PLAGIS, CÒPIES, INSPIRACIONS I CALCS DIVERSOS

Un programa que escolto sovint porta per nom La víspera del infinito. El títol ja té ganxo. Parlen de llibres, literatura i autors i ho intercalen amb música diversa. Gràcies a aquest programa he conegut escriptors i cantants dels quals en sabia poca cosa.

Cercant per la xarxa m'he ensopegat amb un blogaire lletraferit que es queixa de com aquest programa ha plagiat fragments d'entrades seves i d'altres espais de la xarxa, dedicats al noble art de la difusió literària.

Això del plagi i la còpia és un clàssic. De fet, com que ningú no ho pot saber tot ni ho pot haver llegit tot, és relativament fàcil copiar amb una certa impunitat. Abans costava esbrinar el tema, avui hi ha més mitjans per investigar. Segons qui copia o plagia se li perdona més o menys. Josep Pla copiava sense vergonya articles de diaris francesos, per exemple, i en alguns llocs, per part dels planians incondicionals, ho he vist esmentat com una mena de gracieta.

Sóc conscient de què quan penges el que sigui a la xarxa situes el text -o la imatge, o la música- en un estat de fragilitat molt manipulable. Si poca gent et coneix i el plagiador és famós val més que defugis entrar en polèmiques, en sortiràs escaldat i no en trauràs res. De vegades els copiadors tenen una mica d'escrúpols i, quan els descobreixen, mencionen en algun lloc la font i para de comptar.

Un tema habitual en algunes novel·les negres és el del músic o escriptor famós que copia l'obra d'un novell i que per por a ser descobert es carrega l'autor de l'obra original. Copiar tesis doctorals o treballs acadèmics, sencers o a trossets, és un fet habitual. Merkel va destituir una amiga seva d'un càrrec quan es va saber que una tesi d'aquesta persona havia estat copiada, en part, d'una altra. Però allò és Alemanya i això és Can Seixanta.

El plagi té molts nivells, des  del mestre company de professió que et copia un projecte i el fa seu i potser el publica en una revista professional i no et menciona enlloc fins a coses de més volada, conec casos de tota mena. A la universitat hi ha gent que m'ha explicat com alguns directors de tesis i tesines s'han aprofitat del treball dels alumnes, són coses espinoses, difícils de demostrar i que, si t'hi poses a fons, et poden tancar portes. Conec gent que escriu  informes científics o mèdics ben pagats però que firmen altres, aquí la cosa ja és compartida, tothom se'n beneficia d'alguna manera.

En una ocasió vaig anar a un recorregut cultural i van recitar un poema meu, penjat a internet. Per sort era un poema que tenia publicat en un llibret i podia demostrar l'autoria. Els organitzadors del recorregut, al menys, van posar el meu nom en un resum de l'itinerari que tenien penjat en algun lloc, després d'escoltar la meva protesta. A l'escola ja et trobes amb la figura del copiador o de la copiadora que, des de parvulari, afusella allò que fan els altres.

He llegit fa poc un llibre interessant, que va guanyar el premi Enric Valor, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, d'Urbà Lozano. El protagonista, metge, copia una tesi italiana, per aconseguir el doctorat però, sigui com sigui, més endavant s'adona de què ha estat descobert per una mena de mafiosos sicilians que així el poden tenir més controlat. El nucli del llibre no és aquest fet sinó la solitud del protagonista i el seu amor obsessiu per una noia, però pel mig t'ensopegues amb detalls sucosos, com aquest.

Picasso era un gran copiador i un gran comerciant, els seus amics i coneguts amagaven els quadres innovadors quan ell els anava a visitar, si podien. Dalí firmava quadres pintats per gent ensinistrada per ell mateix. I això pel que fa a casos coneguts, és clar. No hi ha un pam de net, vaja. En el mon de la ciència s'han donat casos de gent premiada i lloada de la qual, amb el temps, s'ha sabut que no eren ben bé els descobridors del tema o que no eren els únics. Les dones han estat molt aprofitades per part dels senyors, en tots els camps. 

En tot cas, La víspera del infinito continua sent un programa interessant, educatiu i agradable. Sóc conscient de la indefensió de la gent anònima davant del vampirisme de tota mena i de com emprenya descobrir traïcions i plagis diversos, en ocasions fins i tot per part de gent propera que va de sobrada. Moltes còpies i plagis les ignorarem sempre, encara que sospitem coses com ara que la bescantada dona de Tolstoi potser havia escrit una bona part dels seus llibres, que corregia i copiava amb cura i esforç. 

Cal resignar-se a aquestes accions vampíriques. Així és el món i la vida. No l'he inventada jo, com diu la cançoneta en la qual un xicot poca vergonya s'enrotlla amb la millor amiga de la seva xicota. Al menys, si tenim la dèria de penjar textos a la xarxa sempre podrem explicar i demostrar que alguna cosa la vam escriure nosaltres... abans.

Un bonic i conegut poema de Gibran explica com els teus fills no són els teus fills sinó fills de la vida. I que nosaltres som l'arc amb el qual llancem els fills, com fletxes vives, a un món incert que voldríem feliç. Els nostres textos, les nostres músiques, també son fletxes que no se sap on van, potser si algú les recull i se les apropia no sigui tan greu. El que passa és que moltes vegades l'apropiació no és gratuïta, genera beneficis econòmics, fama, i, aleshores, fot.