NÚRIA FELIU I EL SEU TEMPS, MÉS ENLLÀ DE LA MÚSICA

 

No volia escriure sobre Núria Feliu perquè aquests dies s'ha escrit de tot i més sobre la cantant i de vegades aquest bloc sembla un obituari sentimental. Però no ho he pogut evitar, Feliu és un d'aquells personatges absolutament polièdrics, populars, heterodoxos i irrepetibles, que, de tant en tant, dona el país. Qui més qui menys la coneixia o havia coincidit amb ella en algun acte. El comiat ha estat impressionant, expliquen que la cantant ja va deixar explicat com el volia. 

Un dels aspectes remarcables del seu comiat ha estat la unitat política, social i cultural que va aconseguir i el ressò mediàtic i periodístic assolit. Potser hauria estat un bon moment per tal que, després del funeral, tots els polítics i polítiques presents s'haguessin reunit de forma informal i discreta per parlar del país i les seves circumstàncies. Veure fins i tot gent com La Maña a la vetlla m'ha emocionat, aquest eclecticisme no és gens habitual, les capelletes acostumen a funcionar força.

Amb aquesta afició a les etiquetes i a remarcar aspectes que, malauradament, encara semblen exòtics, a causa de la seva manca de marit i fills a Núria Feliu se li havia penjat això de ser 'la tieta catalana pintoresca'. A Montserrat Carulla se li havia penjat allò de ser 'la iaia', el seu comiat va ser més discret, injust, fins i tot, ja que aquells dies va morir Maradona i la tele nostrada va dedicar més espais al futbolista que no pas a una actriu tan rellevant i coneguda, també independentista, per cert. 

Un dels mèrits de Feliu, més enllà dels artístics i musicals, que son molts i molt més importants del que sectors de la cultureta van voler reconeìxer en alguns moments rancis de la nostra història, va ser restar lligada al seu barri, sense complexos, al contrari, amb un gran orgull veïnal. Hi ha molta gent que fa bandera de ser d'un barri, d'un poble, però no hi viu i va guillar nord enllà quan les coses li van començar a anar bé o molt bé. També hi ha qui defensa causes difícils però sense apuginar, com es deia vulgarment. Aquests dies Núria Cadenas ha recordat la seva sucosa, però discreta, aportació econòmica per al tema de la denúncia i difusió de l'assassinat de Guillem Agulló. 

I, també s'ha de dir que no va tenir manies en participar en actes modestos, humils, trobades poètiques, el que fos. Aquests dies sembla que gent més jove redescobreix una trajectòria amb aspectes diversos i relacions amb gent musical internacional i d'upa. Moltes de les seves cançons estan lligades a gent menys coneguda avui, Picas, Burrull... Ahir mateix un amic em va enviar una petita filmació, la seva germana és d'un grup poètic d'aquests que, malgrat fer coses molt i molt interessants, no surten a la tele i resten una mica marginats per part de les elits fatxendes. Doncs va participar en un programa que feia Feliu en el qual recitava poemes de poetes d'aquest tipus, que la cultura de pes sovint no considera com caldria.

En alguns aspectes compararia Feliu amb Candel, sempre lligat al seu barri, on sempre va viure, donant veu i oportunitats a poetes poc rellevants, gent aficionada, del poble, cosa que vaig sentir que criticava fa anys una bibliotecària elitista. Candel era, també, més personatge que escriptor, per a molta gent. Cadascú en el seu camp, tan diferents, però tots dos profetes a la seva petita terra veïnal, amb un reconeixement agraït i merescut. I amb gegant propi.

A Núria Feliu, amb motiu de la seva mort, se li han dedicat grans lloances i s'han descobert aspectes admirables que havien restat en un espai discret. Però jo recordo, de vegades tinc massa memòria, que determinats sectors socials l'havien ridiculitzat, bescantant i xiulat, en algun moment, encara més quan es va evidenciar que era propera a CIU, o a Pujol. O quan va passar del jazz a coses més frívoles. Aquestes crítiques sovint son per quedar bé, després, davant del personatge, la gent fa la gara-gara sense manies, ho he vist més d'una vegada, amb tot tipus de famosos. 

Malgrat no tenir marit ni fills, ni falta que li feien, Feliu va comptar amb una família extraordinària i molt unida, germans, nebots, la majoria lligats al mon de la música. Jo la vaig veure en persona, per primera vegada, en una d'aquelles produccions teatrals que feien a Horta, fa molts anys. Després, entre d'altres actuacions, la recordo al Romea, cantant cuplets amb molt de salero, hi vaig dur la meva mare, que s'ho va passar pipa, un dels músics que l'acompanyaven era família d'uns coneguts. 

A casa havíem fet broma, amb el meu germà, fent una mena de play-backs casolans, sobretot amb alguns temes de Mistinguette, que ella va recuperar, molt bé per cert. O cantant allò tan divertit de 'no encenguis l'espelma si es fonen els ploms...', un tema d'Andreu i Miralles. Gràcies a Feliu tenim lletres per cantar en català un munt de temes diversos, universals i locals, originals o traduïts.

També recordo la divertida obreta-homenatge que van fer Les Feliuettes al Maldà, fa alguns anys, un homenatge que no defugia la broma ni la paròdia, des del respecte i l'admiració per la cantant. A una associació del meu barri, l'entranyable i imprescindible BiblioMusiCineTeca,  li van dedicar unes jornades i una exposició no fa gaire temps, ella ja no estava bé i no va poder venir. I també recordo la presentació d'un llibre sobre poemes escrits per gent de Sants-Montjuïc, una d'aquestes edicions propiciades per Albert Torras, gran amic de la cantant i personatge clau del santsisme cultural militant. Precisament aquell dia va passar tot allò horrible de Can Vias, vaig tornar a casa fent marrada per la Gran Via per no veure aquella mena d'apocalipsi piròman, que encara no he entès si no el situo en una mena de campanya malèvola contra l'alcalde Trías, no tot va ser el Villarejo, vaja. És la meva opinió, evidentment, i cadascú que cregui el que li sembli.

En tot cas, amb la desaparició d'aquestes persones, tan lligades al nostre imaginari sentimental, perdem, de forma inevitable, referències i records. Ha passat sempre i ja sabíem que era així, hojas somos en el viento, cantava Machín.

NÚRIA FELIU AL BALCÓ, EVOCACIONS I DÈRIES NOSTRADES

 

Manllevo aquesta fotografia al senyor Francesc Vila, mantenidor i creador d'un grup de facebook dedicat a Núria Feliu. La cantant, convalescent, contempla el pregó de la Festa Major de Sants des del balcó de casa seva. 

Hi ha molta gent famosa que reivindica el seu poble, el seu barri, moltes vegades indrets populars, barris modestos, però pocs hi viuen i pocs hi tornen gaire, en general, quan han fet fortuna. Hi ha dos casos emblemàtics, un és el de l'escriptor Paco Candel. Una vegada, quan encara era viu, en un acte cultural el també desaparegut periodista Huertas Claveria va incidir en el tema i Candel li va dir que no tenia cap mèrit perquè al seu barri hi estava d'allò més bé. Candel va donar volada a la Zona Franca i el seu barri li ha reconegut el mèrit, la biblioteca porta el seu nom, té gegant propi, un concurs literari que s'ha consolidat... 

Un altre cas de lligam vital i perllongat al barri és el de Núria Feliu, tan relacionada amb el barri de Sants, que la va veure néixer i créixer. Aquesta imatge del balcó sembla ben bé el d'una reina contemplant el seu regne. Núria Feliu també té geganta. Molta gent l'aprecia, la gran majoria d'això que en diem 'el poble'. Núria Feliu ha fet de tot i tot ho ha fet força bé però ha tingut els seus detractors i el mensypreu més o menys dissimulat d'algunes elits de la cançó i de la cultureta. 

Va cantar en castellà quan estava mal vist i hi havia aquests puristes de sempre que l'anaven a xiular. Això d'anar a xiular o escridassar a qui sigui és sovint injust i parcial. Feliu, com Maria Matilde Almendros i alguns altres, es van mostrar seguidors de CIU en algun moment i això també passa factura en aquesta societat nostra, tan admirable en alguns moments i tan arrauxada en d'altres. Precisament recordo una anècdota a L'ovella negra dels bons temps progres, quan ens feiem les torrades al caliu del local. Un xicot que vam conèixer i que anava d'expert ens va comentar això de les xiulades a la Núria Feliu i va comentar que ell ja la xiulava quan cantava en català. 

En això de les xiulades i escridassades per motius polítics, quan vaig veure aquelles que, en els actes d'unes eleccions de l'antigor li feien a la meva admiradíssima professora de matemàtiques de la Normal, que ens donava classes voluntàries els dissabtes, a la gent del nocturn, Maria Rúbies, ja vaig perdre la fe en l'objectivitat humana, la veritat. 

Tot son gustos, evidentment. Però també hi ha moltes dèries inexplicables i una tirada a barrejar les coses. Durant un temps també s'especulava sobre cantants més pesseteros que uns altres, potser sigui així però em temo que moltes brames parteixen del boca-orella més indemostrable. Ningú no xiula un futbolista que porta anys aquí i no sap dir res en català o tot just quatre coses, en alguns camps les coses son diferents i no s'exigeixen estranyes ètiques discutibles.

Aquesta famosa fotografia de Maspons exemplifica el tema i les dèries nostrades del passat de forma ben gràfica. Serrat i Raimon ben separats, fent cara de pomes agres, i Feliu al mig, somrient i afable, com aquestes mestres que intenten, sovint en debades, que els alumnes enfrontats facin les paus.

Núria Feliu, com Guillermina Motta, han defugit sempre les etiquetes i potser per això no han aconseguit el reconeixement sacralitzat de les grans marques de la cançó, homes la majoria. Jo vaig veure Feliu que avui és ja 'La Feliu', per primera vegada, molt joveneta, als espectacle del grup teatral d'Horta, en aquell temps era molt valorada, cantava també jazz, amb Tete Montoliu. Va versionar un munt de temes anglosaxons i en algun moment va recuperar cuplets, com Motta, o les inoblidables i sovint oblidades cançons que cantava Mistinguette. I cançons d'Apeles Mestres, un dels nostres clàssics secundaritzat en molts casos i del qual encara és difícil trobar determinades publicacions. I escric Apeles, que és com ell volia escriure el seu nom, ep. Això de la normalització que no respecta les voluntats individuals em fa empipar, sort que amb en Rusiñol, un altre dels grans encara així mateix menys reconegut del que toca, no se'n van sortir. 

En una ocasió, en el temps dels cuplets, vaig veure Feliu al Romea, amb la meva mare, que s'ho va passar d'allò més bé. Núria Feliu és per a mi el paradigma de la professional integral, no és cantautora sinó una intèrpret tot terreny. En el mon de la cultura catalana i, concretament, en el de la música, hi ha, des de fa anys i panys, molta ximpleria elitista lligada també, fins i tot, a les militàncies polítiques, suposades o reals. Hi ha qui se t'enfada si dius que no t'agrada Lluis Llach, per exemple, i qui és seguidor de Serrat en la intimitat però no ho admetria de cap manera de forma pública.

Les coses han canviat i avui gent jove d'aquí canta en castellà o anglès i ningú no s'escandalitza ni el va a xiular. Al menys, que jo sàpiga. Una de les darreres vegades que vaig veure Núria Feliu en persona va ser en la presentació de l'antologia de poesia del districte, a cura de l'Albert Torras. Núria Feliu hi col·laborava, ha estat una rapsoda habitual en actes diversos i programes televisius. Aquell dia de la presentació es van esdevenir els horribles aldarulls amb tot allò de Can Vias, poc i mal explicats i dels quals no se n'ha acabat d'esbrinar l'autoria real però que feien molta basarda i amb els quals em vaig ensopegar de tornada. Segons la meva opinió allò va ser una mena de xiulada bèstia al senyor Trias, un dels alcaldes més interessants i honrats que hem tingut per la ciutat i que va patir estranyes protestes orquestrades qui sap perquè. Ara es xiula Colau, i això que no és de dretes, crec. Sempre hi ha motius per protestar, és clar, però en canvi he vist aplaudir gent molt xiulable, de tots els sectors, perquè en tot plegat hi ha un gran doll de rauxa absurda i, el pitjor, encomanadissa.

Aquests dies farà cent anys del naixement de Jaume Picas. L'esmento perquè es tracta d'un d'aquests grans personatges que, malgrat el molt que va treballar i fer per la cultura catalana, en un munt de camps, no ha assolit a nivell general arribar a l'Olimp elitista oficial dels nostrats. En podria citar molts casos. Núria Feliu té els seus seguidors i devots però, en el fons, li passa una mica el mateix. Malauradament de desagraïts l'infern n'és ple i hi ha una tirada a restar i no pas a sumar, a casa nostra. Allo del prestatget, que deia Calders, vaja. I, a sobre, és castiga l'eficiència, allò d'haver fet moltes coses i haver-les fet bé, els polifacètics desvetllen enveges i palesen les mediocritats d'uns quants.

AZNAVOUR I JO

De tant en tant mor un actor o cantant molt gran el qual feia temps que no vèiem enlloc. Fins i tot potser pensàvem que ja havia mort. Però hi ha personatges que semblen immortals car estan en actiu fins quatre dies abans de traspassar. Aquest ha estat el cas d'Aznavour, que semblava immutable i que per la primavera passada encara va venir al Liceu. Ara feia poc que havia tornat del Japó.

Quan jo era joveneta Aznavour era un senyor molt lleig que cantava molt bé. De fet, retirava al Fari, un bon artista en el seu estil, més jove i que va morir de forma prematura. Físicament Aznavour va millorar, pel meu gust, i molt. El Fari, també. 

De jove, en alguna actuació, duia americanes xarones una mica extravagants i en els darrers anys, vestit de negre i amb el cabell blanc, resultava molt més atractiu. De tot se n'aprèn i ell ha tingut temps per fer-ho. Expliquen que Piaf li va fer arranjar el nas, no he trobat fotografies amb el seu nas d'origen. Avui la diversitat es més acceptada i potser ja no li caldria.

Aquells inoblidables musicals de la tele dels dimarts, presentats per Franz Joham ens van portar el bo i millor de la cançó europea. Un debat habitual era comparar els musicals fets a Barcelona, fins i elegants, amb aquells que es feien a Madrid, vulgars, xarons i ordinaris. Aleshores encara era viva Josephine Baker, la recordo baixant una escala que Joham posava a les figures femenines més rellevants. Aznavour hi va actuar en diferents ocasions. 

Aznavour va ser, a més a més, actor, actor rellevant i característic. I bo. Va rebre premis importants en el camp de la interpretació. No era tan sols un bon intèrpret de cançons, era compositor i lletrista. Va fer temes per a d'altres cantants, per a pel·lícules, algunes cançons conegudes no sabem ni tan sols que són seves. Era d'origen familiar armeni. Quan jo era jove en sabíem ben poca cosa, dels pobres armenis. Es va convertir en un gran defensor de la memòria d'un poble massacrat pels turcs, un genocidi que va ser poc conegut i divulgat, en general, fins fa quatre dies. 

Els cantants d'abans acostumaven a fer versions en diferents idiomes de les seves cançons. Per això era fàcil aprendre les lletres de les tonades que es popularitzaven. En els inicis de la Nova Cançó, diferents artistes van cantar en català èxits de l'època. Ahir, al facebook, l'Enric Vieta em recordava el cantant Lluís Olivares. Olivares, un tot terreny, va cantar en d'altres llengües, fins i tot en gallec,  va fer una carrera relativament breu, ens va repetir en català allò de Venècia sense tu està molt trista i unes quantes coses més. Va participar a l'enyorat Festival de la Cançó Mediterrània en dues ocasions. 

Però jo diria que la versió d'Aznavour en català més popular i cantada va ser la que Escamilla va fer de Els comediants, gairebé em sembla que la sento, quan hi penso. Escamilla va ser un cantant notable, va doblar musicals cinematogràfics i Franz Joham el va dur als seus programes, també. Més enllà de les cançons que sonaven a la tele i a les ràdios, tots els cantants en tenien un munt de tant o més bones, poc conegudes. Durant la meva joventut calia, doncs, comprar discos, cosa poc assequible. 

En alguna botiga del carrer Pelai i fins i tot als encants dels llibres de Sant Antoni podies trobar discos poc famosos, de quatre cançons, bé de preu. Així vaig conèixer d'altres cançons del cantant, com ara Paris au mois d'août, la primera que ara em ve a la memòria. Els llibreters de vell es van queixar de la competència musical i les parades de discos van desaparèixer durant anys. Ara n'hi torna a haver, de segona mà, i moltes més coses estranyes.

En castellà molta gent va fer versions d'Aznavour. Mentre que allò de La Bohème fins i tot en castellà sonava bé, la mort de la Mamma en espanyol ens feia riure, de joves, ens semblava un dramon. I és que de jove la mort és una cosa remota i, al capdavall, les mares velletes es moren. 

Molts anys després vaig endegar un muntatge fotogràfic familiar amb un programet innovador de l'època que crec que es deia foto àngelo. Eren les fotografies del casament de la filla d'uns cosins llunyans francesos i, per il·lustrar la història, vaig triar dues cançons d'Aznavour molt adients, Vivre avec toi i Je deduis que je t'aime. Dos temassos no gaire coneguts.

Un any del passat remot, quan encara treballava a la Harry Walker, en tornar de vacances dues companyes que no havien fet vacances a l'agost sinó abans, ens van dedicar una cançó amb musica de Que c'est triste Venise: qué tristeza sin fin/ recordar el ayer/ cuando estábamos solas/ sin nada que hacer... Durant l'agost hi havia poca feina, era una mica avorridot però tranquil. Perforàvem fitxes, una activitat que avui va lligada a l'arqueologia industrial. Tant cantar sobre Venècia potser ha contribuït a l'excés turístic en el qual resta avui immergida la ciutat.

Els aires renovadors del catalanisme de finals dels seixanta i dels setanta menystenien els cantants més comercials. Si eres progre havies de tirar més cap a Brel, Ferré, Bàrbara... I en anglès, cap a la Baez i el Seeger. El Duo Dinámico, ídol de la meva adolescència, va restar oblidat durant una temporada. En català, Raimon i Llach, res de Serrat  ni de la Feliu. Coses de l'època, algunes dèries d'aquelles encara cuegen, per cert. La cançó francesa actual, com la italiana, es difícil de poder escoltar però ara tenim internet i tot és assequible encara que massa especialitzat.

En els seus inicis a Serrat se'l va comparar amb Aznavour pel to de veu. No era una mala comparació, es pot comprovar en els primers discos del cantant. Més endavant va perdre veu de pressa, tot i que ho va compensar amb això que en diuen taules i aviat va començar a fer la cabreta, com deia el meu sogre. Un recurs que empren els cantants de diferents gèneres quan la veu no els acaba de respondre. 

Aznavour es va casar tres vegades, la tercera li ha durat fins ara i li ha faltat poc per a celebrar les noces d'or, amb noranta-quatre anys hi ha temps per a fer moltes coses. Va tenir sis fills, un dels quals va morir jove. La resta, més una néta, com deia la meva mare hauran quedat tots ben arregladets. Va escriure un llibre de memòries que encara no he llegit. Va sortir a pel·lícules i telefilms, ha estat implicat en política i ha afavorit causes diverses, l'armenia, sobretot, però també coses com ara la defensa dels drets d'autor. Tot un senyor, vaja.

Tot i ser tan francès, com d'altres actors, esportistes i cantants del seu país i d'altres indrets s'havia establert a Suïssa, a causa de la voracitat impositiva del país, cosa que s'hauria de fer mirar. Per aquests verals també n'hem tingut uns quants exemples i, a nivell casolà i modest, molta gent s'empadrona al poblet de la iaia per tal de no pagar excessius impostos a l'ajuntament barceloní. 

TRENS NOSTÀLGICS INTERNACIONALS QUE SORTIEN DE L'ESTACIÓ DE FRANÇA

No crec en misteris premonitoris però he de dir que de tant en tant em passa alguna cosa que em desmunta la fe en la racionalitat, per sort s'esdevé amb temes absolutament banals relacionats amb la memòria sentimental. Em ve al cap l'escena d'una pel·lícula de l'any de la picor, per exemple, i al cap d'uns dies la passen per la televisió. Recordo la música d'una cançó i l'escolto per la ràdio l'endemà. Coses així, que tampoc no són tan estranyes pel fet que el meu imaginari va lligat al de molta gent de la meva generació o de les properes. El cas és que em va venir al cap allò de les 500 millas i avui he pogut sentir la cançó en més d'una de les seves versions al programa Cocodril Club que no puc escoltar sempre però sí molts dissabtes pel matí, quan em desperto aviat i no tinc obligacions familiars ni laborals.

Confesso que fins que no vaig veure l'excel·lent pel·lícula Inside Llewyn Davis no vaig ser conscient de l'origen anglosaxó de la cançó. Durant anys vaig donar per fet que era francesa tot i que la vaig aprendre en les versions en castellà dels Mustangs i de l'Ennio Sangiusto, un cantant que va gaudir de molta popularitat durant un temps breu però molt rellevant per a la gent de la meva generació. El disc del qual penjo la coberta va protagonitzar moltes festetes de la meva adolescència, amb els xicots agosarats fent el fatxenda amb allò del limbo rock contorsionista. Una professora de francès, que aleshores era l'idioma únic i obligatori en la majoria de batxillerats lliures i oficials, ens la va escriure tota en aquest idioma, ens va encantar, la cantava Richard Anthony, un altre crack de l'època i d'aquí ve la meva confusió. Crec que la lletra en francès i en espanyol s'allunya força de la versió original, atribuïda a persones diferents i que potser fins i tot beu en fonts antigues i populars. La popularització més coneguda en anglès va arribar a través del trio Peter, Paul and Mary, per cert. La lletra que nosaltres cantàvem parla d'un amor convencional, un amor que se'n va en tren, potser per sempre. Els trens, que no són un invent excessivament antic, han gaudit sempre d'un romanticisme especial i van lligats a moltes poemes, novel·les i cançons. Avui amb això de l'alta velocitat i l'internet tot ha canviat força o a mi m'ho sembla, qui sap.

Recordo que em vaig inventar una lletra en català per a la cançó, molt romàntica, adolescent i lamentable, no la conservo. No sé pas si algú la va escriure de forma seriosa o si es va arribar a cantar en la nostra llengua, és possible. Hi  va haver en aquells anys diferents intents d'adaptar al català cançons de moda. Un dels autors de cançons més coneguts i prolífics, va ser Josep Maria Andreu, un gran poeta de la mort del qual m'he assabentat avui, a través de l'espai del facebook del també músic Jordi Roura. Moltes vegades atribuïm lletres i fins i tot músiques als cantants que les han donat a conèixer i queden injustament amagats els seus autors reals. Andreu ha tingut una vida llarga i malgrat que avui molta gent jove potser no sap qui era havia rebut reconeixements i homenatges de la professió en més d'una ocasió. 

Amb Lleó Borrell van conformar un tàndem molt interessant. Però aquest és un país d'oblits ràpids, petit i mesquí en moltes ocasions. Avui moltes cançons es canten en anglès, sembla que tothom sàpiga anglès, tot i que també hi ha producció en català i castellà. Pel que fa al català poques produccions actuals em desvetllen un interès excessiu. Les lletres sovint són molt mediocres, mal escrites, mal rimades, amb incorreccions de tota mena i continguts que no passen del t'estimo, m'estimes, me'n vaig o te'n vas. Les músiques, de vegades, em semblen dels anys seixanta mal reciclades. Hi ha excepcions, no diré que no. Però són poques i puntuals. És clar que tampoc no hi ha una promoció que faci arribar tot el que es fa a un públic de diferents generacions, com abans. Passa com amb la literatura, es produeix molt i has d'anar espigolant com pots en un mar d'excessos i promocions enganyoses o interessades. Per tant admeto que hi ha molta cosa i no ho puc escoltar pas tot.

Lleó Borrell va morir l'any 94, a la viquipèdia han tingut el mal gust de remarcar que els seus problemes de salut probablement estaven relacionats amb el tabac. Josep Maria Andreu ha arribat a una edat envejable i va estar en actiu durant molt de temps, se'n compten més de quatre-centes cinquanta lletres, entre originals i adaptacions. Potser encara siguin unes quantes més. De jove, l'any 59, va guanyar el premi Carles Riba i va tenir la sort d'ensopegar-se amb una professió que li va permetre guanyar-se la vida sense abandonar la poesia. Era també un bon moment, els anys seixanta demanaven cançons en català, de tota mena, i un optimisme esperançat surava per tot arreu. Descansi en pau. 

Una de les cançons de la meva vida, que són moltes, és aquesta amb música de Lleó Borrell i lletra de Josep Maria Andreu. L'ha cantat molta gent però la va estrenar Magda, una cantant que es va retirar aviat i que va morir l'any 2001. Va lligada també, en el meu record, a un tren. Un  tren en el qual anàvem a la platja a Garraf amb unes amigues, una de les quals, més gran que jo i que estava molt al dia en el tema de la música catalana me la va ensenyar amb gran paciència car malgrat que m'hauria agradat ser cantautora no he tingut mai ni una oïda privilegiada ni una veu remarcable.

Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia sóc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.

Que ningú no m'endevini,
que només un gra de blat
creixi fort i s'il·lumini
del no-res que hauré donat.

Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.

Toni Subirana i les seves cançons

Ja he explicat  en d'altres ocasions que segueixo quan puc, en directe o per internet, el programa Boulevard, a la COM, realitzat per Enric Cusí i que fa uns quinze anys que dura, cosa que actualment és un mèrit, tant del programa com dels directius de l'emissora.

El programa no tan sols continua en actiu sinó que ara dura molt més i sense abandonar la cançó francesa parla també de cantants catalans, italians, i de moltes altres coses, com ara d'actes culturals interessants relacionats amb la cançó, molt diversos i dels quals costa sovint assabentar-se.

Afortunadament, tots els programes es poden recuperar per internet, a la carta. Ahir, o més aviat avui, de matinada, ha estat al programa Toni Subirana, un cantant interessantíssim, amb una llarga trajectòria professional, però encara poc conegut de la majoria de gent, com sol passar en aquest estrany país nostre, amb tantes coses i tanta gent.

Subirana canta en francès, en castellà i, és clar, en català. Fa uns dies, quan vaig escriure sobre Sagarra, el cantant va penjar un amable comentari al meu blog recordant-me l'homenatge que ha dedicat a Sagarra, musicant molts poemes seus en un CD molt complet, que no és nou, ja que moltes de les versions les va editar el 94, però que ha revisat amb motiu de la commemoració dels cinquanta anys de la mort de l'escriptor.

Amb els discos passa com amb els llibres, més enllà dels mediàtics la resta costa de trobar segons on. Per sort, sempre ens quedarà internet. Toni Subirana té una magnífica web on explica la seva trajectòria, anuncia les seves actuacions i en la qual es poden escoltar moltes de les seves cançons i accedir a la seva discografia.

Toni Subirana és un clàssic modern, que recull influències musicals molt diverses, amb una obra que fa atenció sobretot a la qualitat dels textos ja que ha seguit molt, des que era jovenet, la cançó francesa. Quan veig com es lloen segons quines lletres actuals de conjunts de moda que no tenen ni rima ni ritme ni cura de cap mena a l'hora d'explicar-se m'adono de tot el que hem anat perdent a casa nostra, considerant el passat recent i remot.

Subirana es pot ensopegar amb la miopia dels qui prediquen que tot s'ha de fer només en català. Això ja ve de lluny i molts d'aquests predicadors de la puresa no tenen cap mena de mania quan toca fer calés més enllà de l'Ebre. No diré noms, ja que no en tinc proves escrites, però fa molts anys vaig saber que un d'aquests purs no havia arribat a cantar en castellà pel fet que no se n'havia sortit amb prou grapa com per animar les discogràfiques a promocionar-lo. Era quan de Núria Feliu en van dir tants penjaments per haver, també, cantat en castellà de forma puntual, fins i tota una colla de brètols la van anar a xiular i escridassar.

Toni Subirana fa sovint actuacions amb directe, moltes vegades acomboiat per músics també molt bons. Les seves cançons compten amb arranjaments excel·lents tot i que si no compta amb aquest acompanyament utilitza tan sols la guitarra, al vell estil dels cantautors autèntics.

El que m'ha agradat més de Toni Subirana, avui que l'he escoltat per la ràdio i més enllà de la seva evident excel·lència professional com a cantant, ha estat el tarannà, el d'una persona contenta amb el que fa, disposada a promocionar-se a la mida de les seves possibilitats, desacomplexada i entusiasta, molt allunyada de la queixa constant en la qual sembla que s'ancora tanta gent en els temps que corren, quan els sembla que la seva tasca no compta amb el reconeixement que caldria o que de tot en té la culpa la crisi.

Subirana és força present a you tube, tot i que sovint la qualitat del so en aquests vídeos no és gaire bo. Penjo una petita mostra de tot el que es pot trobar, una versió de Sagarra, un tema seu en castellà i una versió d'una cançó de Moustaki, cantant amb el qual manté una bona amistat des de fa anys, el mateix que amb d'altres grans pesos pesats del país veí, com ara Aznavour, feliçment actiu als vuitanta-set anys, o Francis Cabrel qui, per cert, ha actuat fa poc a l'Institut Francès.