POSTALS ANTIGUES D'UNA CIUTAT INCÒMODA

Acabo de llegir al diari, al Periódico, una altra melangiosa evocació del Parc d'Atraccions de Montjuïc. Molta gent el recorda i fins i tot jo mateixa, en nom de CERHISEC, vaig sortir en un programa d'aquests del Va passar aquí, explicant-ne una mica la trista història. Trista a causa del seu final, en el qual s'hi van barrejar moltes coses, entre les quals la promoció del remodelat Tibidabo, en la qual intervenien alguns d'aquests senyors, catalans i castellans,  que després vam saber que estaven ficats en embolics diversos. 

Avui  també acabo d'escoltar que ha mort Macià Alavedra, els diaris i les ràdios l'han despatxat amb un resum apressat de la seva trajectòria, potser val més no entrar en detalls. Al capdavall la mort ens anivella i ens converteix a tots plegats en inofensius, més o menys. Va fer coses importants en el món de la política però al capdavall la corrupció el va afectar, com a tants altres, dels quals no en sabem, encara, de la missa la meitat. Tinc certa prevenció en parlar de la corrupció a Catalunya perquè hi ha una mena d'anticatalanisme visceral que tot ho aprofita, sobretot quan afecta a convergents, i el qual, per altra banda, és molt comprensiu amb d'altres pecats de més gruix, però d'altres contrades i partits.

A tocar de les eleccions municipals, les quals, tal i com es presenten, seran un show més, amb poca substància, s'evoca amb grans lloances l'època de Maragall. Les Olimpíades s'han divinitzat a bastament, s'oblida que a molta gent no ens feien cap gràcia aquells esdeveniments, tot i que les protestes en contra van ser poques i tímides. Avui incomoda recordar que el factòtum de les Olimpíades va ser el senyor Samaranch, una natura d'anguila brillant i molt ben relacionada. Barcelona va canviar molt a partir d'aquella festassa, en molts aspectes admeto que la ciutat  va millorar força, tot i que la massificació turistíca abusiva va començar a partir d'aquells canvis.

Les Olimpíades i la seva lectura magnificada han fet oblidar els anys vuitanta, lamentables. Durant aquella dècada es van deixar malmetre espais barcelonins diversos i dignes, la inseguretat era absoluta, molt pitjor que l'actual. La droga dura es va estendre per tot arreu, encara és l'hora que ens hagin d'explicar d'on va sortir i com, en un moment determinat, va desaparèixer  del context. 

De tot plegat n'han quedat testimonis fefaents, com ara les pel·lícules d'Eloy de la Iglesia, per posar un exemple. En d'altres geografies, com la francesa, es poden trobar títols de llibres i pel·lícules que entomen aquella situació, ja que sembla que va ser molt generalitzada. Estiu 93 és una molt bona pel·lícula, però el tema de la situació i mort dels pares de la nena es tractat de forma etèria i gairebé romàntica.

Montjuïc feia pena i por. Pel meu barri, però també per L'Hospitalet, on aleshores treballava, veia cada dia gent jove drogant-se, en racons discrets i sovint, també, a la vista. Vaig tenir a classe unes quantes criatures amb els pares afectats pel tema. La desgràcia la va patir la gent pobra i treballadora però també les classes altes. Tot i que qualsevol desgràcia, amb diners, pot trobar més consol i més solucions.

Em temo que poques persones poden dir que no hagin conegut de  prop alguna persona jove i propera afectada per aquella plaga bíblica. Les morts van ser moltes. Després va arribar el VIH, quan alguns d'aquells joves fins i tot havien entrat en un cert procés de rehabilitació. Això de la droga no va ser tan sols una cosa barcelonina, és clar, es va estendre per tot arreu, fins i tot per zones rurals idíl·liques, a tot arreu hi havia algú que en consumia i algú que li facilitava. 

A causa d'allò el problema mèdic de l'addicció es va convertir en un gran tema d'inseguretat ciutadana. Hi havia atracaments a dojo i la presó era plena de persones afectades. Quan la gent es queixa dels problemes d'algun barri, avui, els recordo que els vuitanta van ser molt pitjors, però no se si s'ho creuen. El Poble-sec es va despoblar i molts espais ciutadans es van deixar caure en un estat d'abandonament preocupant. Deixar malmetre per, després, fer una gran revifalla promocionada políticament amb bombo i platerets ha estat una constant, els poders públics en saben molt, de tot això.

Hi ha gent que em diu que avui corre molta droga, que hi ha un repunt. Però crec que, malgrat tot, no té res a veure amb aquella època tràgica, oblidada de forma intencionada i incòmoda d'evocar. El problema el tenies a tocar de casa, al carrer, a l'escala, a tot arreu. No sé si algú recorda quan la Rambla de Catalunya, als vespres, s'omplia de xaperos adolescents. O l'espectacle de la Plaça Reial, en la qual alguns famosos s'havien comprat pisos rehabilitats i caríssims. Van durar poc, allà, aquells intel·lectuals amb possibles. Per no entrar a fons en el trist panorama de Can Tunis. Les generacions canvien i vint anys són molts per a la gent jove, dels vuitanta ja en fa més de trenta. 

Un conegut meu va ser atracat, com gairebé tothom en aquells anys, per un xicot excitat a causa de l'addicció. Quan va anar a denunciar el robatori la policia li va treure un àlbum immens, ple de fotografies, per si reconeixia l'agressor. Va preguntar si aquells eren els lladregots barcelonins i li van dir que tan sols eren els del barri, el barri era el Raval d'aleshores. Al portal de casa vam tenir durant molt de temps problemes amb uns traficants joves que hi van muntar la paradeta, eren del barri, en aquella època no podies dir que els dolents eren els immigrants, que encara no havien arribat de forma massiva. 

Les sucursals bancàries, que havien proliferat, eren atracades un dia sí i un altre també. Vaig conèixer gent que treballava en aquell sector i que va tenir problemes psicològics a causa d'aquella inseguretat a la feina. Un xicot conegut de casa, que treballava en una petita sucursal d'una caixa d'estalvis,  ironitzava dient que quan algú es ficava la mà a la jaqueta per treure la llibreta d'estalvi ell ja posava les mans enlaire, de forma reflexa i per si un cas.

Quan més deixes embrutar la roba més es nota quan la rentes, és clar. Van venir els entusiasmes olímpics i tot i que a la bugada es van perdre molts llençols entranyables, com que feia falta la neteja, al preu que fos, ens vam deixar endur pels entusiasmes. L'etapa socialista a l'ajuntament barceloní va ser llarga, complexa i diversa, amb algunes llums i moltes ombres. I, en els darrers temps, amb casos de corrupció lligats a pràctiques tirant a mafioses. 

Després tot semblava culpa d'en Trias, com ara sembla que sigui cosa de la Colau. Però el fet és que molts mals venien d'abans, de la llarga i contradictòria etapa socialista. Malgrat que en aquells equips, tot s'ha de dir, hi va haver gent molt vàlida i lúcida. Alguns van acabar per deixar la política, decebuts, o per donar-se de baixa d'un partit en el qual havien posat excessiva fe. Maragall va ser substituït per l'inefable Clos, un altre metge-polític. La meva pèrdua de fe en la medicina potser té a veure amb aquests casos de duplicitat professional.

Quan vas fent anys i algú evoca el passat t'adones de què cadascú s'explica segons li ha anat a la fira i, encara més, segons com ha reconstruït el temps pretèrit. Com que envellim i morim tendim a idealitzar la infantesa, la joventut. Estic rellegint el conegut llibre de Zweig El temps d'ahir i m'adono de què l'autor, que escriu de meravella, també fluctua entre la idealització del passat i l'evidència de misèries terribles, com quan parla de la prostitució de l'època. 

Un passeig per Barcelona ens pot mostrar meravelles boniques, racons idíl·lics, turistes simpàtics. Però també la misèria galopant de la qual ja no fem cabal, per impotència: captaires esguerrats i mig nus, prostitució miserable, marginats que viuen i moren al carrer. I aquestes imatges es poden contemplar als barris de sempre però també a indrets mes aburgesats i finolis. La porta de la Catedral, pel matí, sembla una imatge treta d'una il·lustració d'una novel·la de Galdós, de Misericordia, sobretot. Pintors i fotògrafs actuals tenen poca tirada a mostrar-nos la misèria propera, és més fàcil veure imatges exòtiques amb la misèria llunyana, a les exposicions.

Els mitjans de comunicació acostumen a fer la vista grossa amb moltes coses tristes de la ciutat fins que un dia, no saps com ni perquè, les imatges de la misèria humana i urbana surten a la llum, a la tele, al diari, de forma puntual i oportunista. Moltes vegades, és clar, quan toquen eleccions. Del passat sempre en fem una tria, a nivell individual i col·lectiu. El Parc d'Atraccions de Montjuïc és avui tot un exemple metafòric de les virtuts i defectes d'una ciutat que s'estima més destruir i reconstruir que no pas conservar. Pel que fa a la figura de Maragall, avui me la mitifiquen i sacralitzen persones que me n'havien dit penjaments de tota mena, alguns dels quals absolutament hiperbòlics. 

El Parc d'Atraccions de Montjuïc, un parc que va aconseguir una gran popularitat entre les classes modestes, i amb un entranyable teatre a l'aire lliure, es va deixar morir i malmetre sense manies. Va ser, durant un temps, refugi de marginats i consumidors de drogues diverses i va tenir un final discret i sense protestes. Avui trobem en aquell indret uns bonics jardinets en els quals es conserven uns quants elements i algunes estatuetes, els turistes es retraten contents davant del monument a la sardana. Això de deixar que tot es malmeti per a poder-ho refer deu forma part del nostre tarannà, ja que és el que acostumem a fer, fins i tot, amb els nostres pisets modestos. Ja ho va preveure Huxley, això: Ending is better than mending. The more stitches, the less riches.