MORANTE, UNA ALTRA DONA AMB GAT

He aprofitat la tarda plujosa d'ahir per acabar la biografia d'Elsa Morante, escrita per Lily Tuck i que m'havia passat la meva amiga Montserrat Galícia. Gràcies a Galícia, també escriptora, m'he acostat amb més interès i curiositat a autores les quals, per algun motiu inconscient i estrany, creia que no em farien el pes, com ara Virginia Woolf, Ginzburg, Mc Carthy o la mateixa Morante. 

Diuen que ha baixat  el nombre de lectors a molts països d'Europa, Itàlia inclosa. Aquí encara no havíem arribat als mínims previstos i sembla que ha baixat més. Però crec que les dones lletraferides, al menys algunes, com la Montserrat, fins i tot fan pujar la mitjana de forma exponencial.  Els clubs de lectura, les visites culturals i moltes més activitats compten amb un nombre molt més alt de dones que no pas d'homes, cosa que es pot comprovar fàcilment, per observació directa i sense necessitat de fer estudis ni enquestes.

No crec que sigui tan important llegir, és una activitat més de tantes com es poden fer, a la vida i es poden llegir moltes bestieses. Jo llegeixo força però, per exemple, no he fet mai ni esport ni patchwork. El llegir et fa perdre l'escriure i moltes altres possibilitats, les coses com siguin. Fa un parell de dies algú em va enviar un vídeo  on parla una senyora velleta a la qual li diuen la abuelita mochilera, i que després de jubilar-se ha donat la volta al món i ha estat per tot arreu. 

Avui el viatge sembla un valor en alça, tothom parla dels viatges que ha fet i jo, que sóc poc viatgera, no puc ficar cullerada. Cosa que per a les dones, la majoria de les quals excel·lim en expressió verbal, és un handicap. Això de córrer món o fer esport de competició a edats avançades provoca admiració però si dic que, per exemple, des que em vaig jubilar he llegit mil cinc-cents llibres (o he vist mil pel·lícules), per posar un número hiperbòlic, més aviat molta gent creurà que estic guillada o que no toco vores. Amb això del viatge, amb tot els respectes, sempre em ve al cap un monòleg del Capri (El nàufrag), i allò que una sogra diu al gendre: hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa...

Aquesta biografia de Morante és molt interessant i seriosa. Incideix més aviat en l'obra literària que no pas en la vida personal de l'escriptora. Morante era una dona d'una gran personalitat, contradictòria en ocasions, una mica estranya a voltes. El seu nom resta lligat al de Moravia, és clar, i diria que tot just fa poc, amb la reedició de llibres seus com La Història, que, per cert, va estar prohibit durant un temps per les espanyes transicionals, s'ha l'ha posat en valor. Tot i que fa molts anys ja una companya de feina, a mitjans dels seixanta, em va passar La meva illa, la versió en català de L'isola d'Arturo, aleshores pràcticament una novetat, i recordo que em va dir que l'havia escrit la dona del Moravia. 

Morante, com Colette, a qui evocava ahir, va ser una altra dona amb gat. El tema dels gats de gent famosa podria fornir material per a una tesi doctoral, potser n'hi ha alguna i tot, i jo no ho sé. Morante, diuen, hauria volgut tenir fills i és possible que transferís al gat el seu afecte maternal frustrat però Colette va tenir una filla, ja una mica grandeta, i va fer més cabal del gat que de la nena, pel que he llegit. La filla de Colette. Colette de Jouvenel va ser una dona intel·ligent i interessant, feminista, però l'ombra materna era molt gruixuda i no se'n va acaba de desfer mai. 

La biografia ens situa en el context de l'època, aquella Roma del temps de la guerra i de després, plena de gent rellevant i entusiasta, complexa i inoblidable, com el mateix Passolini, amic seu, o Moravia, un autor que crec més comentat que no pas llegit i que sembla que en els darrers temps ha anat una mica de baixa. En uns cursos sobre literatura que vaig fer a mitjans dels vuitanta recordo que un dels professors va comentar que això dels autors era com la borsa, pujava i baixava, tot anava a tendències i modes. Constato que és ben cert. Moravia, a les fotografies amb Morante, sempre està seriós, absent, com ella mateixa. És clar que tot plegat pot ser ficció, teatre, els escriptors i la gent famosa, en general, es creen el seu propi personatge i a l'hora de retratar-se intenten reflectir allò que volen semblar. Hi ha poques fotografies on Moravia rigui de forma espontània, en concret n'he trobat una amb Gina Lollobrigida, per cert, de quan l'actriu va protagonitzar La romana. 

Moravia va tenir dues parelles més, la tercera espanyola i jove, Carmen Llera, manifestava no haver estat mai enamorat a fons de Morante i, a més a més, va tenir el mal gust de dir-ho en diferents ocasions, quan les dones, i potser també alguns homes, preferim allò de digues que m'estimes encara que sigui mentida. No va tenir fills amb cap de les tres. D'alguna manera amb Elsa es tenien afecte i ell era allà quan calia i l'ajudava econòmicament si feia falta. Les relacions humanes són complexes i contradictòries i cap biografia, per bona que sigui, pot arribar al fons de l'ànima de la gent.

MORANTE, ILLES VITALS I EVOCACIONS DIVERSES

Encara trasbalsada per la lectura de La Historia he llegit, o rellegit, La isla de Arturo. M'hauria agradat haver pogut accedir a la traducció en català de Joan Oliver però per raons de comoditat -tots dos llibres es poden baixar gràcies al préstec bibliotecari- he recuperat la novel·la en la recent reedició de Lumen. La traducció és xcel·lent, d'Eugenio Guasta i, com en el cas de La Historia compta amb una molt bona introducció de l'escriptor Juan Tallón. L'únic retret que faria és el de la coberta, no sé què té a veure amb el llibre, la veritat, però avui això de les cobertes raretes i fora de context va sent habitual, em temo. 

Rellegir un llibre es com tornar a visitar un indret del qual guardem pocs records i aquests poden ser enganyosos. Nosaltres hem canviat, el lloc també, fins i tot en el cas de que estigui si fa no fa, i la nostra mirada és molt diferent a causa del pas del temps. L'isola d'Arturo va ser també una pel·lícula emblemàtica, en aquells anys en els quals l'excusa de l'art i assaig va permetre accedir a títols impensables en un context d'exhibició més convencional. Les novel·les d'aquest tipus, sobretot en català, me les deixava una companya de feina una mica més gran que jo, que estava al cas de l'actualitat editorial. Em va deixar també, entre d'altres, El doctor Zhivago.

Aquest llibre és moltes coses, una història de creixement personal conflictiu, un retrat inquietant del primitivisme d'una bona part d'Itàlia, un relat ple de simbolisme i, segons expliquen alguns, motivat per la passió de Morante per Visconti, homosexual. Homosexual sense gaire manies, però, a l'hora de tenir relacions amb dames singulars de tant en tant. De jove tot aquell món d'intel·lectuals apassionats em semblava escandalós però avui ja no ens espantem de gairebé res. La mirada sobre l'homosexualitat ha canviat molt i també ha canviat la imatge de la dona, de la maternitat. 

La màgia del llibre és que està molt ben escrit, agafen ganes d'anar a buscar de seguida la versió original italiana i veure com ens en sortim. Pel que fa a la pel·lícula, la versió va ser digna i, en general, ben rebuda. La va dirigir un gran tot terreny, Damiano Damiani, al qual l'excés de producció ha perjudicat, pel que fa al record de l'excel·lència d'alguns dels seus títols emblemàtics, entre els quals aquelles terribles Confessions d'un comisari. 

Un dels molts arguments de les llegendes urbanes modernes és allò de què hi ha pel·lícules que han representat una mena de maledicció per aquells que hi van col·laborar. I no em refereixo ben bé a morts tràgiques i misterioses, que també n'hi ha algunes, sinó a la desaparició o el passi a l'anonimat i la supervivència professional dels seus actors, els quals, després d'un èxit remarcable no van fer mai més res de tanta volada. Però això passa en moltes professions, és clar.

En tot cas, els actors de L'isola d'Arturo van gairebé desaparèixer del mapa. Reginald Kernan, el senyor ros que feia parella amb Sara Montiel a Pecado de amor, aquí en el paper inquietant d'aquest pare, al qual comences odiant per acabar sentint per ell una estranya compassió, va fer molt poca cosa després. Havia estat periodista esportiu, metge i, de forma inesperada, va passar a fer de model. Va morir l'any 1983 i després de L'isola tan sols va sortir a Cien mil dólares al sol, una divertida pel·lícula d'aventures amb un repartiment de categoria.

Vanni de Maigret, el jove Arturo de la pel·lícula, va fer també un parell de pel·liculetes més i va desaparèixer del mapa. El mateix va passar amb l'encisadora Nunziata, Key Meersman, a la qual havíem pogut veure abans a La joven, de Buñuel, un títol una mica maleït i relativament oblidat que va tenir molt èxit quan el vam poder veure per aquí, també gràcies a l'art i assaig. Buñuel, que era força poca-solta, va parlar de la noia com si fos vulgar i sense grapa però va admetre que va resultar força bé en aquell paper difícil i espinós. Tot i que era una de les pel·lícules preferides del director hi ha opinions per a tots els gustos i se la va titllar d'ambigua moralment parlant. Fos pel que fos la xicota va desaparèixer del món del cinema i no n'he sabut trobar cap informació rellevant.

L'isola d'Arturo va rebre el premi gros al Festival de Sant Sebastià. Tot aquell mon de Moravia, Morante i la resta ens semblava, aleshores, llunyà i mític però a tot arreu hi havia sectors que ranciejaven, com es pot veure a llibres com On Chesil Beach. A Itàlia semblava a punt de triomfar el comunisme radical i humanitzat però ja vèiem com els van les coses. El món va semblar canviar de pressa i fins i tot, joves com érem, creiem que tot milloraria sense aturador i arribaria allò de la pau  universal i la germanor generalitzada. Malauradament no ha estat així ni ho serà mai, què hi farem. 

La vida de Morante va ser complicada, es poden llegir molts bons articles sobre ella a la xarxa. Tenia un caràcter difícil i incoherent en molts casos. Moravia va compartir la vida, després de Morante, amb una altra gran escriptora, Dacia Maraini, però de vellet, com els passa a més d'un, va caure en el romàntic parany d'una dama jove, bonica i espavilada, Carmen Llera, espanyola per a més inri, tot i que crec que es va fer italiana, amb motiu de la relació. La imatge del professional de culte -i amb calerons o poder- fent el galant a les seves velleses m'irritava, però avui em provoca tendresa i tot. 

Tant a La Storia com a L'sola d'Arturo hi trobem uns protagonistes rellevants que no són humans, els gossos. Gossos fidels, incondicionals, comprensius, i els quals, en desaparèixer, deixen un buit irrecuperable. Mereixen comentari a part, però serà en una altra ocasió.

'LA STORIA' I MORANTE (2)

He  finalitzat la lectura de La Storia, que vaig començar a comentar fa alguns dies. Els llibres extraordinaris et deixen, en acabar-los, una mena de sensació de nostàlgia. Aquest, a més a més, deixa un pòsit de tristor realista, encara més, potser, pel fet que sóc en un indret en el qual la guerra civil es va viure de forma complexa, propera i difícil, en un escenari aspre i pobre. Avui la gent jove té curiositat per aquells esdeveniments, per coses tan horribles com la Batalla de l'Ebre. S'ha publicat fa poc un llibre d'història local sobre Batea i alguns dels seus exiliats. Les històries personals em resulten més significatives que la història col·lectiva, tan manipulable i lligada a qui l'escriu i la interpreta en cada moment.

Els fets més dramàtics del passat generen, anys després, turisme, negoci.  La Revolució Francesa va estimular una mena de dèria col·leccionista quan encara era molt viu el seu record entre els supervivents, així som els humans. Però hi havia gent lúcida que d'allò que es planyia era de què no s'hagués pogut evitar un bany de sang tan indiscriminat i magnificat després. Victor Hugo ens explica com guies turístics espontanis, predecessors dels actuals, feien bitlles passejant la gent pels escenaris de la terrible batalla de Waterloo i incidint en aspectes d'allò més morbosos. Però els soldats morts no podien explicar res.

Morante va voler que el llibre fos assequible i barat. El va publicar Einaudi, el 1974, en una edició de butxaca i l'èxit va ser esclatant però també va ser important la polèmica generada. A diferents llocs he llegit que Morante, Moravia i Pasolini eren grans amics però al pròleg de l'edició actual de Lumen, de Juan Tallón, aquest escriptor i periodista ens recorda que, a causa de la crítica que el director de cinema va fer del llibre, Elsa Morante no va tornar a dirigir-li la paraula.

La novel·la ens passeja per la Roma dels humils i em puc imaginar aquests grups actuals, amics del consum cultural passejant pel Testaccio i San Lorenzo mentre un iniciat o iniciade els llegeix fragments de la novel·la. No és aquest l'únic llibre de ficció -relativa- en el qual es fa un paral·lelisme entre la historia del poder i el de les seves víctimes però aquí una cosa i l'altra no s'intercalen de forma forçada i postissa. La Storia compta amb nou capítols, el primer i el darrer estan encapçalats per una data imprecisa, 19**, malauradament la tragèdia continua i avui podríem escriure motes seqüeles encapçalades, ja, per 20**.

La llarga llista d'actes de violència i de tragèdies col·lectives de tot tipus que Morante recull abasten des dels inicis del segle XX fins a la publicació de la novel·la però l'escriptora és conscient de què res no s'ha acabat ni s'acabarà. Els set capítols enmig d'aquests dos primers transcorren cadascun en un any, entre 1941 i 1947 i s'encapçalen, així mateix, amb referències precises a la situació del món i de l'Itàlia de l'època. La guerra és el gran genet apocalíptic, és clar, provoca neguits, fam, odis i embrutiment generalitzat, com el d'aquest pobre jueu jove, anarquista i pacifista i que acaba morint envoltat de culpa i de fantasmes. Però la pau tampoc no és mai ben bé pau, no es passa, en tot cas, d'una fràgil absència de guerra i encara gràcies, és clar.

La Storia és un llibre molt crític i molt tendre, a la vegada. Denuncia els feixismes en totes les seves diverses manifestacions, algunes de les quals menys òbvies que els règims de Hitler o Mussolini. Morante parla d'allò que coneix, ella mateixa tenia arrels jueves, com Moravia, tots dos van ser perseguits i van haver d'abandonar la capital italiana per sobreviure. El terror no es manifesta tan sols en allò que et passa sinó en allò que et pot passar quan saps que, de forma innocent i atzarosa, et trobes a la llista de les possibles víctimes de l'absurd. La Storia és un llibre absolutament actual, els temps continuen amarats de crueltat i els llocs d'acollida de refugiats, com aquest de Pietralata on va a raure la protagonista, encara esdevenen imprescindibles.

La guerra passa i, d'alguna manera, continuen les víctimes, les repressions, els oblits. La gent, malgrat el pes de la història, el qual ens hauria de fer desistir fins i tot de reproduir-nos, té una certa fe de carboner en un futur millor, s'entendreix amb les criatures i desitja la perdurabilitat creient, de forma ingènua, que el demà serà millor. Potser ho serà per alguns, no dic que no, cadascú de nosaltres es mou en el camp de l'experiència personal, familiar, propera. Al capdavall la meva generació es filla d'aquesta esperança, del creixement de la postguerra, del retorn dels soldats supervivents. No és cert que per a tenir fills facin falta unes bones condicions econòmiques i socials, al menys, no sempre és així. No sé si algun dia considerarem de fora seriosa i profunda que totes les guerres són civils i tots els homes i dones, realment, germans, d'alguna manera. Una cosa és la teoria i les proclames solidàries per quedar bé i, l'altra, la realitat. 

La Storia, més de quaranta anys després, es un llibre imprescindible que ens enfronta amb una realitat incòmoda i ens recorda molts fets oblidats. Potser fa falta, però, una certa dosi d'oblit i d'inconsciència, altrament la vida se'ns faria insuportable.

LA HISTORIA, HOSTIL I ABSURDA

L'editorial Lumen ha recuperat alguns dels títols emblemàtics de l'escriptora Elsa Morante. L'any 2012 va fer cent anys del seu naixement, un centenari que per aquests verals va passar una mica desapercebut. Morante, pel meu gust força superior literàriament al seu conegut marit durant vint anys, Moravia, és una de les grans de la literatura universal. D'Itàlia han sortit i surten moltes escriptores de categoria però, malauradament, sovint les novetats amaguen els grans noms del passat i calen reedicions que actualitzin els seus llibres.

Estic llegint aquests dies La historia, en una traducció al castellà d'Esther Benítez. És un llibre de gruix, més de sis-centes pàgines, en el qual l'escriptora fa una mena de paral·lelisme entre la història col·lectiva i la individual, esmentant els fets que s'esdevenen en els tràgics anys quaranta a Itàlia i el món, ni més ni menys tràgics que ho poden ser els actuals a tants indrets, per a la gent senzilla, humil i sacsejada per la violència. Es pot accedir al  llibre a través d'eBiblio, un servei bibliotecari extraordinari tot i que potser caldria un cert debat sobre com pot perjudicar les vendes l'accés immediat o gairebé immediat a les novetats, de forma gratuïta gràcies a les biblioteques, físiques i virtuals.

Lumen ha reeditat d'altres títols de Morante, Mentira y sortilegio, La isla de Arturo. De la mateixa manera que em sorprèn comprovar el teatre que ens oferia la televisió hispànica en els seixanta i els setanta, em meravella la innovació de la producció editorial en català d'aquells anys. 

L'isola d'Arturo va comptar amb una edició a Proa, amb traducció de Joan Oliver (caldrà algun dia reivindicar a fons la tasca de traductor del poeta), el 1965, amb el títol La meva illa. Es va reeditar a principis dels vuitanta.

En aquells cinemes d'art i assaig de l'època vam poder veure l'excel·lent pel·lícula sobre el llibre, dirigida per Damiano Damiani, de l'any 1962 i amb uns actors gairebé desconeguts. El pare d'Arturo era un actor americà que va fer una carrera relativament breu, a Europa, ben plantat i una mica ensopit, Reginald Kernan. Com a curiositat, recordar que va fer parella, un any abans de L'illa amb Sara Montiel, a la delirant Pecado de amor, de Luis César Amadori. I és que a la Montiel li posaven uns galants de categoria, la veritat.

La storia es va publicar l'any 1974, va rebre crítiques de tota mena i va resultar una publicació polèmica. Ben al contrari dels llibres convencionals sobre guerres i postguerres, en els quals sol surar un maniqueisme oportunista i trampós,  la prosa de Morante plana de forma pietosa per damunt dels diversos éssers humans que trobem i retrobem en una narració, la qual té com a pal de paller la figura d'una mestra sense ideologia, vídua, amb família jueva i amarada de pors de tota mena, Ida. Ida es violada, de forma fortuïta, per un alemany, de fet una altra víctima de la situació, un pobre desgraciat, vaja. Fruit d'aquest fet i ja una mica gran, amb un fill adolescent del seu matrimoni, té un altre fill, Useppe, un nen escarransit i estimat, que comptarà amb un futur breu i galdós, sacsejat per aquesta història inclement que dóna nom al llibre. 

D'aquesta novel·la se'n va fer una versió llarga per a la televisió i una altra, més breu, per al cinema. Que jo sàpiga, ni l'una ni l'altra no ens van arribar amb normalitat per aquí. La protagonista va ser Claudia Cardinale, no me la puc imaginar en el paper d'aquesta mestra gris, poruga i poc afavorida. Però, qui sap, com que no he vist la filmació no puc opinar. És de l'any 1986  i la va dirigir Luigi Comencini, un dels pares de la comèdia italiana i un gran adaptador d'obres literàries emblemàtiques del seu país. A la versió televisiva també hi sortia Francisco Rabal, en el paper d'un taverner comunista, veí de la protagonista.

Pel que fa al llibre, Morante va demanar que s'edités en una versió barata i assequible a tohom. De forma metafòrica i que va resultar mal entesa per alguns va manifestar que volia que fos un llibre per analfabets. Va ser molt llegit i comentat quan va sortir i es continua llegint i comentant avui, però potser no tant com caldria, considerant que els fils de la història i la crueltat, el fanatisme o la inconsciència d'aquells que els mouen continuen sent tant inquietants com sempre. 

Les tragèdies passen, deixen muntanyes  de víctimes damunt dels quals plana l'oblit, continua la injustícia i si algun pobre arriba a ric i poderós, actua com els rics i poderosos contra els quals havia combatut. No és estrany que Morante provoqués polèmica amb aquesta llarga reflexió novel·lada sobre la condició humana. Sap del que escriu, havia viscut en directe moltes de les desgràcies, individuals i col·lectives, que se'ns expliquen.

Morante es va separar de Moravia l'any 1961. Després de la separació va continuar escrivint de forma més lenta i espaiada, però davant de La storia i el seu gruix no resulta gens estrany aquell relatiu silenci. La seva darrera novel·la va ser Araceli, un llibre inspirat en la vida de la seva amiga, Araceli Zambrano, germana de Maria, la gran filòsofa. Morante va ser molt amiga de totes dues.