinar a dojo i al llarg de la seva vida sobre gairebé tot, considerant que temes com ara el sexual eren, encara, poc adients per als articles divulgatius. Va ser un símbol, un bolet, una demostració de què en un desert científic com era l'estat espanyol podia florir un geni. Així, doncs, per què gastar massa en investigació? 

Aquestes reflexions, escrites als vuitanta-dos anys, toquen un munt d'aspectes de la vida, de la vida quan se'n va a la posta, les pèrdues de visió, d'audició, de desplaçament... Però Don Santiago també opina sobre el món d'aquell 1934, any en el qual, al cap d'uns mesos d'haver-se publicat aquest llibre, moriria. 

Ramón y Cajal era un home del seu temps i té opinions que avui poden semblar masclistes però encara són molt més masclistes els acudits de l'Eugenio de fa quatre dies. Fa algun temps unes feministes es van queixar i van proposar això que sempre es proposa, treure el seu nom de no sé on. Els descendents del científic van posar les coses a lloc, situant les opinions en el seu context històric i social.

Té la virtut d'anar evolucionant i meditant sobre els canvis diversos. Sobre els canvis en la persona, produïts per l'envelliment, però també sobre modes, art, comunicacions, llenguatge, política i el que toqui. Un altre aspecte és que s'ha exagerat la seva afició a les senyores de pagament, malauradament no crec que en l'època seva -ni en l'actual- hi hagués gaire senyores fidels a la seva dona, la veritat. Se suposa que els genis seriosos han de ser com cal en el camp del sexe però això no és pas així ni ho ha estat mai, més aviat els fidels a la senyora són singularitats exòtiques. 

Llàstima que Don Santiago, a causa del context en què va viure, no escrigués més a fons, de forma distesa, sobre el tema sexual. Hi ha anècdotes sobre ell, com ara que en una ocasió feia cua per a un servei sexual, es veu que donaven números, com al mercat a causa de la gran demanda existent (de fet als llibres recents sobre el Barri Xino expliquen coses d'aquest tipus) i va dir a un noi si li podia canviar el seu, havia d'esperar molt i tenia molta feina per fer. El noi, molt amable, s'hi va avenir. Això, és clar, no ho explica pas en directe i cal posar l'anècdota en quarantena. Però, vaja, aquesta activitat no em desmereix per a res el personatge, més aviat me'l fa més humà i terrenal.

Un altre aspecte de les seves memòries que tret de context avui és aprofitat per determinats sectors unionistes són les opinions sobre el catalanisme i la possible secessió de bascos i catalans. Així com en el tema de la dona acaba admetent que si volen estudiar que estudiïn i que siguin metgesses o ministres, això sí, sense abandonar les seves obligacions maternals, sobre això del separatisme admet que, de ser jove, quan era arrauxat, hauria optat per solucions dràstiques i militars, per tal de fer llaurar dret catalans i bascos. Però ara, mirat en perspectiva, creu millor que si es volen separar que ho facin de forma pacífica i pactada. Això sí, aleshores Espanya hauria de perfeccionar-se i industrialitzar-se i posar-se les piles per tal de fer la competència als evadits, amb els quals, al menys durant una bona temporada, no s'hauria de voler saber res. O sigui, que haguessin de plànyer haver-se separat.

S'ha de dir que Ramón y Cajal no acabava d'entendre com uns catalans amb els quals havia compartit el pa i la sal a la Guerra de Cuba, voluntaris la majoria, que morien per Espanya amb el cor abrandat de patriotisme hispànic, i només cal pensar en el rerefons de la cançó El meu avi, que no deixa de ser un cant colonialista, haguessin acabat volent tocar el dos. Ell havia treballat en una Barcelona que se sentia molt espanyola malgrat les seves peculiaritats. 

De fet creia que era millor anar junts i fer un país gran tot i que admet, així mateix, que hi ha països petis que se'n surten molt bé. Hi ha una qüestió que potser se li escapa i que encara avui s'escapa a molta gent que creu que l'únic esclavista va ser el Marquès de Comillas, Catalunya, en general, es va beneficiar molt de les colònies i d'aquí ve una mica l'afició catalana a defensar-les en les guerres colonials. 

Reflexiona sobre la història i explica que els culpables dels desastres patris van ser els governs, els mals militars i els reis, com Felip V o Felip IV, a més dels mals ministres. Explica que Castella també va perdre lleis i furs amb allò dels Comuneros, per exemple. El científic parla de les imperfeccions lingüístiques i barbarismes que escolta a tort i a dret i en posa molts exemples que ens situen en l'època i en el castellà que es feia servir. Coses que li semblen molt mal aplicades o manlleus foranis avui han estat acceptades sense manies i d'altres han desaparegut del mapa lingüístic. 

L'home no és historiador ni lingüista ni crític d'art i el que diu són les seves opinions, fonamentades, això sí, com li sembla. Odia l'art avantguardista, ell era bon dibuixant i pintor i encara que avui les seves opinions sobre pintura semblin antiquades hi ha qui creu, amb fonaments, que molta obra d'art d'aquest tipus amb el pas del temps es mostrarà com el que és i no es pot dir, una presa de pèl. No li agrada la velocitat, els trens, els automòbils, encara menys els avions, ho compara amb el viatge a peu o en cavalleria, viatges que propiciaven l'observació de l'entorn i de la natura. Havia estat un muntanyenc vocacional.

Es queixa dels disbarats que amollen polítics, escriptors i tota mena de gent en els discursos i que en ocasions passen a la lletra impresa, referències falses, autories errònies... Ho arrodoneix amb exemples però sense dir el pecador. Es queixa de la poca afició a consultar diccionaris o enciclopèdies abans d'escriure, avui el sorprendria encara més la mandra en consultar coses tan a l'abast com internet i trobaria fins i tot més disbarats que en el seu temps. 

També es queixa de les traïdories i mal rotllo d'alguns coneguts, dels quals no en diu el nom tot i que potser, en l'època, no devien ser difícils d'identificar. Mostra el seu domini dels autors clàssics, del llatí i el grec, aquest bagatge que abans era el de tota persona amb estudis i que avui és una curiositat. Però també esmenta refranys i aspectes populars dels costums. Teoritza sobre longevitats, alimentació i la resta i ho fa en aquell castellà culte d'altres temps, una mica refistolat però encisador. Fa enveja veure que es troba en la darrera etapa de la seva vida amb aquesta capacitat de raonament, un raonament molt personal, en ocasions una mica contradictori, però amb un sentit de l'humor envejable.

M'imagino com devia ser una tertúlia d'amics amb aquest senyor, disposat a debatre-ho tot i amb ganes de parlar de tot. Va tenir la sort de morir abans de la guerra civil, odiava les guerres, n'havia vist unes quantes, i opinava, com Sagasta, que les carlinades havien endarrerit Espanya cent anys. La guerra civil la tornaria a endarrerir durant una bona temporada. Que la violència engendra violència li semblava evident. Per això, malgrat no entendre el tema dels nacionalismes hispànics reivindicatius, creu que tot s'ha d'arreglar de forma pacífica i pactada, cosa que obliden molts dels qui citen els fragments relatius a la qüestió on Ramón y Cajal expressa, sense embuts, allò que pensa i creu.