POLÍTICA, CANVIS I DIVAGACIONS ACURADES

Un escriptor del passat feia broma sobre el seu gat, que se n'havia anat a dormir monàrquic i es va llevar republicà. Nosaltres vam sopar amb Rajoy al mando i l'endemà vam dinar amb el senyor Sánchez. Pot ser un canvi el qual, a nivell familiar, de moment ens afecti poc. O no. En tot cas percebo alegria general discreta i continguda, prudent, vaja. Una altra facècia apòcrifa antiga deia que el dia abans de les primeres eleccions a la Generalitat actual dues persones no van dormir, una per si no sortia ell, era el senyor Pujol. L'altre, per si sortia, es veu que no en tenia ganes, pensant en tot allò que li venia al damunt, era el senyor Reventós, en pau descansi. No sé si el senyor Sánchez va dormir o no i no sé si fins i tot tenia o no ganes de que la cosa rutllés, no l'he vist mai molt segur d'ell mateix, la veritat. 

La frase, sovint mal citada però molt repetida, sobre allò de què cal que tot canviï per tal que les coses segueixin igual ha fet que gattopardisme sigui avui un mot recurrent, encara que el qui el fa servir no hagi llegit a fons Lampedusa. De fet la frase ve d'una mica més enllà, d'una frase escrita per l'avui poc recordat Alphonse Karr, plus ça change, plus c’est la même chose. I qui sap, potser Karr l'havia escoltada en algun altre lloc, tot pot ser. De fet, tot plegat són variacions diverses d'aquell refrany castellà sobre els mateixos gossos amb diferents collars. 

La frase és brillant i ens hi identifiquem sovint però, ben mirat, no és certa. Res no és mai igual del tot. Tot canvia, com nosaltres mateixos, que avui potser pensem diferent d'ahir i de demà. No canviar és perillós, estrany. Es lloa en ocasions la persona que no canvia i sempre pensa el mateix però aquests dogmatismes incombustibles fan més por que goig. Un mateix partit polític no és el mateix partit quan canvia la persona que el presideix. Una botiga no és la mateixa quan canvia l'amo o quan el fill succeeix al pare en la direcció del negoci. 

Molta gent, per raons òbvies, es va alegrar ahir de l'èxit de la moció que ha fet canviar el govern però els escèptics, que tenen bones raons per a ser-ho, s'ho van mirar amb certa distància. Tot continuarà si fa no fa, tot és el mateix, vaig escoltar en algun lloc. Al menys, però, no haurem d'entomar cada dia, de moment, determinades prèdiques d'una sèrie de personatges que semblaven sorgits del nodo en blanc i negre. Unamuno deia que als catalans ens perdia l'estètica i jo diria que als del partit popular els ha perdut, en part, la manca d'estètica.

Sí, ja sabem quin pa donen els socialistes centralistes. I també sabem allò d'en Pla, que en segons què un espanyol d'esquerres és igual que un espanyol de dretes. Però n'hi ha de més iguals que uns altres, la veritat. El món de la política, i, de fet, el món en general, és com és. Les coses no seran mai ben bé iguals i potser per aquests nostres verals la situació trobarà alguna sortida, una sortida que ens semblarà més o menys digna o decebedora però que no podrà satisfer ningú del tot, sigui de la tendència que sigui. Els polítics, ai, són persones com nosaltres, què hi farem. 

Hi ha una tirada a condemnar els polítics de forma general però els actors d'una pel·lícula fan el que els diu el director i el director fa el que pot fer segons qui paga, el productor, que li pot condicionar el càsting i imposar un actor lamentable. Cada dia costa més esbrinar qui mana en realitat. Els polítics haurien de ser, al menys, carismàtics i convincents, n'han existit alguns, al llarg de la història, enredaven la gent però l'enredaven amb convicció. A dins de la gent m'hi incloc, és clar. 

Podria fer una llista de les moltes coses que he cregut al llarg de la vida i que no eren certes, coses serioses i profundes o bajanades de tot tipus. Per a copsar les enredades fa falta experiència i per a a tenir experiència has d'envellir i després ja mors i l'experiència no et serveix de res ni serveix a les noves generacions que han de patir les seves pròpies enredades i ensopegar pel seu compte o aprendre a enredar a la seva manera.

Els polítics excessivament convincents, àdhuc il·luminats, són perillosos, generen devocions capaces de portar-nos al desastre o a la decepció. Sí, alguna cosa canviarà, passen coses que no esperem, quan han passat ens sembla que sabíem que havien de passar o que podien passar però abans no passin ens semblen impossibles. Un polític ha de ser algú capaç de gestionar les coses, un artífex d'allò que és possible i que sàpiga en quin mar navega. 

La política no és ni lírica, ni estètica, ni èpica. Abans es feien molts jocs de paraules amb allò de la relació entre ètica, estètica i política, però totes aquestes brillants parrafades són fràgils. La política hauria de tenir un component ètic acceptable, és clar, cosa que tampoc no és gens fàcil quan es topa amb el món real. M'angunieja llegir penjaments exagerats sobre els polítics i com persones de tota mena es col·loquen, de forma casolana i personal, èticament per damunt dels qui se suposa que manen. Parlar costa poc, escriure per les xarxes també costa ben poc. 

Tinc una certa tendència a sentir respecte pels qui fan feines que jo mai no faria, ni que em paguessin un bon sou. La política n'és una. Suposo que, com amb tantes altres feines, has de tenir un gran component vocacional. Trobo que és una feina avorrida i de risc, has d'entomar llargs discursos, procurar-te relacions diverses, saber que fins i tot els teus, en algun moment, et poden donar de banda i fer el paperot i allò de la puta i la ramoneta, cosa que també es fa en la vida normaleta de la gent corrent però a petita escala. 

Res no passa a l'alta política que no passi al món laboral quotidià o fins i tot en les associacions d'una certa volada, és clar, però passa a un nivell molt més inquietant. Si assoleixes un cert lloc de poder estàs a l'aparador i tothom es veu amb cor d'opinar sobre el que sap, el que no sap i el que intueix. Pots no tenir sort i potser no tens prou ambició, la vida dóna moltes voltes.

Potser vulguis arribar a president de la Generalitat i no passis mai de regidor a l'ajuntament del poble. Alguns polítics pot ser que ho facin per diners, però hi ha qui fa molts més diners amb negocis diversos i viu més tranquil, en l'anonimat del seu benestar econòmic discret. Gent brillant de la política que no ha tingut sort però que era espavilada va acabar per triar els negocis, un dels casos més evidents i reeixits va ser el de Cambó. Els diners són un consol relatiu per aquells que tenen afany de poder i que sabem què ho farien millor que no pas els que manen. Hi ha qui arriba el poder rebotat i per carambola i després ho fa força bé, és un exemple que podria aplicar, guardant les distàncies, a l'assoliment de direccions escolars viscudes en directe. 

Hi ha gent considerada mindundi qui quan té poder actua, fins i tot, molt millor del que se n'esperava, l'hàbit, en ocasions, sí que fa el monjo, com li passava a aquell senyor de la pel·lícula El Judas, que feia de Nostre Senyor i es convertia. O a Becket, defensant l'honor de Déu per damunt de l'amistat amb el rei que l'ha endollat (sóc conscient de l'anacronisme) en un lloc de responsabilitat, per tal de tenir controlat el sector religiós.

Tot és un misteri, vaja. Afortunadament.