ANECDOTARI MUNICIPAL

Molts pobles i ciutats tenen anecdotaris diversos sobre facècies estranyes, sovint difosos a bastament pels pobles veïns. La rivalitat entre barris o pobles és un clàssic.

Sempre vaig sentir allò de Sant Pol, quina hora és? M'explicaven que la gent d'aquesta bonica població havia endegat un bonic rellotge de sol que havia posat a l'ombra, per tal que no es deteriorés. D'aquesta dita, però, existeixen d'altres interpretacions, més dramàtiques, així, que, qui sap. En tot cas, una notícia que he llegit avui, sobre això de posar a l'ombra alguna cosa a la qual li caldria sol, m'ha fet recordar el rellotge mític.

Acabo de llegir que a Molins de Rei retiraran unes plaques solars, instal·lades el 2010, que no han servit mai per a res. El més divertit és que sembla que diferents experts ja van avisar d'aquesta inutilitat en el seu moment. I és que, a més d'altres inconvenients, les plaques es fan ombra les unes a les altres, com es pot comprovar. Avui el diari La Vanguardia es fa ressò del tema però ja anteriorment, des de la seva polèmica instal·lació, s'havia escrit a la premsa sobre la qüestió.

Molts pobles i poblets, per no parlar de Barcelona, han endegat coses inútils, mal fetes. Seria escandalós arribar a saber el cost de tanta inutilitat. Tot i que potser algú ha fet calaix amb moltes d'aquestes coses inútils. Talleyrand, que va ser un cínic brillant, va dir en algun moment que molts disbarats s'evitaven gràcies a la manca de calerons. 

Aquesta tendència a la despesa absurda no és patrimoni dels ajuntaments ni dels governs, a nivell individual actuem sovint així, comprem coses que no farem servir, que no ens fan falta i, si la temporada ens és propicia, fem obres a les cases, de les quals ens en podríem estar, o bé canviem de pis o ens enredem amb allò de les segones residències, estirant més el braç que la màniga. És clar que, a nivell individual, ho fem amb els nostres diners, els que tenim o els que pensem manllevar.

A nivell col·lectiu la cosa és més greu i resta en un àmbit d'impunitat inquietant. Els diners de tots no són de ningú, en teoria, i els espais comuns sembla que tampoc. Per tal d'aplegar vots aquests poders de diferents mides, els municipals, han fet moltes ximpleries, amb algunes excepcions, que també n'hi ha. Hi ha petits pobles amb grans sales polivalents que pràcticament no es fan servir o amb piscines que semblen olímpiques i espais públics luxosos, amb bancs de marbre de categoria, a llocs impensables.

Això de les plaques crec que es pot inscriure en les tendències pseudoecologistes d'alguns grups polítics, 'els de les bicicletes', com en diuen alguns. No sé si algú recorda aquell arbre de Nadal que s'il·luminava amb el moviment d'uns pedals, iniciativa d'una dama d'iniciativa. Però seria injust pensar que això de la despesa populista és cosa d'uns i no de la resta. Un altre tema són els monuments i monumentets que no serveixen per a res, sovint són lletjos i valen una pasta. Diuen que la gran majoria de  polítics una mica ambiciosos volen deixar la seva piràmide. Si no els arriba per a una piràmide, doncs per al que sigui. 

Les plaques molinenques sembla que, finalment, després de vuit anys, es retiraran, se n'aprofitarà el que es pugui, i al lloc hi faran un parc infantil o una cosa semblant. Espero que no hi posin aquests estris per tal que els jubilats fem una mena de gimnàstica ximpleta, poques vegades veig que els faci servir ningú, més enllà,  això sí, de les criatures.