4.5.18

XAVIER MISERACH, TAMBÉ EN COLORS, A LA PEDRERA


Resultat d'imatges de xavier Miserachs

Fins a mitjans de juliol es pot veure a La Pedrera una exposició antològica sobre l’obra del fotògraf Xavier Miserachs. L’any 2015 se’n va veure una altra, centrada en les imatges del llibre Barcelona en Blanc i negre, al CCCB. En aquell moment la lectura que es va fer de l’obra del fotògraf no va acabar de convèncer gens i va rebre moltes crítiques tot i que no se li podia negar una certa originalitat iconoclasta. Podem contemplar ara 154 imatges diverses, un panorama acurat que ens acosta a un home que va gaudir de la seva professió, va innovar en el món de la fotografia i es va poder guanyar molt bé la vida gràcies a un art que evolucionava de pressa.

Resultat d'imatges de xavier Miserachs
La comissària de l’exposició ha estat Laura Terré que ha comptat en aquest cas amb el vist-i-plau de les filles del fotògraf. Les diferents seccions en les quals s’ha dividit la mostra van acompanyades de frases del mateix Miserachs que reflecteixen les seves idees sobre el món de la imatge i el seu significat en un món que canvia de forma accelerada, de manera que, segons el seu propi testimoni, al cap de cinc anys tot sembla ja, antic. Retrobem a l’exposició imatges icòniques, molt divulgades, de la ciutat de Barcelona o la Costa Brava, les més conegudes de les quals en un blanc i negre circumstancial, car el mateix autor ens recorda, en un dels talls del breu documental que es pot veure a l’exposició, que el món és en color i que el blanc i negre estava condicionat per la tècnica inicial i el cost que comportava.
Resultat d'imatges de xavier Miserachs color

Miserachs va rebre un primer premi als disset anys, va ser un estímul i al capdavall,  a punt de finalitzar-la, va abandonar la carrera de metge, la del seu pare. La fotografia va deixar de ser un joc per esdevenir una professió, amb tots els seus condicionants, també econòmics. Va esdevenir el fotògraf més jove de tot un conjunt de grans fotògrafs catalans, la gran majoria dels quals fills d’un mon privilegiat i benestant i integrants d’aquella mena de glamour barceloní centrat en llocs com el Bocaccio, la imatge del qual va ser la famosa fotografia de Teresa Gimpera amb el logo de l'establiment estampat a la pell, obra també de Miserachs i que es pot veure a l’exposició.
Resultat d'imatges de xavier Miserachs color
Hi ha molts Miserachs, és clar. Vivim, madurem, evolucionem i canviem. Trobem a l’exposició, des d’aquells inicis dels anys 50 i 60 amb imatges gairebé narratives, properes al neorealisme, fins a la tasca del fotògraf per encàrrec que treballa per a publicacions emblemàtiques de l’època, Triunfo, InterviúGaceta Ilustrada, i que forneix l’acompanyament imprescindible de reportatges escrits per gent com Delibes o Haro Tecglen, sobre fets com el Maig del 68 o la Primavera de Praga. O que col·labora amb Vargas Llosa, per a conformar el famós llibre Los  cachorros.
Miserachs va poder viatjar molt i va donar una mirada pròpia a la història del seu temps. Causa una certa nostàlgia comprovar el gruix de gent de categoria que col·laborava en tantes bones revistes de la transició, que van tenir una durada relativament breu i que posaven a l’abast de tothom aquells reportatges i aquelles imatges. El fotògraf rebutjava que el titllessin d’artista. Es defineix com un suscitador d’imatges, un observador de la realitat que sap, però, que allò que està fent és una professió seriosa i no pas una afició interessant i divertida. Va poder conèixer a fons allò que es cuinava en el món de la fotografia europea, americana, com ara l’obra de William Klein.
Resultat d'imatges de xavier Miserachs color
El declivi de les revistes il·lustrades comportarà per a Miserachs algunes dificultats econòmiques però compta amb sortides com ara el món de la moda, la publicitat, l’esport. Miserachs es va dedicar també a escriure. Fulls de contactes, unes memòries personals, publicades el 1998, va rebre el premi Gaziel. Així mateix va escriure reflexions diverses sobre la seva professió. Es percep en el conjunt de la seva obra el respecte per la gent, un sentit de l’humor molt personal i que evidència el seu gaudi amb la feina i amb la vida en general. La gent, individualitzada o en grup, és la gran protagonista del gruix de la seva obra. Tenia una gran habilitat per endegar una mena de collages visuals que palesen el contrast entre realitats que conviuen i s’interrelacionen.

Resultat d'imatges de miserachs enka
Les imatges de La Pedrera es presenten de forma austera, són, de fet, còpies acurades en paper fotogràfic, les podem contemplar exposades amb un marc modest i sense vidre. S’agrupen en unitats temàtiques, en trobem de molt conegudes i d’altres fins i tot inèdites. Per motius una mica sentimentals crec que s’ha donat més rellevància a la seva obra en blanc i negre que no pas a la que va fer en color, reportatges inclosos, tot i que Miserachs no separava una cosa de l’altra. El món real és en colors però tenim una certa tirada a valorar allò que ens provoca més nostàlgia. Les imatges en blanc i negre de Miserachs, però també d'altres fotògrafs de la seva generació, ens són molt més conegudes que aquelles realitzades en color, menys divulgades.
Podem veure a la mostra projeccions de tres de les sèries elaborades per a la premsa gràfica sobre el Maig del 68 a París, la Primavera de Praga i la Marxa Verda al Marroc. Miserachs va morir de forma prematura, considerant, és clar, les expectatives de vida del present. Tenia seixanta-un anys i hauria pogut fer moltes coses més. Segons el seu testimoni, al vídeo on es mostren fragments de diferents entrevistes que se li van fer, es va divertir molt, cosa que dona a tot el conjunt un component optimista i alegre.
Resultat d'imatges de Miserachs fulls de contactes

En alguns casos Miserachs i d’altres fotògrafs de l’època contemplaven el món popular de la mateixa manera que la gent benestant baixava a divertir-se al Paral·lel, com espectadors privilegiats. La gran majoria de persones en aquells cinquanta i seixanta de les seves primeres imatges icòniques no tenien ni tan sols màquina de retratar, per tant aquella visió del passat serà sempre parcial i condicionada. Cadascú és fill del seu temps i de les seves circumstàncies. I de la seva educació i context. Això no treu mèrit a la tasca feta. Gràcies a tots ells podem comptar amb una visió força acurada d’un passat que tenim tendència a idealitzar.
Les imatges són diferents segons qui les contempla i el moment en què ho fa. Les circumstàncies actuals i l'evolució del feminisme fan que copsem en unes quantes el masclisme de l’època, i també que evidenciem el molt que en resta avui, en sectors com ara la publicitat. Escoltava a l’exposició els comentaris d’un grup de dones grans com jo i incidien en aquest aspecte. Imatges que en determinat moment podien haver-nos fet fins i tot gràcia, el brètol ficant-se amb una noia jove o els limpiabotes de la Rambla contemplant de forma inquietant dues noies treballadores, gairebé adolescents, avui, evidentment, ens ofereixen noves lectures, passa com amb la literatura i l’art en general. També els contrastos entre el glamour del Bocaccio i les models estilitzades amb una realitat sovint galdosa se’ns fan més evidents, així com les visions turístiques d’una Costa Brava en procés d’explotació intensiva.
És aquesta una exposició imprescindible per copsar l’obra global de Miserachs, més enllà d’aquelles fotografies a les quals s’ha donat més difusió i que ja formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. El món de la imatge ens està oferint, en aquests darrers temps, un munt de mostres interessants i sembla que cada dia es valora més aquest art -o com en vulguem dir- que ens ajuda a entendre una mica més la societat, el país, la gent i la història.

________
Xavier Miserachs. Epileg imprevist / La Pedrera (Passeig de Gràcia, 92) / Fins el 15 de juliol de 2018 / Preu: 4 euros / www.lapedrera.com

Article publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi'

5 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

Amb instagram i els mòbils, gairebè s'ha perdut aquesta professió. Recordes aquelles fotos en blanc i negre fetes per una dona que va trobar un canadenc als encants?. Ara, s'en fan cada milions de fotos arreu que es pengen indiscriminadament.
El que desconeixia es que MISERAHCS tingués fotos en color.

Salut

Júlia ha dit...

Francesc, la professió ha canviat i l'accés a la fotografia s'ha democratitzat i massificat, passa com amb la literatura i d'altres activitats.

Té molta producció en color i molt bona però no són fotografies que hagin tingut la difusió de les altres, les dels 50 i 60, que te les trobes a tot arreu.

Miserachs mateix reflexiona, en un vídeo que passen, sobre el tema, insistint en el fet de què la vida real és en color i que sí la fotografia hagués 'nascut' en color gairebé no s'hauria fet servir el blanc i negre.

Català Roca i altres també van fer servir el color i els passa el mateix.

Per un estrany romanticisme nostàlgic ranci donem un valor afegit al blanc i negre, també ha passat en el cinema.

Un problema del color és la seva conservació, en una visita al MNAC ens ho van explicar molt bé, encara es 'descoloreix' i precisa de molta cura per conservar-la en condicions.

Passa amb la fotografia domèstica, les que fèiem als nostres fills de petits estan ben descolorides, en general.

Júlia ha dit...

En els primers temps de Miserachs molta gent no tenia ni màquina de retratar, havia d'anar al retratista o conèixer algú que en tingués. Jo em vaig comprar la primera, molt senzilleta, quan vaig començar a treballar. Miserachs era d'un entorn privilegiat, és clar, per això sempre mancarà la visió d'aquella realitat que hagués pogut fer la gent humil, que tot just es retratava per les comunions o els casaments.

Cinefilia ha dit...

Fa poc van passar per La 2 un documental de l'any 66 on va treballar en Miserachs. Es titula "Juguetes rotos" i el va dirigir Manuel Summers. Si mai no has tingut ocasió de veure'l et recomano que no te'l perdis (al web de RTVE estarà penjat fins dimarts vinent).

salutacions,
Juan

Júlia ha dit...

La vaig veure fa anys, en aquesta ocasió no ho he fet, si puc me la tornaré a mirar, és una mina aquest espai de la segona cadena.