3.5.18

MIRADES ASSASSINES I NO-MIRADES PERVERSES



No hay mayor desprecio/ que no hacer aprecio (refrany popular castellà)


A molts diaris, avui, han publicat en un lloc ben visible aquesta fotografia o alguna de semblant. Existeixen mirades assassines, allò de si les mirades matessin és molt antic. Però hi ha una variant de les mirades perverses, les no-mirades, fer com si l'altre no existís, vaja. Condemnar algú a no ser mirat, a l'ostracisme, era una cosa molt cruel que es practicava en algunes societats del passat. Fins i tot, en el context escolar, és aquesta una forma d'assetjament subtil i que es fa molt difícil de controlar. En castellà es van inventar un mot molt gràfic, el ninguneo.

Avui s'ha d'anar amb compte, car els fotògrafs són per tot arreu i fins i tot els afeccionats podem ser molt indiscrets, amb el mòbil a la mà. L'espionatge ha perdut pistonada, em mirava ahir un d'aquests episodis nous del Pare Brown, situat en el context de la guerra freda, i els mètodes i tècniques d'observació secreta gairebé fan riure, si no fos perquè van generar víctimes, fins i tot innocents. Graham Greene, que havia treballat en el sector, ens va mostrar les servituds absurdes de la feina dels espies. Jim Wormold va sortir del pas enviant aquells plànols d'aspiradores, però al Factor Humà les coses són molt més dramàtiques. 

Hi ha espionatges frívols molt ben pagats, avui escoltava per la ràdio un paparazzi orgullós de ser-ho, explicava els seus mètodes i com havia aconseguit fotografies d'actors famosos que viatjaven d'incògnit, gràcies a contactes diversos. Semblava que, realment, parlés d'una professió seriosa, imprescindible i interessant. Potser ho és i a mi no m'ho sembla.

Existeix una fotografia catalana molt expressiva i que explica moltes coses més sobre la crisi de la nova cançó, lligada a una certa crisi de país, que no pas qualsevol llibre ben documentat. És aquesta en la qual es veu en Raimon mirant qui sap cap a on, Serrat amb la mirada perduda, i la pobra Feliu fent, se suposa, d'incòmoda mitjancera. 

Hi ha una virtut per a la convivència, molt necessària, de la qual en deien i no sé si encara en diuen fer el paperot. Per a la convivència quotidiana, en gairebé tots els àmbits, fa falta un cert nivell d'hipocresia, la sinceritat excessiva és perillosa i de vegades ens sap greu haver estat massa francs en un moment d'exaltació o d'emprenyament. Hi ha gent capaç de fer el paperot de forma convincent i d'altra que no pot dissimular de cap de les maneres.

Ens alegrem de què la gent que no ens resulta simpàtica es baralli entre ells, de la mateixa manera que ens sap greu que els nostres es divideixin i subdivideixin. Això funciona a nivell polític i a nivell familiar. Però, compta, en voler arreglar les coses entre dos sectors enfrontats pot ser que qui rebi sigui el mitjancer ben intencionat, per això t'aconsellen no entrar mai en el joc pervers que sovint forma part de l'estratègia de les parelles o els amics distanciats. 

La gent, quan s'enfada, en ocasions no es parla. Aquest silenci malèvol pot durar per sempre o ser transitori. A mi, que sóc molt xerraire, em costaria molt no parlar amb algú, quan ho he intentat no me n'he sortit, en algun moment ja no recordo que vaig decidir no parlar amb aquella persona i la torno a saludar. I a mirar i escoltar. 

Quan de petita o joveneta m'enfadava amb la meva mare, per aquests motius generacionals recurrents, habituals en els contextos familiars, intentava no dirigir-li la paraula durant un espai de temps més o menys llarg però no me'n vaig sortir mai, sempre acabava xerrant de forma espontània, com si no hagués passat res. He de dir que a ella li passava més o menys el mateix.
Resultat d'imatges de polítics en el suquet de peix de portabella
Fa anys em sorprenia quan gent del món de la política que sabies o creies que no es podia veure compartís allò del suquet de peix de forma distesa i amigable. Potser millor que sigui així, qui sap. No ens podem refiar de les suposades enemistats que podem percebre de cara al públic, ves. El món de la política però, en general, el món que viu de cara al públic, té un gran component absolutament teatral. Fer el paperot pot voler dir semblar amable quan no en tens ganes però també pot voler dir que et fas l'ofès quan no ho estàs pas tant com sembla.

4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Como en todo, mi niña, como en todo y a todos los niveles. ¿ Quién no ha conocido "trepas" en el trabajo ?
Fabes contades. Cuando la cosa va bien "aixó funciona", cuando van mal dadas y hay el "poder" por medio "ara no toca" , o te dejo de hablar o giro la mirada.
Nada que no sepamos. Funciona a todos los niveles, lo que pasa es que ahora sin disimulos.
Supongo, que la Soraya iba para presidenta, sólo lo supongo, y que los aledaños de la Cospedal (Aguirre, esta con Gonzalez-), la Cifuentes y algunos más del entorno cospedaleño, han malbaratado el proyecto de la vicepresidenta.
Y ahora la escenificación.
En fin.
Una abraçada i salut

F. Puigcarbó ha dit...

Duelo de perras, proposo una baralla en una piscina de fang, i segur que guanya Sporaya.

Júlia ha dit...

Miquel, aixi som els humans. I les humanes.

Júlia ha dit...

Francesc, aquest tipus de pelis ja les hem vist en d'altres ocasions. A la Soraya li tinc mania però crec que a la Cospedal encara n'hi tinc més, és quelcom visceral.