LA MORT I LA PRIMAVERA, LA FAMA I EL TEMPS

Ha florit calabruixa

entre el silenci eixarreït dels camps.

Sota el sostre, esquitxat de lluminàries,

de la gran catedral de l’infinit,

un orgue restaurat, torna a la vida.

Res no serà com era. Tot comença.

Damunt les tombes, juguen els infants.

Manllevo el títol de la novel·la pòstuma i inacabada de Mercè Rodoreda, potser una de les menys conegudes i llegides, per a la meitat de l'encapçalament d'aquesta entrada. El fet és que relacionar mort i primavera sembla contradictori,  mentre la natura revifa i les flors reviuen i els ocells retornen i s'aparellen continuem morint i, de fet, flors i ocells ja no són els mateixos d'abans, com ens explicava el conegut, evocador, trist i repetit poema de Bécquer. Quan jo era joveneta llegíem molt el poeta sevillà, que va morir tan jove, el mateix que el seu germà. Després va semblar que llegir els poemes de Bécquer feia carrincló i el vam deixar de banda, de forma injusta.

Quan jo era petita hi havia pocs llibres a les cases però les Rimas i les Leyendas de Bécquer eren un volum gairebé imprescindible a tot arreu. M'estranya que no s'hagi fet encara una sèrie acurada sobre els dos germans Bécquer, als quals se'ls atribueix la misteriosa autoria de coses tan poc etèries com allò de Los Borbones en pelota. Hi ha versions per a la pantalla, petita o gran, d'algunes llegendes i fins i tot una pel·lícula argentina, de l'any 1946, sobre el poeta i un dels seus amors impossibles. Els Bécquer, com tanta gent del passat, van fer moltes coses i van morir abans dels quaranta anys. Van viure en una època complexa i de canvis constants. 

La tuberculosi, escampada per tot arreu a causa de les guerres del XIX, va fer estralls durant molt de temps entre la joventut i va arribar a ser una mena de plaga bíblica fins a mitjans dels anys cinquanta del segle passat. Va afectar totes les classes socials, tot i que la pobresa i la misèria afavorien la seva propagació i dificultaven les possibilitats de tractament mèdic. És un miracle, ben pensat, que l'espècie humana no s'hagi extingit fins ara, més aviat el contrari. Encara resulta més sorprenent l'afició humana a ajudar la natura en aquest procés d'extinció prematura, fomentant guerres i violències i mals rotllos diversos.

Amb el pas dels anys ens acostumem a la presència de la mort en la nostra vida. La mort del marit d'una bona amiga em va fer viatjar diumenge cap a un d'aquests barris perifèrics que no coneixia. És estrany comprovar la gran ignorància que tenim pel que fa a les geografies properes. I fins i tot el poc interès que ens desvetllen, com si al capdavall tot fos millor quan més anys passen i el món real fos el turístic, monuments restaurats i paisatges exòtics. El tanatori està situat en un indret espaiós, lluminós, amb blocs de pisos d'alçada relativa. Avui s'han fet molts barris així, dignes, amb placetes per als infants i arbres per tot arreu i, en moltes ocasions, ben comunicats. Barris en els quals conviu, en pau, gent de procedències geogràfiques molt diverses.

Vaig preguntar el camí a un home que s'estava a la porta d'un bar, un bar que en aquella hora primera de la tarda estava buit però que segurament al vespre devia estar ple de vida veïnal. Per la precisió amb la qual em va respondre vaig entendre que molta gent li devia preguntar el mateix, sovint. Mentre em dirigia al tanatori de Cornellà, on no havia estat mai fins ara, pensava en aquesta gent d'un barri de Sabadell que no volen la casa dels morts a prop de casa. 

A tocar del de Cornellà hi ha un institut d'ensenyament mitjà, s'hi està construint una escola, s'amplien unes  piscines i no sembla pas que a ningú li destorbi la proximitat d'un servei més. Al capdavall els tanatoris, avui, són un servei més, un servei que ja s'ha fet imprescindible. En els seus inicis, van conviure amb la tradició del difunt a casa i van generar polèmica, com passa amb gairebé tot. Avui ja són un indret habitual, s'han incorporat al nostra imaginari del present, juntament amb internet i tantes altres coses. El de Cornellà és relativament petit i relativament modest, comparat amb d'altres edificis que tenen la mateixa utilitat. L'anàlisi de les característiques arquitectòniques i de la situació i serveis dels tanatoris actuals podria generar tot un volum acurat sobre els usos i abusos funeraris del nostre temps. 

No fa gaire vaig estar al tanatori de Badalona, a la zona de Can Ruti, apartat, com els agrada a alguns que estiguin aquests edificis, però a prop d'una zona hospitalària, cosa que pot semblar un mal averany. Em va semblar immens, excessiu. Aplega una gran àrea urbana, que dóna servei a diferents poblacions. L'aparcament, tot i que era tard, estava atapeït de cotxes. El difunt, en aquest cas, era el germà d'una altra amiga. En desaparèixer la generació dels meus pares en els darrers temps més aviat vaig a tanatoris per acomiadar gent de la meva edat. Persones amb fills encara joves, avis primerencs, a tocar de la setantena, que han mort de forma sobtada o després de malalties doloroses i esgotadores i de tractaments mèdics arriscats, llargs i complexos. Després d'una llarga lluita amb la malaltia, vaja, per utilitzar un símil habitual i desafortunat. Són molts anys, setanta, però avui es considera que encara ets jove, en aquesta època de la vida.

Mentre la vida s'allarga, de vegades de forma excesiva i mèdicament protocolària, resulta evident i dolorós constatar que no sempre la lluita amb la malaltia té èxit. Un èxit, això sí, que sempre serà fràgil i temporal. Quan era petita em sorprenia que els meus pares asseguressin que qui moria als cinquanta i tants anys ho havia fet a la flor de la vida. Quan ets petit tothom una mica més gran que tu és molt vell, la perspectiva vital és ben diferent. Hi ha persones que moren als setanta anys si fa no fa i encara tenen mare o pare, per exemple. Una altra amiga va perdre la mare fa poc, tenia més de cent anys. La vida és atzarosa, arriscada. Hi ha una frase molt repetida, de La Celestina, que diu que ningú no és tan vell que no pugui viure un dia més ni tan jove que no pugui morir demà. La mort és incòmoda però la vida és un misteri que mai no podrem resoldre. O potser sí, qui sap. Els grans somnis eteris i impossibles de la humanitat han estat la immortalitat i l'eterna joventut. 

Fa poc escoltava com parlaven, en el banc d'un parc, dues dones força més grans que jo. Abans hauria escrit dues àvies però ara ja ho he d'explicar d'una altra manera. Una deia a l'altra que no entenia com passaven els anys, que li semblava que havia passat de ser una nena petita a ser vella. L'altra incidia en el fet de què la vida era un misteri i de què cada persona contenia tot un món, com ara secrets personals o familiars que ningú més que un mateix podia conèixer. Cada casa es un mundo y cada persona un misterio, deia sovint la meva mare, així, en castellà, tot i que parlava català de forma habitual.

Em provoca ironia escoltar com encara hi ha qui m'assegura que cada edat té la seva gràcia. Malauradament la vellesa en té molt poca, de gràcia. En general qui et diu això és gent de la generació que ara té cinquanta i tants anys, una edat en la qual, en general, encara s'està força bé en comparació amb l'estat de les generacions que ens precediren. Quan dius que ets gran, car dir vella sembla una grolleria, sempre surt algú que m'explica el cas d'una seva parenta que als noranta anys balla la conga, viatja cada any a les antípodes i està com una rosa. Aquests casos són excepcionals però ens agrada pensar i creure que representen alguna cosa, una possibilitat, una certesa. Abans la majoria de gent era creient o feia veure que ho era per imperatiu legal. La secularització de la societat té molts avantatges evidents però ens enfronta amb l'evidència d'un probable no res. Passaran els anys i serà ben bé com si no haguéssim viscut. 

El nou recorregut del MNAC, pel que fa a l'espai del Renaixement i el Barroc, ha donat protagonisme a un bonic tapís, el del triomf de la Fama sobre la Mort, formava part d'una sèrie de sis de la qual sembla que se'n conserven quatre. Aquests tapisos estaven inspirats en uns poemes de Petrarca, els famosos Trionfi.   La  Fama venç la Mort, però és un triomf relatiu ja que el temps vencerà la Fama i una misteriosa Eternitat acabarà per vèncer el Temps. La Fama no la tenen tan sols els famosos, tots tenim una certa fama en el nostre entorn i viurem en el record de la gent durant un temps determinat tot i que aquest sigui un consol absolutament fràgil.