FINALS I PRINCIPIS

Sala Muntaner: Alegre presentació de la temporada 2014/2015

En més d'una ocasió m'he trobat amb què alguna botiga del barri, després de tancar per vacances, no ha tornat a obrir pel setembre, sense donar explicacions. La web de la Sala Muntaner anunciava que tancaven per vacances i tampoc no han tornat a obrir. El motiu, expliquen, és econòmic i de manca d'espectadors. En això del teatre, sobre la manca d'espectadors, el gremi cerca sempre diferents explicacions, inestabilitat política, manca de suports institucionals, de promoció... Poques vegades es pensa a fons en les programacions, potser unes quantes no tenen el ganxo necessari per atreure la gent. O potser algunes obres remarcables no tenen temps ni de promocionar-se. Ja ha passat a la història allò de les obres de teatre que s'estaven un any o dos en cartel. Bé, alguna excepció es pot trobar, però són poques.

Precisament jo tenia la percepció de que la Muntaner havia revifat. Quan vaig anar a veure L'electe vaig fer força cua i la sala era plena. L'obra de Madaula, divertidíssima, va funcionar, com tantes coses, gràcies al boca-orella, al menys jo la vaig recomanar força. De vegades, quan et parlen d'una obra, ja l'han treta de la programació. Avui tot és molt accelerat i estantís. La Muntaner, malgrat trobar-se en un indret cèntric estava una mica amagada, en un racó urbà que no és de pas. Potser per això va acollir durant anys aquella Sala Empòrium amb connotacions pecaminoses, una sala, però, que havien arribat a promocionar per la ràdio en temps grisos i contradictoris.

Em sap greu que els espais tanquin i desapareguin però tot canvia i nosaltres també canviem. Han desapareguts programes de televisió i de ràdio de culte personal, sovint amb excuses de mal pagador. Hi ha tancaments i desaparicions que provoquen planys i protestes i d'altres que ni fu ni fa. Sobre el teatre, s'ha parlat sovint dels preus i tot això, però la gent va a coses molt més cares i no es queixa: concerts moderns, circ de prestigi... A algú que se'm queixava d'això dels preus li vaig dir que ser soci del Barça  (ell ho era) també resultava car i em va respondre, oh, però el futbol no és cultura. La paraula cultura és polivalent i hi ha milers de definicions per explicar allò que és i no és, però el meu interlocutor entenia que la cultura ha de ser de franc, és clar, faltaria més.

Més greu que el tancament de la Muntaner me'n sap veure el Principal, amb tanta història, agonitzant a la Rambla, mentre el Liceu fa bitlles. O recordar els bons temps del CAPSA progre. O de La Cova del Drac. Tot és fràgil. Avui hi ha moltes ofertes d'oci, també d'oci còmode per consumir al sofà, com ara les sèries de televisió, i tot i que tinguem sentiments nostàlgics i melangiosos, així és la vida. De fet, sovint s'obren noves sales, o es dinamitzen indrets que semblaven abaltits, com ara la Sala Raval. Es parla des de fa dècades de la decadència del Paral·lel i dels seus suposats esplendors del passat, dels quals ja no queden gaires testimonis, però encara en el Paral·lel i a la seva rodalia es on es poden trobar més teatres junts i en actiu. 

Veurem com va la reivindicació de l'Arnau. Jo, la veritat, que cada vegada sóc menys conservacionista, hauria optat  per fer-hi un edifici nou, però també em sembla bé que el refacin. S'explica poc que l'Arnau és un teatre que ha estat teatre poc temps, dels anys trenta fins als vuitanta va ser un cinema atrotinat de barri. L'Espanyol, que tants noms ha tingut i el qual, per motius polítics, és difícil que recuperi el nom original, va fer una programació més variada i va anar alternant teatre, cinema, recitals i coses diverses. 

Els anys vuitanta hi va haver una tímida revifalla teatral i l'Arnau va acollir teatre musical i un munt de coses diferents. Una pèrdua complexa va ser la del Talia, un teatre que estava ben arreglat i modernitzat i en el qual havíem pogut veure obres de  pes i també coses per passar l'estona sense menjar-nos el coco. Tantes coses hem perdut que el record també cal perdre, cantava Espinàs, quan era jove i tenia menys records que no pas ara. Però el record, enganyós, no s'acaba de perdre mai del tot. 

Quan jo era petita escoltava molt la ràdio i recordo com els nostàlgics es planyien de que ja no s'escrigués a mà i es considerava que un bon escriptor havia d'escriure, a tot estirar, amb ploma estilogràfica. Un altre plany habitual era la pèrdua de teatres, constant, molts dels quals es reconvertien en cinema. Més endavant alguns d'aquells cinemes van tornar a ser teatres i després, coses diverses. 

El teatre era una cosa pura i viva i el cinema, faramalla. Ara el cinema té una altra categoria, és clar, el cas es fer-te vell, per tal d'arribar a la categoria d'antic i que et valorin una mica. El teatre té l'avantatge de què es pot fer amb molt pocs mitjans, si cal. No fa falta tecnologia, encara que avui l'aprofitin, sobretot per als decorats i els complements audiovisuals. 

Quan es va començar a valorar el bon cinema va arribar la televisió i ja va ser l'apocalipsis, vaja. Els tòpics educatius actuals, condemnant tablets i mòbils i amenaçant amb addiccions infantils irreversibles no són res, comparats amb els penjaments que va rebre la televisió durant uns quants anys. Recordo la xerrada ben intencionada d'un mossèn, quan jo aspirava a ser monitora de colònies, sobre el nen d'abans de la televisió i el nen de després de la televisió. 

No em sap tan greu perdre espais i botigues sinó que en el seu lloc m'hi posin establiments de poca categoria o hotels sense gràcia, cosa, avui, molt habitual. Vegis, per exemple, com ha acabat l'indret on hi havia la Documenta. El pitjor és ensopegar-se amb una botiga de souvenirs, estil toro de trencadís, regentada per forasters exòtics. Però potser algun dia, qui sap, enyorarem aquestes botiguetes i els basars xinesos... 

Recordo que el carrer Nou, quan jo era petita, era ple de botiguetes on venien moltes capelletes de llauna amb marededéus hispàniques. M'hauria fet la mar d'il·lusió que me n'haguessin comprat una. Algunes es podien il·luminar amb una petita bombeta i d'altres eren fosforescents, sobretot les de Lurdes, i aquelles botiguetes em feien la mar de gràcia. 

Cadascú es queda amb pinzellades del seu propi imaginari, passades pel sedàs de l'enganyosa memòria resistent. Després, ai, venen les mitificacions i la transformació del passat, al gust de cadascú. Tot és teatre, més aviat comèdia. Si molta gent que es plany de tancaments i finals d'espais hi hagués anat un parell de cops l'any, a tot estirar, potser les coses haurien anat millor, pel que fa a la supervivència de l'indret.

Postdata imprevista:

Tot just he penjat aquesta entrada al blog que m'he assabentat de la mort de Carles Canut, se sabia que estava molt malalt però això sempre sobta i encara no fa gaire el vaig poder veure a Adossats. De totes les pèrdues les humanes són les més doloroses, precisament la seva etapa al capdavant del Romea, un teatre que en algun moment també havia estat en perill d'extinció, ha estat diversa i interessant. Descansi en pau.