HAVEL I L'ABSURD NORMALITZAT

La tragèdia de l'home modern no és el fet de conèixer cada vegada menys coses sobre el sentit de la seva pròpia vida, sinó que cada vegada el  preocupa menys aquest desconeixement (Václav Havel)

L’actor Pere Arquillué s'estrena amb molt bon peu en la direcció amb  dues peces breus, Audiència i Vernissatge, unes de les més conegudes de Václav Havel, qui les va escriure com a divertiment personal dirigit als amics però que han esdevingut de les més representatives, tant de l’autor com de la seva època. No han perdut vigència, el món d’avui és tant absurd i estrany com el dels anys setanta del segle passat i l’ésser humà, per més que prengui un nou aspecte i sembli sempre renovat, continua tenint dificultats de comunicació i comprensió.

Havel va néixer el 1935 i va morir el 2011. Poeta, dramaturg i activista polític, va viure la Primavera de Praga a fons i va ser empresonat i represaliat. Després, amb els canvis polítics diversos que es van esdevenir al bloc soviètic, va ser escollit president de la Nova Txecoslovàquia i  amb la separació entre Txèquia i Eslovàquia, primer president de la República Txeca, tot i que va intentar conservar diferents lligams entre els dos països. Les èpoques de canvis democràtics situen en el poder personatges com ell, de l’àmbit intel·lectual dissident, però després acostumen a tornar a manar els professionals habituals del món polític els quals, en la seva vida privada professional, poques vegades han estat dramaturgs, narradors o poetes, tot i que ho hagin, fins i tot, intentat. Ja que, com explica el rei insatisfet del poema de Bori i Fontestà: era més bella i ben vista la corona de l'artista que la corona del rei...

El muntatge de La Villarroel s’inicia amb Audiència, un diàleg entre el directiu d’una fàbrica de cervesa i un treballador, un alter ego del mateix Havel, un autor de teatre represaliat pel règim i que tan sols ha trobat la sortida de treballar en una feina poc qualificada i embrutidora, a la fàbrica. El cerveser, amo de la situació però condicionat pel context polític, és pressionat pels qui li demanen informes sobre els treballadors i vol, més o menys, que el treballador lletraferit se’ls escrigui ell mateix. En el context d’un diàleg impossible aquest personatge mostrarà punts febles evidents, no ha pogut fer el que volia, també va tenir els seus somnis personals, i sent menyspreu i enveja per l’intel·lectual que manté els seus principis, malgrat tot. 

A Vernissatge retrobem el personatge de l’intel·lectual represaliat en una visita a una parella amiga que li volen mostrar el pis que s’han arreglat, farcint-lo d’absurdes galindaines. La societat consumista i esnob sura en el context d’aquest matrimoni que és un retrat esperpèntic de molta gent. L’accés al confort, als bens materials i al consum cultural amb pretensions reflecteix, de fet, una solitud que intenta inferir en la vida dels altres i justificar-se amb les suposades existències mediocres de la resta. Una mena de gauche divine resistent, vaja, que es mou enmig de la seva fatxenderia i de la por de quedar-se sola i sense l’amic que ha aconseguit una certa llibertat  d’esperit malgrat la seva austeritat vital. Les dues obres es mouen enmig d'un absurd proper a Ionesco, a Becket, però sense perdre del tot la seva connexió amb una realitat ben galdosa.

Havel s’ha representat en diferents ocasions a casa nostra, sobretot durant els anys noranta del segle passat. Fa pocs anys es va inaugurar un auster espai Havel, a la Ciutadella. Ha estat un gran encert aquesta recuperació ja que hi ha aspectes els quals, si bé reflecteixen com un mirall estrafet l’absurda situació viscuda pels països de l’òrbita comunista, són universals i intemporals. Aquestes dues obretes, aparentment menors, no resultarien tan colpidores i contundents sense una molt bona direcció al darrera, el suport d’un equip brillant i uns actors de categoria i amb grans recursos. Julien i Gàmiz resulten excel·lents enmig del seu histrionisme, exigit pel guió, i Carreras, aquest home que mira i pateix la realitat des de la discreció i una certa resignació, el mateix. El text ha comptat amb una molt bona traducció de Mònica Zgustovà.

El muntatge es beneficia d’una posada en escena de cara al públic, fet que millora, gairebé sempre, l’audició i la percepció dels espectacles, tot i que hagi gustos per a tot i sembli aquesta una tria més tradicional però que avui, a causa de l’abús d’altres opcions, ha esdevingut absolutament moderna. Molts bons grups de teatre amateur han inclòs Havel en el seu repertori. Durant la segona meitat dels noranta l'autor va rebre reconeixements diversos, com ara l'hispànic Príncipe de Asturias i va ser proposat per al Nobel de la Pau. Comptem amb traduccions de llibres de Havel en castellà i fins i tot amb algunes en català i amb una biografia força interessant d'aquest intel·lectual i polític, escrita per Michael Zantovsky.