ELS QUADRETS DE LA TELE

Sóc conscient de què els exemples d'il·lustració, fets de forma espontània, no són els més significatius, però crec que ja serveixen. Des de fa molt de temps s'ha estès una moda, habitual als espais televisius de debat, però també als noticiaris, seguint la qual, al costat de la imatge de la persona que parla del tema surt un quadret, més gran que no pas el parlador, amb filmacions que se suposa que tenen a veure amb el tema exposat.

Moltes vegades les filmacions tenen poca relació amb el que s'explica, no és el cas d'aquests exemples, però sovint es tracta d'imatges d'arxiu que hem vist manta vegades. Encara més, les filmacions es van passant una vegada i una altra, mentre qui parla continua parlant, és clar. Això fa que veiem cinquanta vegades o més la mateixa imatge mèdica, el mateix fragment d'una assemblea, la mateixa jugada futbolística, el mateix nen menjant la mona o els mateixos ferits ensangonats a causa de fets diversos. Aquests dies, sobretot, els de fa un any.

Quan hem vist la imatge tràgica un parell de vegades, fins i tot en el cas de què tingui relació amb la temàtica, o bé ja no ens fa ni fu ni fa o bé ens va exaltant de forma progressiva. En tot cas, crec que moltes vegades, si filem prim, tant de quadret repetit arriba a ser una mena de manca de respecte per qui parla. Es veu que veure algú que parla, durant una estoneta, digui el que digui, deu semblar poc televisiu, no ho sé. Per això poques xerrades convencionals, avui, es fan sense el preceptiu power point.

Si recordeu el passat, a l'època de la guerra de l'Irak ens sortia sovint un ànec sucat en petroli, després vam saber que no tenia res a veure, ni amb la guerra, ni amb l'Irak. 

Un altre tema preocupant és això de què quan no hi ha imatges més adients a un fet violent s'enfoqui la taca de sang, a terra o a la paret. Una periodista em va dir una vegada que era una mena de protocol, això d'enfocar la sang seca. Si es parla d'operacions ens enfoquen de ben a prop la sang i fetge de l'operat i, si la cosa és  més benigna, per  exemple, el tema de les vacunes, no se n'estan, d'enfocar-nos la punxada en primer pla. 

El súmmum és quan, a l'hora de dinar, t'avisen de que passaran imatges que poden ferir la teva sensibilitat, imatges sovint mal explicades. Doncs que no les passin o que ho facin en un espai adient i monotemàtic, ep. Fa uns dies el Francesc recuperava un text de Neil Potsdam, qui havia ironitzat molt, i ja fanys, sobre els informatius de la tele, en els quals, sense solució de continuïtat, passen de la més gran tragèdia col·lectiva a qualsevol banalitat o, directament, a la publicitat ximpleta.

Hi ha moltes coses d'aquest tipus que ja ens semblen normals de tant patir-les però si ens aturem a meditar sobre la qüestió un gran nombre freguen l'absurd absolut. Quan una imatge es colpidora, a més d'oferir-la a tort i a dret la gent se la fa seva i te l'envien pel feisbuc, pel guatxap i per tot arreu. La informació espontània a les xarxes te les seves virtuts però encara compta amb menys filtres que la de les teles i els diaris, m'imagino, tot i que he vist errades de gruix a tot arreu i en ocasions la gent de les xarxes ho treu de publicacions convencionals. Fa algunes setmanes corria per tot arreu una fotografia amb l'obertura d'una fossa, explicant que era a Toledo i que els morts eren del temps de la guerra civil quan, en realitat, la imatge era de la guerra a l'antiga Iugoslàvia. 

Això del quadret és una constant i les filmacions, com en el Show de Truman, s'instal·len en un bucle repetitiu i piconador, toquin el tema que toquin. Coses de la tele, vaja. Abans dèiem allò de si no ho veig no ho crec, però ara, encara que ho vegis i escoltis, tot pot ser mentida, sembla que els audios, el mateix que les filmacions, són altament manipulables. Les parets ens fan veure Joanets, que deien a casa, quan jo era petita. Ah, i pensar que quan era mestra i existia l'EGB havia endegat activitats punyents sobre lectura crítica d'imatges televisives...