VIDA, NOVEL·LA I PEL·LÍCULA

Joan Francesc Mira és un dels nostres grans savis en actiu, potser més lloat que no pas llegit, tot i que compta amb un gran nombre de reconeixements i premis. En aquest llibre evoca la seva infantesa i l'entorn en el qual la va viure, sense massa sotracs i d'una forma relativament amable i sostenible. Escoltava l'altre dia a David Trueba parlant de la seva darrera pel·lícula. Insistia en el pes que tenen coses com ara la família de cadascú o la vivència del primer amor en la nostra visió de la vida. No tothom té família, per desgràcia, i encara menys això que es coneix com primer amor, primer amor correspost, és clar. Entenent el primer amor com aquest que és té just a la sortida de l'adolescència, algú pot tenir un primer amor als trenta anys però aleshores és tota una altra història.

Jo no sé si res és tan definitiu. La vida marca, és clar, però tots som diferents i vivim coses, bones o dolentes, de forma diferent. Hi ha aspectes del tarannà de cadascú que s'escapen, com aigua en un cistell, de tota mena de consideracions psicològiques acurades i de teories pedagògiques més o menys deterministes. Més enllà de les vivències familiars i del context social i polític, la prosa de Mira resulta extraordinària a causa de la seva aparent senzillesa. No són els seus uns llibres per llegir de pressa, cal temps i paciència. En aquest ens situa, sense nostàlgia malaltissa, en un món perdut, evocat de forma magistral.

Tothom que arriba a vell té coses per explicar. El que passa és que no tothom les sap explicar de forma acurada, per escrit. Un altra tema és la narració oral però tampoc tothom sap explicar les coses de viva veu amb grapa, com si fossin un conte extraordinari. I no tot s'explica ja que cadascú té la seva intimitat i les seves vergonyes, encara més quan s'ha passat per situacions complexes, com ara una guerra. Fins i tot els contes infantils, avui, es llegeixen més que no pas s'expliquen de forma oral. Tot ha canviat i el pes dels mitjans de comunicació, que ens expliquen tants i tants contes a cada moment, ha bandejat la rondalla de la iaia tradicional tot i que encara en quedi alguna cosa.

Hi ha persones que quan saben que has escrit i publicat alguna cosa, encara que no hagi tingut un gran ressò, tenen tendència a narrar-te fets de la seva vida, que són com una pel·lícula amb la pretensió de què les incloguis en algun projecte literari improbable. També hi ha qui m'ha fet arribar mecanoscrits feixucs, prolixos, escrits a raig, en els quals sovint hi ha fets importants, dramàtics, tràgics, dignes de recordar, però mal explicats, de forma barroera i poc publicable. Les persones que tenen tirada a explicar la seva vida i creure que és més intensa que les de la resta sovint no tenen cap mena d'interès en escoltar aspectes de la teva.

Hi ha moltes novel·les i pel·lícules que expliquen la vida d'algú. Ha proliferat fa temps una mena de gènere literari híbrid en el qual es barregen històries familiars amb ficció. He llegit llibres, fins i tot premiats, d'aquest tipus, molts dels quals força mediocres i avorrits. Hi ha bons escriptors i escriptores que introdueixen aspectes de la pròpia vida en històries on ells no són els protagonistes. Hi ha de tot i tot són gustos però quan algú escriu bé alguna cosa sura i es percep de seguida. He llegit llibres autoeditats, sense pretensions, que tenien un encant especial, més enllà de la valoració qualitativa. Una cosa és reconèixer la qualitat d'un text i una altra que el llibre et distregui o t'emocioni.

L'autoedició, avui abaratida i que prolifera, és mal vista per determinat sector editorial quan, al capdavall, et vas assabentant de què fins i tot en editorials d'un cert prestigi hi ha autors que s'han, gairebé, autoeditat. Tot és, al capdavall, qüestió de calerons. I de difusió. I d'oportunitat. I de sort. I de relacions personals. I de mandarinatges culturals. L'edició convencional també publica i promociona llibres de dubtosa qualitat literària perquè s'ha de vendre o morir, no ens enganyem. Hi ha traduccions d'escriptors de prestigi de llibres que per aquí ningú no hauria donat cap importància, en cas de què l'autor o autora no fos gens conegut i hagués lliurat el mecanoscrit, de forma espontània, a qualsevol editorial, gran o petita. El tema literari, com tots, puja i baixa com la borsa, segons bufa el vent. Hi ha grans actors secundaris que mai no han assolit ni assoliran el paper de la seva vida. I llibres bons, interessants, remarcables, dels quals no en sabrem mai ni gall ni gallina ja que ni tan sols haurem arribat a conèixer la seva atzarosa existència. 

Però això sí, com va escriure Galdós, allà on anem tots portem la nostra novel·la i qualsevol canvi de ruta vital farà que aquesta novel·la sigui molt diferent. Novel·la, pel·lícula, bolero, tango o sèrie de televisió.