PLATGES DESOLADES I GALDOSES NITS DE NUVIS

On Chesil Beach és una pel·lícula que es fonamenta en el llibre del mateix títol de Ian McEwan. És la primera que dirigeix Dominic Cooke, qui té, però, un llarg rodatge en el teatre i la televisió. S'ha comptat com a guionista amb l'escriptor i el repartiment és acurat, compta amb Saoirse Ronan i Billy Howle, molt convincents en els papers principals així com amb una colla de secundaris excel·lents. 

Mai no he acabat de connectar amb la literatura de McEwan, no li nego ofici i admeto que tot són gustos, però crec que, en general, en els seus llibres la forma sol superar el fons, cosa que pot ser fins i tot una virtut literària. Els seus arguments m'acostumen a grinyolar en algun moment i els finals no em convencen.  Aquí passa una mica això, malgrat que en aquest cas el llibre resulta més convincent pel que fa al desenllaç. La llarga primera part de la història ens situa a l'any 1962, una parella molt jove es troba a un hotel per passar la nit de noces, el tema sexual no funcionarà i el matrimoni no es consumarà. La situació compta amb una sèrie de mirades enrere que ens passegen per la relació juvenil entre dues persones de móns molt diferents.

L'amor entre els dos joves comença de forma alegre i lluminosa però en un context de formalitat excessiva pel que fa al contacte sexual, tot i que no sembla, d'entrada, que sigui així. Hi ha, en aquest sentit, uns quants detalls que no voldria considerar pistes falses però que, en cert sentit, ho són. Com ara algunes escenes molt breus en les quals se'ns mostra un possible abús sexual per part del pare benestant de la noia, un senyor d'allò més desagradable, el mateix que la mare. No nego que l'abús familiar ha estat i és un problema seriós però no sempre cal recórrer a aquests abusos ni als traumes infantils per explicar determinades situacions de rebuig al sexe.

Les nits de noces del passat recent devien ser, en molts casos, prou galdoses, jo em pensava que això passava, sobretot, a Espanya. De fet, fins i tot el comprensiu capellà que aconsella la noia ja es veu venir que la cosa no anirà bé i li comenta santament que ho deixi córrer. La dècada dels seixanta va canviar les coses a tot arreu i ara costa admetre que fins i tot en països democràtics i menys rancis tot era, també, molt estrany, amagat i complex. La parella se separarà de forma definitiva i aleshores a la pantalla ens arriba una mena de doble epíleg molt mal explicat. De moment han passat tretze anys i el xicot, que ha assolit un improbable aspecte de penjat, treballa en una botiga de discos i fuma porros amb amics i amigues mentre s'expliquen la vida entre fum i beguda, un tòpic recurrent pel que fa a l'època. Vaja, que l'excel·lent juvenil que va assolir a l'assignatura d'Història no li ha fet profit.

Per atzar sabrà que la seva antiga promesa, dedicada a la música clàssica, s'ha casat, amb un músic del quartet de corda on toca, i ha tingut fills, així que sembla que va superar els problemes. Aleshores la pel·lícula fa un altre salt en el temps i ens trobem, gairebé, en l'actualitat, amb els dos protagonistes maquillats de forma inversemblant i hilarant, de vellets monstruosos. Ella fa un concert, ell hi va, es miren i ploren a dojo per allò del bolero, lo que pudo haber sido y no fue. Tota aquesta segona part, sobretot l'epíleg musical final, resulta molt poc reeixit i espatlla l'interès provocat anteriorment per la història i el context en el qual se situa.

El tema de les diferències socials i culturals sura en l'ambient i et preguntes com el xicot admet segons què, no tant, fins i tot, el tema del capteniment sexual com haver d'aguantar el lamentable futur sogre, i, fins i tot, haver d'anar a treballar amb ell a l'empresa familiar.  També estranya comprovar com la noia supera, en un relatiu espai breu de temps, els seus problemes de relació íntima, ja que una filla seva és prou grandeta quan el xicot se l'ensopega a la botiga de discos. Al capdavall la noia s'ha casat amb un músic, com tocava, i d'ell no sabem si ha tingut o no alguna parella estable. 

La pel·lícula paga la pena, de tota manera, si s'obvia aquest final mal resolt. El llarg passeig per una relació gairebé impossible, amb tensions lligades a la manca d'informació sobre el sexe que existia en aquella època i la manca de comunicació sobre el tema produeix una mena d'angoixa i la satisfacció personal d'haver pogut conèixer temps més lliures i menys convencionals. El retrat que es fa de les dues famílies dels protagonistes és interessant i colpidor. 

La protagonista, que abans de casar-se llegeix un llibre sobre educació sexual, amb unes explicacions que més aviat fan apretar a córrer, m'ha recordat moltes coses, com quan, durant la meva adolescència companyes de feina més grans que jo i a punt de casar-se llegien d'amagat llibres d'aquest tipus. O els textos d'alguns volums recomanats per capellans modernets que donaven una idea molt estranya a l'entorn del rerefons de la qüestió, situant-la en una mena de descripció fisiològica inquietant. Vaig conèixer casos de nits de noces sense consumació i amb problemes, les noies teniem tirada a explicar-nos detalls d'aquest tipus, però el tema, per sort, en general va anar millorant amb paciència i voluntat per les dues parts. A alguns llibres més actuals, com ara, fins i tot el mateix Día de mañana que va inspirar la sèrie, les relacions juvenils sexuals situades en el passat resulten excessivament lliures, cosa que en ocasions resulta, fins i tot, anacrònica.