Shirley Valentine és una de les obres de més èxit del músic i dramaturg Willy Russell. Es va estrenar el 1986. Pocs anys després se’n va fer una bona versió en cinema, protagonitzada per Pauline Collins, qui ja l’havia interpretat en el teatre. Va arribar a Catalunya a mitjans dels noranta. La seva protagonista va ser, aleshores, una genial Amparo Moreno, dirigida per Rosa Maria Sardà, a qui aquell paper anava de meravella. Aquella versió la va recuperar, la mateixa actriu, el 2001.
Al Goya, amb direcció de Miquel Górriz, l’actriu Mercè Arànega es fica avui en la pell del personatge en una versió que ha sofert algunes inevitables actualitzacions, una de les quals, l'edat de la protagonista, i una petita retallada. En la versió original la protagonista té poc més de quaranta anys, una edat que avui es considera gairebé juvenil. Ara en té cinquanta i tants i en la propera versió del futur en podrà tenir seixanta i tot, tal i com van les coses per a les dones, i que duri.
El text és un monòleg amarat d’aquest humor anglès intel·ligent, amable i popular al mateix temps. Arànega és una gran actriu, que pot fer de tot, com ho ha demostrat a bastament, i que entoma de forma magistral aquesta història, la d’una presa de consciència personal, que ens parla de la necessitat de no deixar que la rutina vital ens aclapari.
Els anys passen i moltes coses han canviat, entre les quals, la situació de la dona occidental. Per això la primera part de l’obra, tot i tenir molta grapa i haver-se modernitzat en alguns detalls, es veu ja com una situació d’uns altres temps, no tan llunyans. Més enllà del missatge feminista, l’obra conté matisos que aconsegueixen noves lectures.
Intuïm que el marit de Shirley està tan avorrit com ella i que potser ens podria explicar també la seva pròpia decepció vital. Cal remarcar el retrat que es fa d’aquest turisme lamentable, tan vigent i massificat avui, que viatja a països més o menys exòtics per a criticar-ne les mancances i la pobresa. I és que a casa nostra hem passat de ser el país pobre i exòtic, de destí, a amollar grups turístics diversos a indrets amb economies molt més modestes, amb una galdosa mentalitat de nou rics.
L’obra compta amb una escenografia poc realista, simbòlica i sense complicacions: una cuina ben equipada i una postal turística, amb la inevitable platja mediterrània. Shirley no es tornarà una revolucionària radical, ni de bon tros. Fins i tot és probable que refaci la seva relació matrimonial. Però els grans canvis comencen, sovint, amb petits gestos individuals. Una obra per a tota mena de públics i amb una gran interpretació, doncs, que cal no deixar-se perdre en aquesta nova temporada teatral del Goya.
He de dir que vaig anar a veure la Shirley-Arànega amb una certa prevenció nostàlgica, la tinc tan identificada amb l'Amparo Moreno com las Cinco Horas con Mario amb la Lola Herrera, la veritat. Per cert, la gran Lola Herrera torna a portar l'obra als escenaris, de gira.
No sé què deu fer Moreno, fa temps que no la veig per la tele ni l'escolto en les entrevistes, una mica com va passar amb la gran Guillermina Motta, que de sobte va desaparèixer fins i tot de la ràdio, m'encantava quan comentava pel·lícules, a la seva manera.
M'inquieten aquestes desaparicions de personatges pels quals tinc devoció. Motta, a més a més d'una excel·lent cantant, va ser una gran comedianta poc aprofitada, no tan sols cantava sinó que, com Montllor, interpretava allò que cantava, feia teatre, vaja. Però en tot això de les arts escèniques i de les arts que siguin compta molt la sort, les oportunitats. I la vida, que ens porta per camins atzarosos, de grat o per força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada