DE TOTÒLEGS, TOTÒLOGUES, PERIODISTES I TEMES RECURRENTS

Uns dels programes més habituals a teles i ràdios son els 'debats-tertúlia', que han proliferat i que semblen gaudir de bona salut. N'hi ha de matinals, a mig matí i també crepusculars i nocturns. En ocasions, quan a aquests programes, de tant en tant, es porten especialistes en temes concrets, la cosa val la pena. Ara bé, en general, hi ha un grup de gent habitual, allò que abans en deien 'totòlegs', persones que saben de tot i que et trobes de forma repetida en indrets diferents.

Com que és difícil, avui, saber de tot, malgrat que la majoria d'aquests tertulians i tertulianes tenen la seva preparació, que no els negaré, sovint omplen una bona part del seu temps opinant de forma gairebé personal, arreglant el mon, vaja. Res gaire diferent del que fan els periodistes esportius quan parlen, per exemple, del Barça.

En aquests programes hi sol haver sovint temes de moda i temes recurrents. Durant molts dies hem estat escoltant opinions sobre el Vaticà i el Papa. Ara toca la victòria del Barça i l'Eurovisió. Son programes distrets però, amb excepcions importants, la majoria de tertulians habituals i repetits diuen coses que qualsevol persona amb una mica de cultureta podria dir.

L'estrella dels programes, en general, no son, però, els tertulians, sinó els presentadors i presentadores. Sovint, amb el pas del temps i amb l'augment del prestigi, acaben opinant ells també del que sigui i fan que se'ls vegi el 'llautó ideològic'. Això no és d'ara, evidentment. 

De vegades, amb més o menys grapa, tallen intervencions rellevants ja que el temps compta molt en aquests espais. I així es passa d'un tema greu o gravíssim a una ximpleria, gairebé sense solució de continuïtat. La culpa també és de nosaltres, els consumidors d'aquests continguts a manca de coses millors, i que hem acabat per acceptar la informació feta amb píndoles de ràpid consum.

Tan sols cal repassar algun programa antic, tipus 'La Clave' o entrevistes en profunditat com les de Soler Serrano, per veure com hem perdut pistonada. Els temes seriosos son complexos, precisen de temps i de bones explicacions, malauradament tenim poca paciència. O potser és que ens han acostumat a una mena de consum cultural lamentable. Les visites a museus, les rutes culturals, que també han proliferat, segueixen una mica el mateix tarannà, temps limitat, anècdotes que facin gràcia, i encara bo si el responsable te ganxo i grapa, no sempre és així.

Un tema molt greu, que em temo que anirà desapareixent del mapa, com tants altres, és tot això de la DGAIA. He sentit estranyes opinions sobre els fets, per part dels totòlegs oficials, en les quals s'hi barreja fins i tot l'ús del tik-tok. Mentre els responsables de les desgràcies siguin les tecnologies no caldrà demanar responsabilitats polítiques. Com és que mai no es mencionen, que jo sàpiga, programes alternatius com 'Octuvre'? 

Un altre tema, entre molts, és la mitificació del futbol, els futbolistes (del Barça, ep) son els herois del nostre temps. És normal que el Barça sigui 'més que un club'? Potser sí, jo no soc gaire afeccionada al futbol ni a l'esport de competició però ho trobo tot passat de voltes, la veritat.

Admeto que el mon ha canviat, no crec que abans fos tot millor, ni de bon tros, i en podria posar molts exemples. Però de vegades caic en el parany de comparar, per exemple, els festivals de cançó amb orquestra i gent mudada cantant 'normal' amb tot això del soroll i les llumetes i les senyores de bon veure remenant l'esquelet vestides de vedettes sexis. Ja costa molt cridar l'atenció, és clar. Tot és massiu i passa allò del 'massa farts'. I a cada bugada es perd un llençol, encara que es guanyin altres coses, no diré que no.

EL CAMP, LA CIUTAT, LA LITERATURA I ELS MITES RECURRENTS

 

Aquest cartell de cinema correspon a l'excel·lent versió de Solitud que va dirigir Romà Guardiet, va trigar en estrenar-se, no va tenir el ressò que mereixia i, al menys, en alguna ocasió la vaig poder veure per la televisió. Malgrat tota la parafernàlia sobre protegir el cinema en català i galindaines semblants sovint s'ha estat molt injust amb cineastes com Guardiet, que encara té un títol pendent d'estrena. 

Solitud és un llibre emblemàtic, un veritable clàssic, d'aquells als quals trobes coses noves cada vegada que el recuperes. Víctor Català no era ben bé un personatge rural tot i que reflecteixi sovint, sense concessions, la duresa de la vida aïllada i difícil de la ruralia. Actualment es torna a parlar de la represa de la novel·la rural, o situada en el mon natural de l'alta muntanya inventada, un tema recurrent i que avui ja té poc sentit perquè tot, ens agradi o no, està molt relacionat. 

Segons teories diverses, molt interessants, els modernistes van ser ruralistes, en el sentit de lloar i mitificar una mena de vida salvatge, amarada de puresa, que de fet, tenia molt d'enyorament sentimental, en un moment en el qual molts burgesos es feien habitants privilegiats de la ciutat. La pintura també reflecteix aquest sentiment, paisatges de pagès, capvespres camperols... El paradigma seria el Manelic de Terra Baixa. En canvi els noucentistes van ser partidaris de la ciutat civilitzada, educada i polida. Tot això és molt esquemàtic, és clar, però alguna cosa hi ha de tot plegat.

De tant en tant surt gent que 'torna' o 'descobreix' el mon rural, natural, de vegades hi ha qui se n'hi va a viure i també hi ha qui, després de l'experiència, ha retornat al mon urbà, que no és pas, avui, tan sols, Barcelona. Tot això va a modes i es repeteixen molts tòpics que no aguanten un estudi seriós. Les contradiccions proliferen, tot això de l'os i les ovelles, un fet en el qual el vençut ha estat el pastor, és gairebé una metàfora de l'enfrontament entre qui es guanya la vida, de forma resistent, en el mitjà natural, com pot i el deixen, i una mena d'ecologisme de despatx, eteri i més filosòfic que pràctic. 

Una vegada, en una excursió, vam fer una caminadeta per indrets garrotxins, en un petit poble reconvertit en parc temàtic, amb casetes de segona residència pintadetes, de pedra vista, cortinetes de ganxet i floretes als balcons, la gent que venia amb mi va comentar que bonic era tot. A la sortida del poble hi havia un casalot gran, amb aparença desmanegada i corrals amb bestiar, van comentar que quina diferència, aquella casa tan lletja, amb la resta. La casualitat va voler que, precisament aquella casa, l'única en la qual es feia al poble activitat econòmica del present, fos d'uns parents llunyans meus, vaig intentar explicar que era l'única casa on s'hi treballava però crec que no va servir de gaire. Es vol que el paisatge respongui al rodolí que va crear una coneguda nostra, que va morir centenària: el paisatge és ben igual que un pessebre de postal.

La puresa de la pagesia es magnifica. Tot té moltes variables i condicionants però el cert és que, avui, l'urbanita acostuma a fer natura sovint, ja sigui fent travesses muntanyenques, pujant als cims a tota pastilla, cosa que encara em sorprèn, o anant a collir bolets de forma massificada. Però també qui viu a pobles, per petits que siguin, volta sovint, viatja, va a les ciutats per molts motius, al metge, als magatzems, a fer visites culturals i al que toqui. El jovent dels pobles pot estudiar, té cotxes, ordinadors i, això sí, no sempre el transport públic a l'abast respon a les necessitats vigents, ho admeto.

Fa anys era habitual fotre's de l'home de camp, del pagerol, quan, curiosament, tothom tenia avis o pares que eren originaris de llocs remots i n'havien marxat empesos per la necessitat i les ganes de millorar. Corrien, quan jo era petita, molts acudits sobre pagesos, sobretot un que anava a Barcelona, no sabia castellà i es feia un munt d'embolics. Ara això seria políticament incorrecte però els barcelonins hem d'aguantar tota mena de penjaments sobre la ciutat, la seva suposada inhumanitat, brutícia, manca de relacions humanes i la resta. Coses con pixapins i ser de Can Fanga haurien de anar-se bandejant de la terminologia anti urbanita. Ah, que bé queda dir que estàs tip de la ciutat, de la seva barreja humana, de la seva suposada inseguretat, obviant que els crims rurals son relativament habituals, o que les ciutats acostumen a ser un conjunt de barris amb vida pròpia, una vida pròpia molt interessant en la majoria de casos.

La vida salvatge i angoixant dels pobles aïllats la trobem reflectida a molts llibres, Els sots feréstecs, per exemple. La Laura barcelonina se'n va a Comarquinal i s'ensopega amb un mon hostil, ignorant, endarrerit. Però és clar, també hi ha el contrari, una mena de mitificació de la natura que en aquests darrers temps ha revifat en algunes produccions literàries d'èxit. Ser modernista o noucentista, amb noms diferents, encara cueja, tots tenim una mica de cada cosa però també tendència vers un costat a l'altre, tendència que pot canviar al llarg de la vida. 

Durant un temps la novel·la rural es va considerar passada de moda, però Maria Barbal la va revifar en un moment concret. Barcelona també ha estat un bon escenari literari, cinematogràfic. Després ja van passar de moda una cosa i l'altra i el que quedava bé era fer novel·la amb components cosmopolites, que passés a països estrangers, al menys, en part. Tot plegat té poca importància ja que depèn més aviat de la grapa dels escriptors o escriptores o dels directors de cinema que no pas del tema concret. Hi ha temes molt bons que han produït llibres dolentíssims o mediocres, no diré exemples perquè tot son gustos, però en podria fer una llarga llista. I temes senzills, casolans, sense relleu, que han inspirat llibres inoblidables, aquí i a tot el mon. 

Solitud és un gran llibre per motius que van molt més enllà de l'aïllament ermità de la Mila, de fet ella no enyora pas la ciutat sinó un seu poble més animat, vora el riu. El mon dels pobles és divers i variable, defuig tota mena de tòpics. Els primers llibres de Juan Arbó van trasbalsar la noucentista societat d'abans de la guerra, en una de les seves novel·les més tristes un dels personatges, una noia que pateix abusos per part del seu padrastre, i que viu aïllada, als aiguamolls, desitjaria viure al poble llunyà, del qual veu les llumetes al vespre. Una de les grans necessitats de la gent normaleta és la relació social, em sembla.

La vida dels pobles pots ser molt semblant a tot arreu, això es copsa sovint en la literatura diversa, de tot el mon, un personatge de Ruth Rendell, en algun moment, explica com en el teu poble et sens segur, coneixes tothom des de petit, però que tan sols vols tenir cotxe per poder tocar el dos quan et sembli. De vegades l'anonimat i la possibilitat de fer noves coneixences té molt de pes. 

La veritat és que el mon de pagès d'abans ja fa temps que ha anat a menys, ha canviat molt, i, per altra banda, el mon urbà ha crescut i creixerà. Més enllà de gustos i tòpics les coses son com son. I no son de cap manera monolítica, a pobles de tota mena, ciutats mitjanes i ciutats grans hi conviuen moltes realitats un gran nombre de les quals, sovint, ens passen desapercebudes o no tenim cap interès en conèixer a fons. Un poblet pot ser molt acollidor i, al costat, tenir un altre poble més hostil i repatani. Durant les guerres al mon rural hi sol haver més violència, si es compta amb tants per cent, que no pas a les ciutats. Els odis s'enquisten més, o així m'ho sembla. I el que passa a llocs remots sovint és més fàcil d'amagar i silenciar. Per sort, de moment, no ens trobem amb aquestes tràgiques situacions. Tot és relatiu, adjectiu que provoca urticària a molta gent, per cert. I un altra tema seria la relació entre el mon rural i els treballadors 'de fora' que necessita per funcionar, un aspecte que, per exemple, a la llorejada Alcarràs es toca molt de passada. 

VIDA, NOVEL·LA I PEL·LÍCULA

Joan Francesc Mira és un dels nostres grans savis en actiu, potser més lloat que no pas llegit, tot i que compta amb un gran nombre de reconeixements i premis. En aquest llibre evoca la seva infantesa i l'entorn en el qual la va viure, sense massa sotracs i d'una forma relativament amable i sostenible. Escoltava l'altre dia a David Trueba parlant de la seva darrera pel·lícula. Insistia en el pes que tenen coses com ara la família de cadascú o la vivència del primer amor en la nostra visió de la vida. No tothom té família, per desgràcia, i encara menys això que es coneix com primer amor, primer amor correspost, és clar. Entenent el primer amor com aquest que és té just a la sortida de l'adolescència, algú pot tenir un primer amor als trenta anys però aleshores és tota una altra història.

Jo no sé si res és tan definitiu. La vida marca, és clar, però tots som diferents i vivim coses, bones o dolentes, de forma diferent. Hi ha aspectes del tarannà de cadascú que s'escapen, com aigua en un cistell, de tota mena de consideracions psicològiques acurades i de teories pedagògiques més o menys deterministes. Més enllà de les vivències familiars i del context social i polític, la prosa de Mira resulta extraordinària a causa de la seva aparent senzillesa. No són els seus uns llibres per llegir de pressa, cal temps i paciència. En aquest ens situa, sense nostàlgia malaltissa, en un món perdut, evocat de forma magistral.

Tothom que arriba a vell té coses per explicar. El que passa és que no tothom les sap explicar de forma acurada, per escrit. Un altra tema és la narració oral però tampoc tothom sap explicar les coses de viva veu amb grapa, com si fossin un conte extraordinari. I no tot s'explica ja que cadascú té la seva intimitat i les seves vergonyes, encara més quan s'ha passat per situacions complexes, com ara una guerra. Fins i tot els contes infantils, avui, es llegeixen més que no pas s'expliquen de forma oral. Tot ha canviat i el pes dels mitjans de comunicació, que ens expliquen tants i tants contes a cada moment, ha bandejat la rondalla de la iaia tradicional tot i que encara en quedi alguna cosa.

Hi ha persones que quan saben que has escrit i publicat alguna cosa, encara que no hagi tingut un gran ressò, tenen tendència a narrar-te fets de la seva vida, que són com una pel·lícula amb la pretensió de què les incloguis en algun projecte literari improbable. També hi ha qui m'ha fet arribar mecanoscrits feixucs, prolixos, escrits a raig, en els quals sovint hi ha fets importants, dramàtics, tràgics, dignes de recordar, però mal explicats, de forma barroera i poc publicable. Les persones que tenen tirada a explicar la seva vida i creure que és més intensa que les de la resta sovint no tenen cap mena d'interès en escoltar aspectes de la teva.

Hi ha moltes novel·les i pel·lícules que expliquen la vida d'algú. Ha proliferat fa temps una mena de gènere literari híbrid en el qual es barregen històries familiars amb ficció. He llegit llibres, fins i tot premiats, d'aquest tipus, molts dels quals força mediocres i avorrits. Hi ha bons escriptors i escriptores que introdueixen aspectes de la pròpia vida en històries on ells no són els protagonistes. Hi ha de tot i tot són gustos però quan algú escriu bé alguna cosa sura i es percep de seguida. He llegit llibres autoeditats, sense pretensions, que tenien un encant especial, més enllà de la valoració qualitativa. Una cosa és reconèixer la qualitat d'un text i una altra que el llibre et distregui o t'emocioni.

L'autoedició, avui abaratida i que prolifera, és mal vista per determinat sector editorial quan, al capdavall, et vas assabentant de què fins i tot en editorials d'un cert prestigi hi ha autors que s'han, gairebé, autoeditat. Tot és, al capdavall, qüestió de calerons. I de difusió. I d'oportunitat. I de sort. I de relacions personals. I de mandarinatges culturals. L'edició convencional també publica i promociona llibres de dubtosa qualitat literària perquè s'ha de vendre o morir, no ens enganyem. Hi ha traduccions d'escriptors de prestigi de llibres que per aquí ningú no hauria donat cap importància, en cas de què l'autor o autora no fos gens conegut i hagués lliurat el mecanoscrit, de forma espontània, a qualsevol editorial, gran o petita. El tema literari, com tots, puja i baixa com la borsa, segons bufa el vent. Hi ha grans actors secundaris que mai no han assolit ni assoliran el paper de la seva vida. I llibres bons, interessants, remarcables, dels quals no en sabrem mai ni gall ni gallina ja que ni tan sols haurem arribat a conèixer la seva atzarosa existència. 

Però això sí, com va escriure Galdós, allà on anem tots portem la nostra novel·la i qualsevol canvi de ruta vital farà que aquesta novel·la sigui molt diferent. Novel·la, pel·lícula, bolero, tango o sèrie de televisió.

EL MÓN VIST ALS VUITANTA ANYS I EN PERSPECTIVA

He tornat a llegir fa poc aquest llibre, les reflexions de Ramón y Cajal poc abans de morir, l'any 1934. El tenia en espera i fa uns dies en Ramon del blog Mon-Ra-Mon comentava el poc interès que semblaven tenir al poble d'Ayerbe, un va viure durant un temps, en promocionar el seu record i potenciar un Centre d'Interpretació dedicat al personatge. Aquesta Espanya tan patriota de fireta, bandereta i himne xaró, sembla que ho és molt poc a l'hora de dedicar a la seva gent brillant els homenatges i records que mereixen. Però en això, ai, no estem per aquí gaire millor encara que de vegades ens ho pensem.

Tinc devoció pel personatge, fins i tot més enllà de la seva tasca científica i encara que moltes de les seves opinions a l'entorn de tota mena de coses,  a banda de les del camp científic sobre el qual no puc opinar a fons, siguin ben diferents de les meves i algunes fins i tot m'empipin força. Fa anys, el 2006, vam dedicar unes jornades a la Ciència, a l'escola. Es complien cent anys del Nobel amb el qual es va premiar la seva tasca, un Nobel, per cert, compartit amb un altre científic. 

En aquella ocasió vaig demanar a la biblioteca alguns llibres escrits per ell. Em va costa trobar-los, em van arribar en unes edicions gairebé contemporànies del científic. La cosa ha millorat una mica, però no tant com caldria. Vaig llegir aleshores unes memòries sobre la seva vida on explica fets de la infantesa i aspectes de la vida familiar de quan era petit. Era un veritable trapella, un gambirot que no llaurava dret de cap de les maneres. Per la feina del seu pare, tossut i  treballador com ell, fins al punt d'anar de Saragossa a Barcelona a peu per no gastar i treure's un títol de cirurgià, van canviar sovint de poble. 

En arribar al nou indret els xicots es ficaven i li feien el que avui en diríem bulling, que ja sabem com eren els xicotots de poble del passat, però després de quatre dies és feia l'amo de la situació, parlava com parlaven els del poble i esdevenia el líder de tota mena d'embolics, fins i tot va construir un canó i va fer destrosses, i en una ocasió el van tancar tres o quatre dies a la presó, de petit. I això que el pare el castigava i l'estovava quan calia, tot i que s'estimaven moltíssim. Els seus records infantils tenen la intenció de no desanimar els pares amb fills entremaliats, tot pot canviar si troben el camí adient.

Ramón y Cajal és un d'aquells casos extraordinaris de gent que serveix per a tot. Podia haver estat dibuixant, pintor, escriptor. Va inventar enginys tecnològics per a la fotografia  i s'ha de dir que en aquest camp va tenir força ajuda de la seva dona, Silveira Fañanás, que tenia devoció pel marit i va fer, sobre tot, el paper que calia a l'esposa d'un savi atrafegat de l'època. Va trobar una dama a la seva mida i necessitat, que es va casar amb ell malgrat l'oposició familiar per ambdues parts, que trobaven que el xicot era un tarambana. 

Va escriure unes novel·letes molt interessants que freguen la ciència-ficció i en moltes ocasions va endegar ell mateix els estris necessaris per a investigar el que volia. Va opinar a dojo i al llarg de la seva vida sobre gairebé tot, considerant que temes com ara el sexual eren, encara, poc adients per als articles divulgatius. Va ser un símbol, un bolet, una demostració de què en un desert científic com era l'estat espanyol podia florir un geni. Així, doncs, per què gastar massa en investigació? 

Aquestes reflexions, escrites als vuitanta-dos anys, toquen un munt d'aspectes de la vida, de la vida quan se'n va a la posta, les pèrdues de visió, d'audició, de desplaçament... Però Don Santiago també opina sobre el món d'aquell 1934, any en el qual, al cap d'uns mesos d'haver-se publicat aquest llibre, moriria. 

Ramón y Cajal era un home del seu temps i té opinions que avui poden semblar masclistes però encara són molt més masclistes els acudits de l'Eugenio de fa quatre dies. Fa algun temps unes feministes es van queixar i van proposar això que sempre es proposa, treure el seu nom de no sé on. Els descendents del científic van posar les coses a lloc, situant les opinions en el seu context històric i social.

Té la virtut d'anar evolucionant i meditant sobre els canvis diversos. Sobre els canvis en la persona, produïts per l'envelliment, però també sobre modes, art, comunicacions, llenguatge, política i el que toqui. Un altre aspecte és que s'ha exagerat la seva afició a les senyores de pagament, malauradament no crec que en l'època seva -ni en l'actual- hi hagués gaire senyores fidels a la seva dona, la veritat. Se suposa que els genis seriosos han de ser com cal en el camp del sexe però això no és pas així ni ho ha estat mai, més aviat els fidels a la senyora són singularitats exòtiques. 

Llàstima que Don Santiago, a causa del context en què va viure, no escrigués més a fons, de forma distesa, sobre el tema sexual. Hi ha anècdotes sobre ell, com ara que en una ocasió feia cua per a un servei sexual, es veu que donaven números, com al mercat a causa de la gran demanda existent (de fet als llibres recents sobre el Barri Xino expliquen coses d'aquest tipus) i va dir a un noi si li podia canviar el seu, havia d'esperar molt i tenia molta feina per fer. El noi, molt amable, s'hi va avenir. Això, és clar, no ho explica pas en directe i cal posar l'anècdota en quarantena. Però, vaja, aquesta activitat no em desmereix per a res el personatge, més aviat me'l fa més humà i terrenal.

Un altre aspecte de les seves memòries que tret de context avui és aprofitat per determinats sectors unionistes són les opinions sobre el catalanisme i la possible secessió de bascos i catalans. Així com en el tema de la dona acaba admetent que si volen estudiar que estudiïn i que siguin metgesses o ministres, això sí, sense abandonar les seves obligacions maternals, sobre això del separatisme admet que, de ser jove, quan era arrauxat, hauria optat per solucions dràstiques i militars, per tal de fer llaurar dret catalans i bascos. Però ara, mirat en perspectiva, creu millor que si es volen separar que ho facin de forma pacífica i pactada. Això sí, aleshores Espanya hauria de perfeccionar-se i industrialitzar-se i posar-se les piles per tal de fer la competència als evadits, amb els quals, al menys durant una bona temporada, no s'hauria de voler saber res. O sigui, que haguessin de plànyer haver-se separat.

S'ha de dir que Ramón y Cajal no acabava d'entendre com uns catalans amb els quals havia compartit el pa i la sal a la Guerra de Cuba, voluntaris la majoria, que morien per Espanya amb el cor abrandat de patriotisme hispànic, i només cal pensar en el rerefons de la cançó El meu avi, que no deixa de ser un cant colonialista, haguessin acabat volent tocar el dos. Ell havia treballat en una Barcelona que se sentia molt espanyola malgrat les seves peculiaritats. 

De fet creia que era millor anar junts i fer un país gran tot i que admet, així mateix, que hi ha països petis que se'n surten molt bé. Hi ha una qüestió que potser se li escapa i que encara avui s'escapa a molta gent que creu que l'únic esclavista va ser el Marquès de Comillas, Catalunya, en general, es va beneficiar molt de les colònies i d'aquí ve una mica l'afició catalana a defensar-les en les guerres colonials. 

Reflexiona sobre la història i explica que els culpables dels desastres patris van ser els governs, els mals militars i els reis, com Felip V o Felip IV, a més dels mals ministres. Explica que Castella també va perdre lleis i furs amb allò dels Comuneros, per exemple. El científic parla de les imperfeccions lingüístiques i barbarismes que escolta a tort i a dret i en posa molts exemples que ens situen en l'època i en el castellà que es feia servir. Coses que li semblen molt mal aplicades o manlleus foranis avui han estat acceptades sense manies i d'altres han desaparegut del mapa lingüístic. 

L'home no és historiador ni lingüista ni crític d'art i el que diu són les seves opinions, fonamentades, això sí, com li sembla. Odia l'art avantguardista, ell era bon dibuixant i pintor i encara que avui les seves opinions sobre pintura semblin antiquades hi ha qui creu, amb fonaments, que molta obra d'art d'aquest tipus amb el pas del temps es mostrarà com el que és i no es pot dir, una presa de pèl. No li agrada la velocitat, els trens, els automòbils, encara menys els avions, ho compara amb el viatge a peu o en cavalleria, viatges que propiciaven l'observació de l'entorn i de la natura. Havia estat un muntanyenc vocacional.

Es queixa dels disbarats que amollen polítics, escriptors i tota mena de gent en els discursos i que en ocasions passen a la lletra impresa, referències falses, autories errònies... Ho arrodoneix amb exemples però sense dir el pecador. Es queixa de la poca afició a consultar diccionaris o enciclopèdies abans d'escriure, avui el sorprendria encara més la mandra en consultar coses tan a l'abast com internet i trobaria fins i tot més disbarats que en el seu temps. 

També es queixa de les traïdories i mal rotllo d'alguns coneguts, dels quals no en diu el nom tot i que potser, en l'època, no devien ser difícils d'identificar. Mostra el seu domini dels autors clàssics, del llatí i el grec, aquest bagatge que abans era el de tota persona amb estudis i que avui és una curiositat. Però també esmenta refranys i aspectes populars dels costums. Teoritza sobre longevitats, alimentació i la resta i ho fa en aquell castellà culte d'altres temps, una mica refistolat però encisador. Fa enveja veure que es troba en la darrera etapa de la seva vida amb aquesta capacitat de raonament, un raonament molt personal, en ocasions una mica contradictori, però amb un sentit de l'humor envejable.

M'imagino com devia ser una tertúlia d'amics amb aquest senyor, disposat a debatre-ho tot i amb ganes de parlar de tot. Va tenir la sort de morir abans de la guerra civil, odiava les guerres, n'havia vist unes quantes, i opinava, com Sagasta, que les carlinades havien endarrerit Espanya cent anys. La guerra civil la tornaria a endarrerir durant una bona temporada. Que la violència engendra violència li semblava evident. Per això, malgrat no entendre el tema dels nacionalismes hispànics reivindicatius, creu que tot s'ha d'arreglar de forma pacífica i pactada, cosa que obliden molts dels qui citen els fragments relatius a la qüestió on Ramón y Cajal expressa, sense embuts, allò que pensa i creu.

LLIBROTS, LLIBRETS I LLIBRETES

Amb la imminència de l'arribada de Sant Jordi podem tornar a llegir i escoltar ximpleries diverses sobre el valor de la lectura, del llibre en paper i la resta. I sobre els perills dels mòbils i de tots els estris diabòlics de la modernitat que amenacen adults i criatures amb els seus tentacles.

Hi ha qui penja fotografies on es veu molta gent al metro, amb el mòbil a la mà, i d'això n'infereix la decadència de la nostra societat. És clar que pot ser que els del mòbil estiguin escoltant música clàssica o llegint filosofia, qui sap. La gent amb llibres a la mà llegeix sovint bajanades, pel que observo, car sóc tafanera, observo que miren llibres que a mi em semblen banals o de temporada. Les coses van canviant quan la modernitat passa a ser acceptada i fins i tot es decandeix per donar pas a noves tendències. Va passar amb el cinema, era una cosa d'incultes, en comparació amb el teatre, i ara és un art amb grans devocions, és clar. Tan sols cal recordar el munt d'experts que van sorgir al principi dels blogs i pontificaven sobre què s'hi havia d'escriure i quina mida havien de tenir les entrades que es penjaven. Hi hagué grans debats sobre blocs, blogs, bitàcoles, dips i d'altres faramalles. Què s'ha fet d'aquelles flors???

Sobre qualsevol modernitat surten, de seguida, els experts, que venen articles i llibres escrits sobre aspectes de la realitat que no poden veure en perspectiva ni en poden comprovar els resultats. És com allò del fracàs escolar, per poder-lo valorar en profunditat hauries de seguir un grup gran de criatures fins a les seves velleses, cosa impossible. El llibre tan sacralitzat, siguem realistes, fa nosa a casa, i d'aquí ve la gran oferta de llibres de segona mà i la destraleria amb la qual les grans editorials retornen el gran gruix de mòmies a la pols dels dies, ço és, pasta de paper. I de vegades les mòmies havien estat de categoria, les coses com siguin.

Llegir és una activitat com tantes altres, és pot menjar bé i malament i llegir coses bones i coses mediocres i coses per passar l'estona. La resta és fullaraca retòrica.

SOBRE PRESONERS, PRESONERES I PRESONS

L'actor José Sacristàn, gran professional, ha manifestat que les persones privades de llibertat a causa del Procés no són presos polítics i que qui diu això no sap el que és un veritables pres polític, per exemple, els del franquisme. Suposa, doncs, que per ser un veritable pres polític t'han de mantenir en condicions absolutament lamentables i ser víctima de maltractaments i tortures. No és l'únic personatge conegut, suposadament d'esquerra, que en aquests darrers temps es despenja fent aquesta mena de declaracions. 

De vegades sembla que tothom hagués lluitat molt per la llibertat durant el franquisme, quan, al capdavall, aquell senyor que ho va deixar gairebé tot lligat, més o menys, començant per la seva successió, va morir de vell i al llit, ni que fos entubat. Recordo la Montserrat Roig, una vegada en què es parlava d'una d'aquelles tancades polítiques, mencionant, amb ironia, que eren quatre gats i  que després resultava que tothom havia passat per allà.

Encara més, el senyor Sacristán, si és fiable la transcripció del que va dir, va titllar els afectats de esos muchachos catalanes, com si fossin unes criaturetes a tocar de l'adolescència i fent el ximple. A més a més, afegeixo, també hi ha muchachas tot i que semblen una mica oblidades, fins al punt de què les afectades s'han queixat de l'oblit, i amb tota la raó. 

Admeto que aquest tipus de declaracions de gent coneguda es publiquen als diaris fent titular d'allò que més pot cridar l'atenció i que potser l'actor no va dir ben bé això o no volia dir ben bé el que va dir. La majoria de gent, jo inclosa, diem sovint bestieses diverses que no acabem de creure del tot, però evidentment, com en el cas dels comentaris sobre mamelles i conselleres, alguna cosa hi ha en el rerefons real de qui amolla disbarats i grolleries, sigui davant d'un periodista o pel telèfon mòbil.

No som en el franquisme però, evidentment, hi ha símptomes alarmants que potser ja suraven pel context però dels quals no fèiem gaire cas, tan contents com estàvem de no haver d'anar ja a Perpinyà per veure cinema polític o agosarat. Semblaven anècdotes xarones i tot, encara més quan l'escola catalana va tirar endavant de forma coratjosa i universalitzada. Pel que fa a la gent coneguda, famosa, popular, per volada que tingui en el seu camp professional, no mereix la sacralització que els donem, tan si diuen coses que ens agraden com si diuen coses contràries a aquelles que nosaltres sostenim. 

Què és un pres polític? Està mal utilitzat el terme, per raons d'estratègia? Si no són presos polítics ni presos comuns, què són? Presoners ideològics? Presoners de consciència? Hi ha aspectes que tan sols podem esbrinar, i encara, recorrent als diccionaris i enciclopèdies. Aleshores t'adones de què coses que semblen molt clares no ho són gens. Fa un temps em vaig adonar, per exemple, de què ningú no és capaç d'explicar-me amb claredat què és o no és una llengua o una cultura, paraules que, per cert, fem servir a tort i a dret i serveixen per a defensar les essències. Parlant la gent no s'entén, es resigna o es posa d'acord per no llençar més benzina als focs, a tot estirar.

Consulto internet, doncs, i trobo aquestes definicions, que copio en castellà per a la major comprensió del problema per part del senyor Sacristán si entra al meu blog, cosa altament improbable, i perquè potser si recorro a la viquipèdia algú pensarà que està mediatitzada pels convençuts:

Un preso político o prisionero político es cualquier persona física a la que se mantenga en la cárcel o detenida de otro modo, por ejemplo bajo arresto, por su activismo político o ideología. Normalmente, los estados niegan la existencia de presos políticos en su jurisdicción y les imputan delitos de terrorismo, traición, sedición o rebelión para tratarlos como a presos comunes, negándoles su estatus de preso político. El motivo de que esto ocurra, es que la existencia de presos políticos es contrario a los derechos humanos, en la mayoría de cartas y tratados.

Admeto que la definició de presoner polític no és ben bé la mateixa si llegim la definició en un idioma o en un altre, això passa amb molts temes, i no tan sols a les xarxes sinó també pel que fa als diccionaris i enciclopèdies convencionals. No hi ha res innocent ni consensuat del tot a nivell universal, em temo.

L'Assamblea Parlamentària del Consell d'Europa considera que una persona ha de ser considerada pres polític també en aquests casos:

-si la detenció s'ha imposat en violació d'una de les garanties fonamentals establertes en el Conveni Europeu de Drets Humans i els seus Protocols, en particular la llibertat de pensament, consciència i religió, llibertat d'expressió i informació, llibertat de reunió i associació;

-si la detenció s'ha imposat per raons purament polítiques sense connexió amb cap delicte

-si, per motius polítics, la durada de la detenció o les seves condicions són clarament desproporcionades a la infracció per la qual la persona ha estat declarada culpable o sospitosa;

-si, per motius polítics, la persona va ser detinguda de forma discriminatòria en comparació amb d'altres.

-si la detenció és el resultat d'un procediment clarament injust i això sembla estar relacionat amb motius polítics.

He subratllat els dos apartats que em semblen susceptibles de ser compartits per més gent, i indiscutibles, pel que fa a l'estatus de presoners polítics de les nou persones -per ara- empresonades, tot i que sembla que hi ha opinions per a tots els gustos, sobre el tema. No vull dir que la resta no es puguin aplicar al cas però suposo que hi ha qui m'ho podria discutir amb legalismes diversos.

Sobre el presoner de consciència, llegeixo:

Presoner de consciència (POC) és un terme creat pel grup de pressió pels drets humans Amnistia Internacional a principis dels seixanta. Es refereix a qualsevol persona empresonada per la seva raça, religió, ètnia, idioma, orientació sexual o creences, mentre no hagi defensat o practicat la violència.

El 28 de maig de 1961, l'article The forgotten prisoners va llançar la campanya 'Appeal for Amnesty 1961' i va definir per primera vegada 'presoner de consciència'. 

"Qualsevol persona que és físicament restringida (per empresonament o altres causes) d'expressar (en qualsevol manera de paraules o símbols) qualsevol opinió que honestament manté i que no defensa ni perdona la violència personal". 

Les referències són molt més llargues, tan sols en transcric els primers fragments. La insistència estatal per tal de trobar violència on no n'hi ha, a tot estirar, convertiria els presoners de consciència en presoners polítics, de tota manera la distinció és subtil i complexa pel que fa a la violència, dins del sac de la qual s'hi posen coses molt diferents. La distinció també suposa que el presoner polític, d'alguna manera, no rebutja la violència, cosa molt i molt matisable.  De vegades, quan més es volen encotillar les definicions més les compliquen, la veritat.

El presoner polític no cal, pel que llegeixo, ni tan sols que sigui a la presó, pot trobar-se en arrest i prou. Entenc que hi hagi qui no  se senti independentista, fins i tot qui tingui mania, fonamentada o no, a un determinat catalanisme militant i qui rebutgi com ha anat el tema del Procés. El que no entenc és que es defensi l'estada a la presó de qui sigui per motius que, filant prim o no tant prim, podrien ser controlats amb multes i inhabilitacions. Encara menys que no es pugui gaudir de fiances per sortir de la presó. Millor, és clar, que les coses s'arrangessin i controlessin amb política, i no vull mencionar això del diàleg perquè és una paraula tan malmesa que ja no vol dir res. Més que diàleg hauria de ser negociació o com en vulguem dir.

El senyor Sacristán i alguns altres han dit el que els ha abellit, és fàcil condemnar-los i dir-ne penjaments, com va passar amb Serrat. Però a mi m'anguniegen més determinats silencis de casa nostra. O el pas definitiu a l'indret fosc del nostre PSC. O que, per exemple, quan la gent del cinema d'aquí va a rebre premis a la capital del regne faci l'orni i no aprofiti l'aparador per fer política, ja que la gent de la faràndula és molt amiga d'amollar manifestos progres de tant en tant. Com va escriure, crec que Montesquieu: una injustícia feta a un home -o a una dona, afegeixo- és una amenaça contra tothom. 

De tota manera, al món, per desgràcia, hi ha situacions molt més galdoses que la nostra. El pitjor és que no hi podem fer res o ben poca cosa, més enllà de sortir fent processons col·lectives i brandant banderetes i pancartes, cosa amb la qual ens quedem la mar de descansats i descansades. O creant acudits sobre els dolents i amollant penjaments per les xarxes. D'alguna manera ens hem d'esbravar, vaja.

A la novel·la -i bona pel·lícula- The Remains of the day la serventa interpretada per Emma Thompson, quan l'amo de la casa decideix retornar a Alemanya dues noietes jueves, protesta i assegura que ella també tocarà el dos. Però després no fa res i les noies se n'han d'anar cap a la mort segura i terrible i  ella admet que és una covarda. Al capdavall s'hauria quedat sense feina i no hauria aconseguit salvar les pobres noies. La dignitat d'autoconsum pot estar bé per a un mateix però els seus efectes pràctics són molt poc efectius.

No és fàcil admetre la covardia davant de la injustícia directa i per això construïm mites d'herois improbables quan poques biografies s'escapen d'una lectura objectiva i seriosa, tots tenim moments de tot, a la vida. Pots ser un heroi patriòtic al mateix temps que un pare i marit molt poc recomanable, per exemple. Pots escriure coses meravelloses i que la teva vida no tingui res a veure amb els teus textos admirables. 

Sobre opinions dels famosos bocamolls, d'aquí o d'allà, en molts casos són gent grandeta, el seu mal ja no vol soroll i, com jo mateixa, potser comencen a repapiejar, tot compta. Qui estigui lliure de pecat... 

UN CRIM I UNS QUANTS SOSPITOSOS

El Teatre del Raval, l'antiga sala parroquial de l'església del Carme ha programat aquesta tardor una obra d'Agatha Christie, dirigida per Pau Guix, La visita inesperada. A l'Apolo hi podem trobar una nova versió dels Deu negrets. Alguna cosa deu tenir aquesta dama incombustible perquè els seus arguments, nombrosos i diversos però units pel tema d'un misteri a descobrir, retornin a nosaltres com les ones, ja sigui al teatre, al cinema o a la televisió. No fa molt de temps al mateix teatre hi van representar, amb molt d'èxit, Testimoni de càrrec, mentre que a l'Apolo també van recuperar La Ratonera. 

Se'm fa estrany pensar que quan la vaig començar a llegir Agatha Christie encara era viva. L'havia vist retratada en algunes revistes, aleshores, em semblava ja una dama antiga i respectable, d'un altre temps, però quan ets jove de seguida trobes que la gent és molt gran. Malgrat l'èxit dels seus llibres existia un elitisme lector que els considerava de poca categoria. Recordo haver-ho sentit comentar a un meu oncle, això, el paradigma dels llibres de suspens havia de ser un autor europeu i el més valorat era Simenon. Aquest meu oncle em va regalar un llibre de Simenon per tal que comparés i m'hi vaig avorrir d'allò més.

Simenon, que escrivia a raig i aleshores encara era també viu, va ser un home complicat i va fer molts diners, com la Christie, però no m'ha acabat mai de fer el pes. Avui té el valor afegit de la recreació de tota una època, pel que fa a la sèrie de Maigret. Les seves novel·les no policíaques són força inquietants, tristes. Simenon utilitza un vocabulari molt reduït, hi ha estudis sobre el tema, no ho dic jo, i, per tant, contradiu la creença de què una literatura remarcable ha de comptar amb un camp semàntic d'una certa volada. En general la França patriòtica té una gran habilitat per promocionar les seves firmes, en el camp de la cultura i en molts altres.

Ja aleshores, durant un temps, una mica com ara, el gènere de misteri va proliferar. Les revistes de tafaneries acostumaven a incloure narracions breus i, molt sovint, se'n podien trobar d'aquest tipus. En una novel·la breu publicada en algun setmanari vaig llegir fa un munt d'anys una història que no recordo però en la qual el crim es realitzava, de forma premonitòria i actualitzada, amb el mateix mètode que el del frare de El nom de la rosa. Avui no tenim el costum, habitual en el temps dels meus avis, de xumar-nos el dit per passar les pàgines d'un llibre, així que ens haurien d'eliminar d'alguna altra manera. En algun telefilm televisiu he vist que el sistema tenia una altra variant, posar verí en un segell. Els segells també s'acostumaven a llepar per tal d'enganxar-los, avui això ha canviat, de fet ja gairebé no fem servir segells i crec que fins i tot són autoadhesius. 

En començar a publicar-se més llibres en català és va introduir el terme enjòlit per als llibres de misteri, m'agrada molt però avui s'utilitza poc. La novel·la negra s'ha diversificat, viu un bon moment, cosa que fa que hi hagi molta palla al mercat. És extraordinari el nombre de telefilms amb misteri que ens amollen per la tele, n'hi ha per a tots els gustos. Alguns beuen directament de la mestra Christie, com aquests que se situen en una illa paradisíaca de cultura francesa i en els quals, al final, en lloc de reunir la gent a la biblioteca se l'aplega en una terrassa agradable amb vistes al mar. La senyora Fletcher, inspirada sense complexos en la dama Marple, retorna cada temporada a les pantelletes, des de Maine, és clar.

Tot i que Agatha Christie té arguments diversificats, Testimoni de càrrec n'és un exemple, en els seus textos més coneguts compta amb un crim o amb més d'un, diferents sospitosos, un investigador i un final ben resolt. I tot plegat situat en moltes ocasions, en un elegant casalot britànic, la recreació dels poblets i de determinada classe social és un dels grans mèrits de l'autora, que també té ambientacions més exòtiques, fins i tot hi trobem les Illes Balears, en el conjunt. Deu negrets és dels més violents i existeixen dos finals, un de més apocalíptics i un altre més convencional. Una gran part de les víctimes dels llibres de Christie, tot i que hi ha excepcions, es buscaven el seu final i no eren bona gent, característica que han recollit molts dels telefilms de la senyora Fletcher. La violència acostuma a ser moderada i poc espectacular.

Una de les coses que agradava de Christie, a les senyores, pel que fa a la seva vida personal, era el fet de què després d'haver estat abandonada pel primer marit s'hagués aparellat feliçment, ja a la maduresa, amb un home molt més jove, bon jan, intel·ligent i treballador, un arqueòleg. Deia l'escriptora que un arqueòleg és l'home ideal, quan més vella et fas més s'interessa per tu. O una cosa així. 

La visita inesperada va néixer com obra de teatre i després Charles Osborne, escriptor australià, la va transformar en novel·la. Una nit de boira i tempesta, com cal, un home arriba a una casa aïllada i benestant on s'ensopega amb un cadàver i amb una dona que diu que ha comès el crim. A partir d'aquí anem coneixent la  gent de la casa i, és clar, arribarà la policia. Tothom sembla culpable i al final tenim sorpresa, com era d'esperar. 

Tot pot semblar molt previsible però la història té el seu encant una mica decadent i els actors del Raval són molt bons i ens ofereixen una dicció impecable, cosa que avui no és gens freqüent, per cert. M'agrada molt aquesta sala entranyable ja que jo, de joveneta, anava a veure sovint teatre a sales parroquials, teatre d'aficionats,  fet amb resultats diversos, recordo muntatges molt bons i obres d'entreteniment, sense pretensions, interpretades de forma maldestra i amb les quals ens hi fèiem un tip de riure, sobretot quan els intèrprets, coneguts i saludats, no se'n sortien. D'aquelles antigues sales se n'han perdut un munt, per això la del Raval em sembla un monument. L'han arranjat de forma clàssica, és molt acollidora i de mida humana, amb una bona acústica que tan sols es pot aconseguir amb l'estructura de teatre italià i l'escenari tradicional.

La sala del Raval ofereix d'altres espectacles, diversos i eclèctics. Avui tenim una bona oferta de teatre a la ciutat, n'hi ha per a tots els gustos. Trobo a faltar, però, els autors catalans clàssics que haurien de ser canònics, una llàstima. Un dels problemes de la programació teatral -passa també en el cinema- és que sovint les coses ens arriben de forma poc ordenada, a La Villarroel ha arribat la segona obra de la trilogia irlandesa de Martin McDonagh després de gairebé vint anys d'aquella extraordinària Reina de la bellesa de Leenane, que també es va estrenar a la Villarroel quan aquest teatre tenia l'escenari al seu lloc. L'actual estructura central no em fa el pes i perjudica l'audició, com explicava abans. A banda de què el món tancat d'aquesta Irlanda profunda jo crec que es reflecteix millor en l'espai d'un escenari dels de sempre, de sempre fins fa uns quants anys, quan la modernitat va imposar en moltes sales això de la centralitat alternativa. Però tot són gustos, ho admeto.

Les obres com aquesta de Christie han esdevingut fins i tot simbòliques, tots podem ser sospitosos, víctimes i criminals, segons com. Que es resolguin de forma tancada ens deixa tranquils, els crims reals no resolts provoquen un gran neguit i es presten a estranyes especulacions, com els de Jack l'Esbudellador, per exemple. Al Raval et donen un full amb retrats dels sospitosos, per tal que endevinis el culpable i puguis participar en un sorteig per a un sopar. Als qui ja hem llegit gairebé tots els llibres de l'autora això ens resulta relativament fàcil tot i que m'adono de què la memòria és estranya i mentre en alguns casos recordo bé el desenllaç, en d'altres n'he oblidat el final. 

Posar en escena, de forma digna i intel·ligent, una obra d'aquest tipus té l'èxit assegurat, si la promoció és bona. Es tracta d'un teatre per a tothom i que sol agradar tothom. El mateix passaria amb algunes obres de Sagarra si es muntessin amb grapa, però ara per ara els nostres clàssics són força intermitents, als escenaris professionals, de la mateixa manera que tants llibres interessants dels autors clàssics de narrativa costen de trobar. Tot va també a modes i a tongades, ep. I, a més a més, l'economia fa que trobar obres amb més de tres o quatre personatges a l'escenari sigui avui l'excepció feta llei. I tantes produccions amb tan poca gent acaben per fer-se una mica avorrides.

CONDICIONANTS LITERARIS D'ESTAR PER CASA

Enllaço una mica amb l'entrada d'ahir, pel que fa referència a les llibreries de culte. Jo crec que una cosa és la llibreria i l'altre, el llibreter o llibretera, per molt de culte que sigui, al qual segons com se'l concedeix una mena de criteri excepcional pel que fa a llibres i lectures.

Els llibreters et poden orientar sobre novetats publicades, però quan entren en matèria qualitativa són tan poc de refiar com qualsevol altra persona, inclosos els qui escriuen sobre el tema als diaris i revistes o fins i tot els professors especialitzats.

En el tema de la lectura hi compta molt, con en tot, la moda. Tan sols el temps, i encara, pot destriar el gra de la palla. És estrany, però l'augment de la cultura convencional i l'alfabetització massiva no ha estès, en general, una gran llibertat de criteri. Crec que en el fons tenim una tendència molt humana a voler llegir el que llegeix tothom.

Això no es manifesta tan sols en la literatura. El turisme actual és un bon exemple de com la gent que pot viatjar, en general i amb honorables excepcions, vol anar on va tothom i veure el que han vist els altres. Això té una explicació ja que també ens agrada compartir i poder comentar per aquest sentiment social que no podem defugir.

Molts clubs de lectura faciliten aquesta tendència, et diuen el llibre que has de llegir, fins i tot te'l facilitin i després el pots comentar amb la gent. En el tema dels gustos artístics i literaris hi ha una gran varietat i quan es parla de qualitats caldria comprovar amb quins criteris valorem allò que es jutja.

Els anys et fan adonar de com tot puja i baixa, s'amaga i es redescobreix. Se suposa que llegir és quelcom recomanable però aquesta afirmació també és subjectiva ja que no es valora de la mateixa manera l'afició a la música, per exemple. Per què ha de ser millor llegir que saber tocar un instrument o saber resoldre problemes de matemàtiques o conèixer els ocells del bosc amb noms vulgars i científics? 

A un llibreter vaig escoltar, fa poc, bescantar com a mediocre la injustament oblidada Maria Aurèlia Capmany, per exemple, opinió que jo, al menys, matisaria i podria rebatre. El pobre client, motivat per la commemoració dels vint anys de la mort de l'escriptora, preguntava pels seus llibres els quals, possiblement, el llibreter en aquell moment no tenia per allà. 

Quan escric al blog sobre coses com ara llibres o pel·lícules sempre ho faig amb una certa inquietud, la de que algú s'ho prengui com un consell. De vegades, quan he dit que una pel·lícula m'ha agradat i als diaris l'han deixat verda, sempre surt un expert en crítiques que em recorda que algú va escriure que no valia un pito.

Per això potser és millor accedir a llibres, pel·lícules i el que sigui una mica verges i llegir després les opinions expressades pels suposats experts que en moltes ocasions escriuen sota pressions, condicionants, pes de les amistats i coneixences i fins i tot allò de les menjadores. I no ho critico, tots som humans i la feina no està com per a fer el rebel sense causa, la veritat.

En una ocasió recordo haver llegit que algú va lliurar el llibre d'un amic al recordat Ramon Barnils, per tal que aquest en fes una ressenya. Es veu que el llibre no va agradar al periodista i el va deixar verd, suposo que devia perdre l'amic. La referència sobre aquest fet que vaig llegir lloava la gran independència de criteri de Barnils però a mi em semblaria més humà i pietós que hagués dit a l'amic que el llibre no li agradava i hagués evitat fer-ne cap crítica, bona o dolenta. Vaja, és el que hauria fet jo, que no vol dir que sigui el millor.

Fa molts, molts anys vaig anar a un d'aquells dilluns del Romea a veure una obra de Benet i Jornet, que aleshores era jove, poc conegut i no sabia que faria culebrots. Entre el públic hi havia molta penya coneguda de l'escriptor, gent d'upa d'aleshores, lligada a l'Enciclopèdia Catalana, la majoria de jovent, llevat d'aquella minoria, encara no anava a la universitat ni feia el batxillerat sinó que es posava a pencar als catorze o quinze anys del que trobava. Jo tenia una amiga que hi treballava d'administrativa i que per aquest motiu era mirada una mirada de reüll per una part d'aquells sectors, elitistes a la seva rància manera. La meva amiga malgrat no tenir titulació universitària havia fet alguns amics entre aquelles brillants joves promeses.

Em va sobtar com, en acabar l'obra, i encara menys a l'entreacte, ningú no opinava obertament sobre la seva qualitat. Esperaven... suposo que esperaven les crítiques escrites i especialitzades de l'endemà, o que algú com ara el senyor Molas opinés de bell antuvi i tot plegat em va fer una mica de mala espina i vaig començar a desmitificar aquell món de la cultureta que els de barri teníem molt ben considerat.  Tothom es reservava l'opinió. 

Tot sovint les crítiques destructives van molt sobrades quan l'autor és poc conegut però són molt febles i temorenques quan s'ha d'escriure o opinar sobre patums i gent ben situada en els àmbits acadèmics o intel·lectuals, fins i tot sobre cantants consagrats que treuen algun disc que fa pena, ja que això s'esdevé en molts àmbits de la cultura. Fa un temps algú em va dir que fes arribar el meu darrer llibre a determinat personatge d'un diari, el qual potser ni se l'hauria mirat, però algú altre, relacionat amb el món editorial, em va prevenir sobre els seus excessos crítics vers els desconeguts no mediàtics i me'n vaig estar.

En el fons ningú no sap què és, això de la cultura. I, encara més, quan dic o escric que una cosa m'ha agradat, llibre, cinema, música, pintura, em limito a situar l'afirmació en el present, m'ha agradat a mi, ara i aquí. La resta és, ai, literatura crítica. I, sí, tot són gustos. Fins i tot en els àmbits de qüestions suposadament sagrades. Gent intel·ligent com Voltaire trobava infumable el teatre de Shakespeare. Per exemple.

Si penso, existeixo? O no?

Els fets esportius simbòlics i emblemàtics dels nostres dies se centren en el tema barcelonista, en els seus amics, devots, incondicionals i enemics. Les dèries diverses troben un camp abonat en aquest mitjà ple d'absurds, des dels diners que es barregen fins a la fama de joves que poden ser molt hàbils en el que fan, però no pas més ni menys que persones d'altres àmbits professionals, o del mateix àmbit però amb menys sort, molt més mal pagats.

Encara més, en aquest camp, com en el polític, és evident que hi ha qui no vol copsar les veritats, per més que aquestes siguin visibles i paleses. En general, tots i totes veiem el que volem veure i entenem el que volem entendre. En el tema polític també passa, evidentment. M'esgota una mica escoltar i llegir afirmacions a tort i a dret sobre tota mena de temes, tant per part d'experts com de gent del carrer. En futbol i en política, el mateix que en educació i en tantes coses, una gran majoria d'opinadors sembla que saben què caldria fer i que no s'hauria de fer. Sovint aquestes opinions s'expressen amb una gran ignorància i manca de respecte vers tot allò amb què no es combrega.

El fet és que poca gent, indignada o no, presenta algun tipus de programa viable per sobreviure amb dignitat en el temps que vivim. Encara més, hi ha qui pensa que serveixen d'alguna cosa les manifestacions multitudinàries enfervorides o la crema i destrossa que palesen inconformisme. Persones que tenia per raonables m'expliquen, en directe, per ràdio o per televisió, que fer aquests actes brètols de destraleria cerca la difusió del neguit popular, car avui si no surts al diari o a la tele no et veuen i coses més intel·ligents però menys sorolloses no serveixen per a res. La tendència protestatària a cremar i trencar sempre m'ha semblat molt preocupant. 

Partits que aconsegueixen poca cosa a les urnes i que deuen pensar en la intimitat que els votants dels partits majoritaris són un ramat d'ignorants prediquen de forma contundent sobre allò que els qui detecten el govern fan o desfan, però, en general, poques d'aquestes prèdiques comporten un plantejament seriós de les circumstàncies i uns objectius assolibles, amb un programa d'actuació viable.

Quan hi ha una protesta sobre el que sigui és freqüent veure cartells que diuen allò de VOLEM AIXÒ, ARA, VOLEM AIXÒ , JA! Un altre tema és explicar què passarà quan l'ara i el ja esdevinguin impossibles. Però ja se sap que encara patim molt de maig del seixanta-vuit en el qual ser realista era demanar l'impossible. El que no pot ser, no pot ser, i, a més, és impossible, deia el cínic Talleyrand, un supervivent oportunista però intel·ligent i lúcid, ens agradi o no.

La memòria social col·lectiva, més aviat la manca de memòria o la tergiversació de la memòria, juga a favor de la contundència exigent. El pitjor és que l'única manera d'aconseguir coses a curt termini, com s'ha vist a Anglaterra darrerament, és robant. I no sempre robant als rics. I no sempre perquè es passa gana. Del robar a l'estossinar sense pietat hi ha una frontera subtil que en moments crítics de bogeria col·lectiva es traspassa sense manies, amb la complicitat de molts silencis covards o fins i tot de simpatia vers els estossinadors.

Avui mateix escoltava per ràdio un programa sobre inquisidors i bruixeria. El pitjor de totes aquelles històries del passat és que els primers acusadors no eren pas, en gran nombre d'ocasions, el mateix que durant i després de la guerra civil, la gent que tenia poder. El perill era al veïnat, a la família, d'on sortien les denúncies i les venjances. I de la mateixa inquisició oficial, ai, va sortir una de les veus més raonades, la de Salazar y Frias, que va arribar a la conclusió que no hi havia hagut bruixes ni bruixots fins que no es va començar a parlar i escriure sobre aquests temes, cosa que va aconseguir que el nombre de condemnes a mort per aquest motiu fos molt i molt menor a Espanya que a la resta d'Europa, tema documentat a bastament, tot i que molta gent vol creure i continua creient de forma dogmàtica que els nostres verals eren el pitjor del pitjor.

La història de Salazar, les bruixes i el veïnat proper, humil i perillós, mostra i demostra que no saps mai de qui t'has de refiar. El poble i les masses no sempre tenen la raó. La rauxa col·lectiva, en la qual es fàcil aplegar gent molt diferent, entre la qual una minoria d'absoluta bona fe i un nombre considerable d'esventats, és perillosa i encara és més perillosa la benedicció que determinats personatges de prestigi fan d'aquests moviments de masses, enyorant una història reivindicativa, gloriosa i popular que mai no va existir tal i com ens l'expliquen.

Totes aquestes reflexions m'han vingut al cap a partir d'això dels madridistes enfervorits donant suport a aquest senyor impresentable. No em pregunto tant com pot ser que tanta gent no copsi l'evidència sinó més aviat quantes evidències no sóc capaç de copsar jo mateixa, quan aquestes no responen als meus desigs més pregons. Allò de que la veritat sempre sura és molt bonic però absolutament fals o, al menys, molt incert. I és que la veritat també és incerta. Fins i tot, tornant al futbol, símbol recurrent, paradigmàtic i preocupant de la nostra realitat, a casa nostra es va dir que uns senyors que pagaven samarretes eren demòcrates!!! I ni els antipapes, ni els anticristos, ni els indignats mentalitzats han boicotejat res, que jo sàpiga. En el fons, el que ens importa és que els nostres guanyin i facin gols, el dia que comencin a perdre pistonada les coses seran molt i molt diferents. Com en la política, vaja.