MONTSERRAT TRUETA I LA DIFERÈNCIA INCÒMODA

font de la fotografia: https://www.elnacional.cat/es/sociedad/muere-montserrat-trueta_264936_102.html

Acabo de llegir al diari que ha mort Montserrat Trueta. M'han vingut al cap les moltes vegades que l'havia escoltat parlar per la ràdio, gràcies a ella i a gent com ella avui mirem d'una altra manera les persones que tenen deficiències -o com en vulguem dir- psíquiques. Quan jo era petita en deien subnormals, no és deia amb mala intenció, era el mot habitual per definir una cosa que no s'entenia. Els afectats més visibles eren els de la Síndrome de Down, que aleshores es titllaven de mongòlics. A l'escola hi havia criatures que utilitzaven l'insult mongolino per fer empipar els companys. També he escoltat com es fa servir, encara ara en algun moment, com insult, borderlain.

Hi ha deficiències i diferències més greus i poc conegudes que la Síndrome de Down. L'espectre autista és encara molt poc conegut i sovint mal diagnosticat. En aquest camp hi ha graus diversos i s'ha caigut en una mena de bonisme que genera, en ocasions, falses esperances a les famílies però al capdavall crec que tenir esperança potser és positiu, sempre que s'entengui que l'esperança no és una evidència. 

Quan jo era petita la gent acostumava a tenir a casa els deficients psíquics, de vegades algú sortia a passejar amb el fill o filla amb aquesta característica i, com que n'havies vist pocs, si se t'acostaven els tenies una mena de prevenció, fins al punt de què en ocasions havia escoltat alguna mare sacrificada explicar a les criatures convencionals que el seu fill no els volia fer res.

Amb el temps i l'evolució, diria que també amb l'evolució moral, que sovint no som capaços de valorar, avui mirem el tema amb una altra perspectiva. A Montserrat Trueta li van dir, quan va tenir el seu fill Andy, que se n'oblidés. És allò que se solia fer, quan es comptava amb diners, ficar-lo en alguna institució i oblidar-se del problema. Amb el temps s'ha anat saben que grans personatges de  la literatura, de l'art, homes la gran majoria, havien oblidat els seus fills amb problemes i fins i tot no en parlaven mai. Gent d'esquerres, Arthur Miller, per exemple. Neruda, Sénder... 

Quan el fill de Montserrat Trueta feia evidents progressos intel·lectuals i començava a sortir per la televisió hi havia qui et deia que aquell noi rai, que havia tingut des de petit una atenció rellevant. Però no totes les criatures de cases benestants de les mateixes característiques havien tingut les mateixes oportunitats i allò que aconsegueix una minoria acaba per fer-se accessible a una majoria, fins i tot coses frívoles, com la fotografia, de la qual parlava ahir en relació a Miserachs i els fotògrafs de culte. Hi ha encara moltes mancances en el tema de l'atenció a la diferència però la millora ha estat inqüestionable. 

Quan jo estudiava el batxillerat elemental prehistòric, en una ocasió, un professor va incidir en el tema, és feia estrany que en famílies de pes intel·lectual sorgís un cas d'aquest tipus i fins i tot s'especulava amb què fos una mena de mutació. Les deficiències de tot tipus es relacionaven amb vicis diversos dels progenitors o amb la misèria i  de vegades, ai, els problemes sorgien en ambients d'allò més virtuososm ben alimentats i llegits. 

Fins i tot s'havia considerat, el tema, un càstig diví.  S'han escrit i dit moltes bestieses sobre moltes coses, encara passa, el pitjor és que sovint no venen per part de gent ignorant sinó de  saberuts, professors, metges, capellans, psicòlegs... Malauradament encara hi ha molts professionals ignorants. Sé casos de gent que ha patit molts mals diagnòstics abans d'encarrilar el tema de la deficiència del fill o filla. La Síndrome de Down té l'avantatge, relatiu, de què es veu de seguida. A l'escola, per part dels experts que se suposa que han d'assessorar, vaig poder comprovar com n'és, d'agosarada, la ignorància dels titulats.

Com que a Montserrat Trueta l'havia escoltat més aviat per la ràdio en recordo la veu, una veu tranquil·la, reposada, que inspirava confiança. Com és ben sabut el seu marit, un polític brillant però jo diria que poc carismàtic, va morir de forma prematura i sobtada.  Sembla que va acceptar el problema però li va costar una mica.

Tarradellas no és un personatge que em caigui especialment simpàtic però el fet de què sempre anés acompanyat de la seva filla amb Síndrome de Down i l'evident dolor que va sentir quan aquesta va morir me'l feia entranyable. Espinàs també va escriure força sobre la seva filla amb aquesta síndrome. Tot i que sovint, diria jo, de forma una mica idealitzada, cosa que Anna Vila, una altra escriptora, a Els fills diferents, va comentar de forma lúcida i seriosa. Els llibres d'Anna Vila són del millor que he llegit sobre la qüestió pel fet de què en cap moment fan volar coloms sinó que expliquen les coses com són, sense concessions a la badoqueria.

Hi deu haver casos de tota mena però, en general, les mares han estat més coratjoses i treballadores en el tema dels fills diferents. He conegut casos en què la situació ha portat a la separació de la parella i, és clar, així l'home, en general, s'ha pogut oblidar del tema. Avui tots convivim, de moment, en pau. L'atenció a la diferència és cara, en molts casos fa falta un nombre de personal important i encara gràcies que hi ha persones joves i vocacionals que s'avenen a cobrar poc per treballar en aquests camps. 

S'ha venut i propiciat això de la integració, que no sempre és possible ni aconsellable, al menys en horari complet, en el fons jo crec que al darrere de les suposades teories pedagògiques sovint hi ha gasiveria i pocs recursos. També és cara, per exemple, l'atenció als vells, la mancança de residències assistides és ja un problema de gruix.

Les paraules amb les quals es definia les persones diferents es van anar convertint en insults, imbècil, idiota, subnormal. Avui cap persona educada gosaria insultar-ne una altra amb aquests mots. Tampoc gosaria fer-ho amb referències homosexuals, allò de maricon va de baixa. Encara ens resta el fill de puta, utilitzat a tort i a dret i que crec que s'hauria d'anar eliminant de les converses i de les obres de teatre. Les adjectivacions sobre desgràcies i problemes socials són fàcils de reconvertir en insults generalitzats. 

El problema, en ocasions, s'amagava. Un dia anava pel carrer amb el meu germà i el meu nebot autista i em vaig trobar un matrimoni gran, conegut. En explicar-los les característiques del meu nebot em van confessar que tenien un fill amb una disminució important. Van admetre que no ho explicaven però que havien sortit de l'armari. La gent coneguda, en general, ja no s'avergonyeix de tenir un fill o filla deficient, t'ho explica de forma distesa i normalitzada. Anem eliminant tabús, però encara en queden. El suïcidi, per exemple.

Però amb totes les limitacions i servituds que es vulgui hem canviat i el món ha canviat, al menys el món d'ara i aquí i dels voltants. Avui veiem escoles de criatures amb deficiències sortir d'excursió i grups de gent gran d'aquesta mena assistir a tallers diversos i anar amunt i avall pel carrer. La gent normal petoneja i diu coses amables, als infants amb problemes. A gent com Montserrat Trueta i la seva admirable feina li devem l'haver evolucionat en el camp de l'ètica personal. Descansi en pau.