'LA STORIA' I MORANTE (2)

He  finalitzat la lectura de La Storia, que vaig començar a comentar fa alguns dies. Els llibres extraordinaris et deixen, en acabar-los, una mena de sensació de nostàlgia. Aquest, a més a més, deixa un pòsit de tristor realista, encara més, potser, pel fet que sóc en un indret en el qual la guerra civil es va viure de forma complexa, propera i difícil, en un escenari aspre i pobre. Avui la gent jove té curiositat per aquells esdeveniments, per coses tan horribles com la Batalla de l'Ebre. S'ha publicat fa poc un llibre d'història local sobre Batea i alguns dels seus exiliats. Les històries personals em resulten més significatives que la història col·lectiva, tan manipulable i lligada a qui l'escriu i la interpreta en cada moment.

Els fets més dramàtics del passat generen, anys després, turisme, negoci.  La Revolució Francesa va estimular una mena de dèria col·leccionista quan encara era molt viu el seu record entre els supervivents, així som els humans. Però hi havia gent lúcida que d'allò que es planyia era de què no s'hagués pogut evitar un bany de sang tan indiscriminat i magnificat després. Victor Hugo ens explica com guies turístics espontanis, predecessors dels actuals, feien bitlles passejant la gent pels escenaris de la terrible batalla de Waterloo i incidint en aspectes d'allò més morbosos. Però els soldats morts no podien explicar res.

Morante va voler que el llibre fos assequible i barat. El va publicar Einaudi, el 1974, en una edició de butxaca i l'èxit va ser esclatant però també va ser important la polèmica generada. A diferents llocs he llegit que Morante, Moravia i Pasolini eren grans amics però al pròleg de l'edició actual de Lumen, de Juan Tallón, aquest escriptor i periodista ens recorda que, a causa de la crítica que el director de cinema va fer del llibre, Elsa Morante no va tornar a dirigir-li la paraula.

La novel·la ens passeja per la Roma dels humils i em puc imaginar aquests grups actuals, amics del consum cultural passejant pel Testaccio i San Lorenzo mentre un iniciat o iniciade els llegeix fragments de la novel·la. No és aquest l'únic llibre de ficció -relativa- en el qual es fa un paral·lelisme entre la historia del poder i el de les seves víctimes però aquí una cosa i l'altra no s'intercalen de forma forçada i postissa. La Storia compta amb nou capítols, el primer i el darrer estan encapçalats per una data imprecisa, 19**, malauradament la tragèdia continua i avui podríem escriure motes seqüeles encapçalades, ja, per 20**.

La llarga llista d'actes de violència i de tragèdies col·lectives de tot tipus que Morante recull abasten des dels inicis del segle XX fins a la publicació de la novel·la però l'escriptora és conscient de què res no s'ha acabat ni s'acabarà. Els set capítols enmig d'aquests dos primers transcorren cadascun en un any, entre 1941 i 1947 i s'encapçalen, així mateix, amb referències precises a la situació del món i de l'Itàlia de l'època. La guerra és el gran genet apocalíptic, és clar, provoca neguits, fam, odis i embrutiment generalitzat, com el d'aquest pobre jueu jove, anarquista i pacifista i que acaba morint envoltat de culpa i de fantasmes. Però la pau tampoc no és mai ben bé pau, no es passa, en tot cas, d'una fràgil absència de guerra i encara gràcies, és clar.

La Storia és un llibre molt crític i molt tendre, a la vegada. Denuncia els feixismes en totes les seves diverses manifestacions, algunes de les quals menys òbvies que els règims de Hitler o Mussolini. Morante parla d'allò que coneix, ella mateixa tenia arrels jueves, com Moravia, tots dos van ser perseguits i van haver d'abandonar la capital italiana per sobreviure. El terror no es manifesta tan sols en allò que et passa sinó en allò que et pot passar quan saps que, de forma innocent i atzarosa, et trobes a la llista de les possibles víctimes de l'absurd. La Storia és un llibre absolutament actual, els temps continuen amarats de crueltat i els llocs d'acollida de refugiats, com aquest de Pietralata on va a raure la protagonista, encara esdevenen imprescindibles.

La guerra passa i, d'alguna manera, continuen les víctimes, les repressions, els oblits. La gent, malgrat el pes de la història, el qual ens hauria de fer desistir fins i tot de reproduir-nos, té una certa fe de carboner en un futur millor, s'entendreix amb les criatures i desitja la perdurabilitat creient, de forma ingènua, que el demà serà millor. Potser ho serà per alguns, no dic que no, cadascú de nosaltres es mou en el camp de l'experiència personal, familiar, propera. Al capdavall la meva generació es filla d'aquesta esperança, del creixement de la postguerra, del retorn dels soldats supervivents. No és cert que per a tenir fills facin falta unes bones condicions econòmiques i socials, al menys, no sempre és així. No sé si algun dia considerarem de fora seriosa i profunda que totes les guerres són civils i tots els homes i dones, realment, germans, d'alguna manera. Una cosa és la teoria i les proclames solidàries per quedar bé i, l'altra, la realitat. 

La Storia, més de quaranta anys després, es un llibre imprescindible que ens enfronta amb una realitat incòmoda i ens recorda molts fets oblidats. Potser fa falta, però, una certa dosi d'oblit i d'inconsciència, altrament la vida se'ns faria insuportable.