He llegit molts comentaris sobre la preparació i el desenvolupament de la minisèrie recent sobre la novel·la Vida Privada, dirigida per Sílvia Munt, però no he sabut trobar-ne cap valoració crítica. En cap moment he sentit que es fes cap referència a l'altre intent televisiu, el de 1987, endegat per TV1, dirigit per Francesc Betriu i amb un repartiment eclèctic i divers. Hi ha gent més jove que jo que no tenia ni idea de què existís aquella sèrie de finals dels vuitanta.
Cap de les dues versions no està malament però continuo sense copsar del tot l'atmosfera de la novel·la, malgrat les bones intencions i la professionalitat dels responsables. En la versió actual, emesa fa pocs dies, em grinyolaven algunes diccions de determinats actors, aquest és sovint un punt feble, també al teatre en directe, amb poques excepcions i amb una gran irregularitat entre la forma de parlar d'uns actors i uns altres.
En canvi, com ja vaig remarcar en el seu moment, en la versió del Fantasma de Canterville, del Condal, amb Joan Pera, aquest aspecte esta cuidat a fons. Vida privada va patir una versió lamentable, tirant a musical, al TNC, fa uns vuit anys, em sembla. Si no es pot muntar una cosa a lo grande com el que van fer amb Els Miserables millor ser modestos i possibilistes.
Vida privada es considera ja un clàssic indiscutible però va passar per alts i baixos, prohibicions de la censura, males crítiques per part del món acadèmic i literari, penjaments diversos, enrabiades dels que s'hi sentien retratats i, ja a partir dels seixanta, una mena de normalització destralera feta, segons expliquen, per Joan Oliver, que creia -o deia- que Sagarra escrivia malament.
De Sagarra, que no va parlar mai malament de ningú, en va parlar i escriure malament molta gent, gent de totes les tendències. L'èxit no es perdona, encara menys l'èxit popular, amb poques excepcions. Vida privada encara es promociona com un retrat de la burgesia decadent, però la decadència no és ben bé de la burgesia sinó de l'aristocràcia catalana minoritària. Els pobres i explotats no són tampoc innocents i també s'aprofiten de les circumstàncies.
El món és com és i Sagarra se'n va adonar ben aviat. Malauradament la història el va sacsejar, com a tants altres. Si la llengua catalana ja té les seves dificultats pròpies, amb la guerra pel mig, la llarga postguerra o la represa cultural lligada a mecenatges i capelletes i moltes coses més, haver tingut un Sagarra és tot un miracle. Potser sí que la primera part del llibre està més ben lligada i que a la segona tot es dispersa una mica i s'esmicola en històries diverses, però això té poca importància.
M'agrada molt Derqui però aquí no l'acabo de veure còmode en el seu paper ni tampoc Aida Folch em sembla una Conxa convincent, cal dir i recordar que en la versió de finals dels vuitanta Conxa era Amparo Muñoz, poca broma. Entre els secundaris hi ha de tot però em quedo amb les dones de pes teatral com Marta Angelat o Vicky Peña, que tenen poc paper i es mengen les poques escenes on surten. O amb la Genebat i la Maria Molins, per exemple.
De tota manera crec que és aquesta una minisèrie digna, ben ambientada, ben dirigida, respectuosa amb l'autor, però hi falta alguna cosa, passa sovint amb les adaptacions de grans obres literàries, una mena d'espurna especial que surt o no surt, com quan fas un arròs, vaja. Al llibre hi ha molt de sexe sobreentès, ara sembla que les narracions visuals són millors si el sexe és explícit, encara que mai no ho és del tot, sobretot pel que fa als atributs masculins. La cosa es resol amb una orquestració excessiva de sospirs i gemecs i una visió reiterada dels pits femenins. És la tendència.
Sembla que a TV3 no hi ha calerons per a gaires alegries i que, de moment, amb aquest esforç de producció en tindrem prou per a una bona temporada si les coses no canvien. Encara bo, doncs. Esperem que no haguem d'esperar trenta anys més per tal que algú agosarat i, si pot ser, sagarrià convençut ens ofereixi una nova lectura televisiva d'aquesta novel·la llarga, intensa i extraordinària. Una constant, pel que fa al teatre convencional de Sagarra, que passa llargues temporades oblidat per part dels qui programen les temporades, és voler-ne canviar els finals, sobretot si són finals més o menys feliços, aleshores sol sortir un xurro i tot es desvirtua.
4 comentaris:
No he vist la mini serie, quan a la novel·la la vaig llegir fa molt de temps, la tenia el pare i em va agradar, forta i realista, reflecteix amb cruesa i sense embuts el declivi d'una d'una burgesia.
La sèrie no està malament, Francesc, però suposo que reflectir 'el llibre' deu ser difícil, encara més considerant la riquesa del llenguatge de Sagarra, el llibre l'he de tenir per casa i no sé on l'he ficat, el vaig llegir fa molts anys, també, ara el voldria rellegir. La sèrie es pot veure online.
Sembla que el país no estigui preparat per esquivar tants condicionants com es demanen a una producció extraordinària i, sobretot, si és literària.
Això que la gran literatura intenta retratar un món real amb els volums i matisos que requereix.
La teva anàlisi posa de relleu algunes mancances observades, ja detectades en altres obres pel que fa a la parla, als perfils personals i alguns detalls més. En conjunt, però, és prou notable i la teva visió, molt afinada.
Estic contenta de saludar-te, Júlia.
Olga, en els temps que estem vivint endegar una producció televisiva sobre aquest llibre ja és tota una heroïcitat, però amb els llibres que ens són molt coneguts sempre passa això de què la pel·lícula o la sèrie no poden ser el mateix.
Una abraçada!!!
Publica un comentari a l'entrada