MÉS DILEMES MORALS I D'ALTRES INCOMODITATS

Ahir, en una conversa informal amb gent coneguda, em va sobtar una mica la condemna contundent relacionada amb tot això dels màsters dels polítics, en comparació amb d'altres aspectes de la realitat i de l'actualitat que em semblen molt més greus. El tema dels màsters ha fet que els defensors de la fe ens asseguressin que les nostres universitats són d'allò més bones i que, al capdavall, això dels màsters és una poma podrida en un cistell ple d'excel·lència maçanera. Més enllà de les falsificacions i engreix de currículums caldria discutir a fons sobre l'excel·lència, la necessitat i el preu d'això que avui en diuen màsters. 

L'alcaldessa Colau, ahir mateix, per la tele, va explicar un fet anecdòtic amb el qual es va ensopegar, en relació a les facilitats per poder acabar una carrera que té pendent de concloure. I, això m'ho crec, va insistir en què la persona no ho va fer amb mala intenció ni a canvi de diners. Les declaracions de Colau han aixecat una certa polseguera, de fet mostren la manca de rodatge de l'alcaldessa. Hi ha coses que es poden dir sotto voce però no pas per la tele. Les va amollar com qui no vol la cosa, no era ni una denúncia, de fet. O així ho vaig entendre.

Ada Colau fet una afirmació poc concreta, que no es pot demostrar i, fins i tot en el cas que pogués donar més detalls sobre la temptadora, aquesta podria dir que tot plegat és un malentès o fabulacions de la dama de la Casa Gran. I és que els qui es troben en llocs de poder han de saber allò que va explicar, de forma maldestre, el senyor Pujol en hores baixes, que poden caure els ocells, els nius i els ous.

De vegades té un pes el fet de què la persona que t'ofereix avantatges poc clars et vol demostrar que té poder i coneguts. I l'amistat també compta, l'infern està empedrat de bones intencions i  de corrupteles inconscients. Si et fan un favor, deus un favor. El clientelisme gaudeix de bona salut, malgrat que, en aquest tema,  com em deia una persona molt propera: et regalen un pollastre i cagues plomes tot l'any.

Com que molt de jovent acaba la carrera, la que sigui, sense tenir unes grans perspectives d'ocupació laboral, molts pares i mares, àdhuc avis i àvies, esmercen avui els seus estalvis  amb bona intenció, invertint en educació per tal que les nostres criatures puguin fer currículum, vaja. Cal dir que un gran nombre d'aquests màsters, pel que he escoltat i sabut, i fins i tot per alguna coseta que faig fer jo, m'han semblat allò que en temps dels meus pares en deien un papadinero. 

En canvi, el tema de les bombes i les corbetes no semblava inquietar massa. De fet, l'inefable senyor Borrell, que cada dia es reinventa, ja va dir que son unes bombes làser, que tenen molta punteria i van directes als objectius i no fan pupa a qui no toca. Per tant, no són de les que maten criatures. M'he quedat molt tranquil·la, encara més quan tanta gent podrà conservar el lloc de treball gràcies al mecenatge interessat dels àrabs amb calerons. I és que ja sabem que una cosa són els àrabs dels calerons i el petroli i, l'altra, haver de dur els infants a una escola amb un nombre en increment de fills i filles de musulmans humils i treballadors, però una mica inquietants, vaja.

Un tema que crec que no ha fet ni fred ni calor ha estat aquest del doctor Baselga, un català universal, flamant Premi Catalunya i tot això, i la seva relació poc transparent amb determinats laboratoris. Una relació que li ha procurat guanys importants però que ha transcendit i l'ha obligat a dimitir. No sé si aquí, a casa nostra, el tema hauria provocat la seva dimissió. Però allò és Amèrica, pel bo i pel dolent. Això, és clar, no treu mèrit als grans coneixements professionals i científics del doctor però, evidentment, afecta la seva credibilitat. 

El doctor Baselga pertany a les elits, és d'alt nivell,  però si heu conegut visitadors mèdics, per exemple, i us han explicat, en la intimitat, com funcionava la seva feina, a la qual crec que darrerament han posat alguns límits, n'haureu sentit de tots colors. El mateix pel que fa a metges honrats, que no volien entrar en segons quins negocis i els quals, per aquest motius, tenien problemes amb companys i companyes més disposats a fer calaix gràcies als laboratoris corruptors. El pitjor es que tot això se sap a través del boca-orella però poques vegades surt a la llum o es pot demostrar.

A l'escola, fa anys, molts, els corruptors eren, més que res, les editorials. Oferien tants per cents al professorat i a  les direccions, si s'agafaven uns llibres o uns altres. Recordo a un director d'una escola relativament gran, telefonant al xicot de l'editorial, preocupat per si sortia a la llum un d'aquests temes. I al de l'editorial assegurant-li que no en quedava cap rastre enlloc, faltaria més. Una vegada, en una escola concertada de cert prestigi, volien agafar per llegir en un curs una novel·la juvenil meva però no va poder ser perquè l'escola tenia un compromís amb determinada editorial. En l'actualitat les editorials, més que no pas anar a les corrupcions personals, ofereixen coses per a les escoles i així tot sembla més excusable.

Amb el temps una mena de vent d'honestedat va embolcallar la professió i crec que actualment, al menys a l'escola pública, això no passa, de la mateixa manera que van desaparèixer les permanències i, fins i tot, els regalets de Nadal. De vegades he pensat que vam ser molt innocents, considerant el que s'esdevenia en molts altres sectors professionals, de més prestigi i on els guanys eren molt més substanciosos. 

El doctor ha explicat que no era conscient de no haver declarat el que calia. Hi ha un alt grau de desconeixement a l'hora de fer segons què que em resulta preocupant, tot i que sempre m'havien dit que la ignorància no eximeix de la culpa. El doctor, ell i molts altres, publiquen tones d'articles diversos en revistes especialitzades, sembla que tenen temps a dojo malgrat el volum de feina hospitalària i d'investigació. 

En aquest tema, i no parlo d'aquest cas, que no conec més que a través de la premsa convencional, també he sabut de persones joves que escrivien articles científics, històrics, pedagògics i mèdics, o projectes arquitectònics i artístics, els quals firmaven les patums, sembla que això de les publicacions és tan imprescindible com els màsters i cal publicar si es vol conservar el prestigi i el ressò. I ja no entro en el tema dels negres literaris o musicals, ep.

Res de nou sota el sol, vaja. Cal separar aquests pecats humans dels coneixements, en el camp professional, de la gent. Tot i que sovint no tenim prou elements per valorar a fons allò que no forma part del nostre àmbit de coneixement. A nivell casolà, per exemple, a l'hora d'arranjar el cotxe ens estimarem més un bon mecànic, antipàtic i que cobri en negre, però que ens el deixi a punt, que no pas un mecànic bonhomiós, barat i legal, però maldestre. Això es pot aplicar al món de la política i a qualsevol dels móns existents en el món real i no en el món virtual en el qual semblem instal·lats des de fa una temporada.

Som humans i tots podem ser temptats. Encara es més comprensible quan allò que no està del tot bé es fa pels fills. Com ara cercar-los un bon padrí o un enxufe. Però m'agradaria viure en un sistema social i polític que no permetés les corrupteles a cap nivell. Des de colar-se a les llistes del seguro o matricular el nen a l'escola que no et toca, fent trampetes o pagar en negre perquè surt més barat fins a endegar informes favorables a un medicament d'un determinat laboratori a canvi de pagaments, en metàl·lic o en espècies (congressos, promocions) o escriure articles o llibres ben pagats que firmarà un altre.

Ara han sortit aquests màsters fantasmes però recordeu que el senyor Roldán, socialista i estafador, ministre socialista, s'havia inventat tot un currículum que ningú no devia revisar (?). I crec que en trobaríem uns quants més, si busquéssim amb atenció i sense prejudicis. També a Catalunya, vaja, prou que ho sabem, tot i que amb els de casa tenim més indulgència que amb els altres. 

Avui mateix escoltava un programa de ràdio que m'agrada molt, sobre literatura, Jardines en el bolsillo. Parlaven de Galdós i algú el comparava amb Dickens. La persona que evocava la figura de l'escriptor admetia que el món de tots dos escriptors té semblances, a causa de l'època, però moltes diferències, ja que en el de Galdós s'incideix força en un aspecte que no trobem a l'anglès, l'afany per aparentar. Si això de l'afany per aparentar ens sembla molt espanyol cal que recordem obres literàries ben catalanes, La Febre d'Or, Gente Bien... 

L'aparença, avui, no es limita al tema fatxenda relacionat amb cases, cotxes, vestits i la resta, que potser també. Es presumeix a bastament dels grans estudis i les bones feines de la descendència, ja que en moltes ocasions, els fills semblen una mena d'inversió en futur. Abans es presumia de que la filla s'havia casat molt bé, amb un de peles, o que el noi era kefasso. Ara també cal tenir currículums envejables.

La fatxenderia, doncs, es fa extensiva en l'actualitat, al món dels estudis, avui massificats i a l'abast de molta més gent que d'altres temps, afortunadament.  No és tan important saber com tenir títols, des de fa temps. I entrar a fons en el món de com es donen els títols i de la universitat, en general, em temo que no toca o que resultaria massa espinós i complicat. Al capdavall la clientela, aquest jovent que vol tenir feina i promocionar-se, no es vol tancar portes ni denunciar situacions que els poden perjudicar més del que sembla. El pitjor és que les tendències, quan els joves es fan adults, s'acostumen a repetir. 

Recordo com es protestava contra la selectivitat, durant la meva joventut, i com després, quan alguns d'aquells protestons van tenir poder efectiu i plaça fixa a la universitat vam defensar una selectivitat més  restrictiva encara que l'anterior. O com estudis que es realitzaven en una certa llibertat acadèmica, com ara els d'actor o periodista, quan van manar els antics joves irats van acabar esdevenint una mena de carrera convencional.

De vegades he llegit llibres o escoltat xerrades absolutament mediocres i soporíferes, quan ho he comentat amb algú que ha participat de la mateixa experiència, tot i admetent l'avorriment, ha insistit en què l'autor de la cosa era un expert, amb no-se-quantes titulacions. Fent la mateixa feina, en el camp del funcionariat, el títol pesa. I és que si els títols costen calerons cal rendibilitzar-los, vaja. Hi ha camps en els quals tot és molt demostrable, saber anglès, poder arranjar una avaria, cosir un vestit. En d'altres espais del saber es fa molt difícil demostrar allò que se sap. 

Fins i tot en camps com la medicina, un metge es bo si t'ho encerta i et cura, altrament la cosa pot generar dubtes. Tot és relatiu. I, ai, els corporativismes encara belluguen. El mateix que la senyora Colau va dir més del que tocava, no sabeu de casos en els quals, en privat, un metge, en privat, ha admès l'error d'un altre, però aclarint que no li demanessis col·laboració en cap possible denúncia? Humans, tanmateix.