AZNAVOUR I JO

De tant en tant mor un actor o cantant molt gran el qual feia temps que no vèiem enlloc. Fins i tot potser pensàvem que ja havia mort. Però hi ha personatges que semblen immortals car estan en actiu fins quatre dies abans de traspassar. Aquest ha estat el cas d'Aznavour, que semblava immutable i que per la primavera passada encara va venir al Liceu. Ara feia poc que havia tornat del Japó.

Quan jo era joveneta Aznavour era un senyor molt lleig que cantava molt bé. De fet, retirava al Fari, un bon artista en el seu estil, més jove i que va morir de forma prematura. Físicament Aznavour va millorar, pel meu gust, i molt. El Fari, també. 

De jove, en alguna actuació, duia americanes xarones una mica extravagants i en els darrers anys, vestit de negre i amb el cabell blanc, resultava molt més atractiu. De tot se n'aprèn i ell ha tingut temps per fer-ho. Expliquen que Piaf li va fer arranjar el nas, no he trobat fotografies amb el seu nas d'origen. Avui la diversitat es més acceptada i potser ja no li caldria.

Aquells inoblidables musicals de la tele dels dimarts, presentats per Franz Joham ens van portar el bo i millor de la cançó europea. Un debat habitual era comparar els musicals fets a Barcelona, fins i elegants, amb aquells que es feien a Madrid, vulgars, xarons i ordinaris. Aleshores encara era viva Josephine Baker, la recordo baixant una escala que Joham posava a les figures femenines més rellevants. Aznavour hi va actuar en diferents ocasions. 

Aznavour va ser, a més a més, actor, actor rellevant i característic. I bo. Va rebre premis importants en el camp de la interpretació. No era tan sols un bon intèrpret de cançons, era compositor i lletrista. Va fer temes per a d'altres cantants, per a pel·lícules, algunes cançons conegudes no sabem ni tan sols que són seves. Era d'origen familiar armeni. Quan jo era jove en sabíem ben poca cosa, dels pobres armenis. Es va convertir en un gran defensor de la memòria d'un poble massacrat pels turcs, un genocidi que va ser poc conegut i divulgat, en general, fins fa quatre dies. 

Els cantants d'abans acostumaven a fer versions en diferents idiomes de les seves cançons. Per això era fàcil aprendre les lletres de les tonades que es popularitzaven. En els inicis de la Nova Cançó, diferents artistes van cantar en català èxits de l'època. Ahir, al facebook, l'Enric Vieta em recordava el cantant Lluís Olivares. Olivares, un tot terreny, va cantar en d'altres llengües, fins i tot en gallec,  va fer una carrera relativament breu, ens va repetir en català allò de Venècia sense tu està molt trista i unes quantes coses més. Va participar a l'enyorat Festival de la Cançó Mediterrània en dues ocasions. 

Però jo diria que la versió d'Aznavour en català més popular i cantada va ser la que Escamilla va fer de Els comediants, gairebé em sembla que la sento, quan hi penso. Escamilla va ser un cantant notable, va doblar musicals cinematogràfics i Franz Joham el va dur als seus programes, també. Més enllà de les cançons que sonaven a la tele i a les ràdios, tots els cantants en tenien un munt de tant o més bones, poc conegudes. Durant la meva joventut calia, doncs, comprar discos, cosa poc assequible. 

En alguna botiga del carrer Pelai i fins i tot als encants dels llibres de Sant Antoni podies trobar discos poc famosos, de quatre cançons, bé de preu. Així vaig conèixer d'altres cançons del cantant, com ara Paris au mois d'août, la primera que ara em ve a la memòria. Els llibreters de vell es van queixar de la competència musical i les parades de discos van desaparèixer durant anys. Ara n'hi torna a haver, de segona mà, i moltes més coses estranyes.

En castellà molta gent va fer versions d'Aznavour. Mentre que allò de La Bohème fins i tot en castellà sonava bé, la mort de la Mamma en espanyol ens feia riure, de joves, ens semblava un dramon. I és que de jove la mort és una cosa remota i, al capdavall, les mares velletes es moren. 

Molts anys després vaig endegar un muntatge fotogràfic familiar amb un programet innovador de l'època que crec que es deia foto àngelo. Eren les fotografies del casament de la filla d'uns cosins llunyans francesos i, per il·lustrar la història, vaig triar dues cançons d'Aznavour molt adients, Vivre avec toi i Je deduis que je t'aime. Dos temassos no gaire coneguts.

Un any del passat remot, quan encara treballava a la Harry Walker, en tornar de vacances dues companyes que no havien fet vacances a l'agost sinó abans, ens van dedicar una cançó amb musica de Que c'est triste Venise: qué tristeza sin fin/ recordar el ayer/ cuando estábamos solas/ sin nada que hacer... Durant l'agost hi havia poca feina, era una mica avorridot però tranquil. Perforàvem fitxes, una activitat que avui va lligada a l'arqueologia industrial. Tant cantar sobre Venècia potser ha contribuït a l'excés turístic en el qual resta avui immergida la ciutat.

Els aires renovadors del catalanisme de finals dels seixanta i dels setanta menystenien els cantants més comercials. Si eres progre havies de tirar més cap a Brel, Ferré, Bàrbara... I en anglès, cap a la Baez i el Seeger. El Duo Dinámico, ídol de la meva adolescència, va restar oblidat durant una temporada. En català, Raimon i Llach, res de Serrat  ni de la Feliu. Coses de l'època, algunes dèries d'aquelles encara cuegen, per cert. La cançó francesa actual, com la italiana, es difícil de poder escoltar però ara tenim internet i tot és assequible encara que massa especialitzat.

En els seus inicis a Serrat se'l va comparar amb Aznavour pel to de veu. No era una mala comparació, es pot comprovar en els primers discos del cantant. Més endavant va perdre veu de pressa, tot i que ho va compensar amb això que en diuen taules i aviat va començar a fer la cabreta, com deia el meu sogre. Un recurs que empren els cantants de diferents gèneres quan la veu no els acaba de respondre. 

Aznavour es va casar tres vegades, la tercera li ha durat fins ara i li ha faltat poc per a celebrar les noces d'or, amb noranta-quatre anys hi ha temps per a fer moltes coses. Va tenir sis fills, un dels quals va morir jove. La resta, més una néta, com deia la meva mare hauran quedat tots ben arregladets. Va escriure un llibre de memòries que encara no he llegit. Va sortir a pel·lícules i telefilms, ha estat implicat en política i ha afavorit causes diverses, l'armenia, sobretot, però també coses com ara la defensa dels drets d'autor. Tot un senyor, vaja.

Tot i ser tan francès, com d'altres actors, esportistes i cantants del seu país i d'altres indrets s'havia establert a Suïssa, a causa de la voracitat impositiva del país, cosa que s'hauria de fer mirar. Per aquests verals també n'hem tingut uns quants exemples i, a nivell casolà i modest, molta gent s'empadrona al poblet de la iaia per tal de no pagar excessius impostos a l'ajuntament barceloní.